Foto:XescoMas

benvinguts al blog..

..recull de vies d'escalada -(E)/Es. obertes o repetides, itineraris d'esquí de muntanya -(EM)/Esq. altres activitats (marxes - (EMA)/Mar., barrancs - (EMB)/TBar.), btt - (EMBTT) i moments al voltant de la màgia de la muntanya nua, on el silenci irromp

A l'apartat de Directori hi trobareu les piulades de les vies, itineraris i altres organitzats per escoles d'escalada, dificultat del descens, distància de la marxa i dificultat del barranc, i per ordre alfabètic. Si al clicar no s'obra l'enllaç, buscar-ho a través del google! coses de la tecnologia ...

"...a voltes a la cerca de propostes inèdites o poc repetides... a la cerca d'allò desconegut on encara s'hi amaga l'aventura i el seductor univers del risc benentès..."

27 d’oct. 2009

Paül-Lalueza, 450m MD A2 (Paret de Catalunya, Montrebei)

***


amb el vol de voltor, ja al capdamunt, amb l'ànima encara prenent aire, d'una màgia que no s'acaba / nu, un mateix amb la roca, viatge /difícil no sentir-se empetitit al congost de Montrebei



Adjunto topo de la clàssica de la paret amb l'actualització del material que vam trobar sobre el croquis d'Onaclimb, i els possibles enllaços dels llargs. L'enllaç de l'R4 original a l'R6 no el vam fer per no creuar cordes amb una cordada que eren a la reunió del Congrés dels solitaris, però es veia factible. L'enllaç de l'R8 a l'R9 preveure 5m d'ensamble, o fer la reunió sobre l'arbre en un solitari clau fàcil de reforçar.

Molt benfeta i útil la topo també de Caranorte amb el traç i comentari precís habitual. També la versió de l'Albert Castellet


Itinerari (Foto:FerranCaranorte) i topo


A peu de via i sortint de l'R6 original


Cordada al Congrés dels solitaris que ens tornen a quedar a prop al tram final

L'itinerari, sense ser una escalada fàcil, tampoc es presenta molt difícil, tan sols al primer tram parar compte amb algun pas de placa (a l'inici de la travessa del segon llarg i tram final del tercer), i posar-hi ganes a les xemeneies de la part superior amb l'encastament habitual que demana el lloc. Dos parts ben diferenciades que formen una mateixa via, amb un final aeri i estetic. Roca bona o molt bona en conjunt, excepte trams puntuals, molt repassada per les repeticions.

Vam fer l'accés habitual des del prat de Sant Llorenç per la fresa fins a peu de paret i d'allà (prèvia grimpada de segon de la feixa) fins al peu de via. 20'. Pel descens, remuntem la carena seguint la fresa fins trobar fites que ens porten a una gran fita a l'inici de la davallada cap al prat (45').

l'escalada, i algunes imatges del regal de posta baixant...


Al tram d'A2 i descens


Començant l'últim llarg i descens


Escalant el darrer llarg i descens


Al darrer llarg i al prat


Darrers llums al prat de St. Llorenç

Activitatmoltbenfetaidesfeta amb en Marc Busquets i en Roger Vilamañas el 24/10/09
(Fotos:EduPlana)

17 d’oct. 2009

Jaume Cassellas, 350m MDinf V/Ao (Tossal de la Feixa, Alt Urgell)

**
El Tossal de la Feixa de la serra de St. Joan és un d'aquelles racons que durant molt de temps s'ha mantingut fora del circuit. Propostes molt assequibles i lluentes han despertat la vall i la fresa dels camins torna a dibuixar-se. La Jaume Cassellas encara conserva l'esperit del terreny d'aventura de la que els seus oberturistes van deixar emprempta. Ja no tant solitària, es manté altiva amb aquell caràcter de descoberta que devia imprimir l'aresat sud-oest del Tossal als seus primers escaladors, tot i ser la via de recent obertura, a redós de la serra, entaforada entre les amables valls de Nargó.

Perspectiva de l'aresta SO i escalant l'L1

Tot plegat amanit per l'exotisme de recorrer dues roques en una, amb una primera part descarada de conglomerat bo i abrasiu majoritàriament, i un bastió final de calcari encegador i compacte. Nous capricis d'unes muntanyes que no deixen de sorprendre, fantàstic espectacle escènic que entre llums i contrallums atura el pas i et deixa contemplatiu.

La via no és continua, l'aresta marca el seu torn, però l'entonr i el gaudi per un paisatge que conserva el testimoni del que va ser la terra treballada, fa la resta.

La via fou oberta pels bagencs Francesc Garcia, Joan Frontera i Ramon Majó el 25 de juny de 2000.


Escalant l'estètic segon llarg i dos escaladors al final del primer tram de conglomerat de la via

De material, passarem amb un joc de friends (fins al càmalot del 2) i un joc simple de tascons o friends. La via està semi-equipada amb espits, ponts de roca i claus.

L'itinerari en general és evident, però a trams s'ha d'afinar l'olfacte que la ruta entre la lògica i l'estètica de la paret despista una mica. El primer tram podem pujar a pèl amb cordes a l'esquena fins el primer espit visible des del peu de via, i enllaçar l'L1+L2. O des del terra a l'R1, i d'allà amunt. Enllacem l'L4 i L5, l'L7 i L8 i també possible els dos últims que evitem per deixar espai a la penúltima reunió a una cordada que escala darrera.

Roca bona en general.

I del croquis del mestre ABC destacar la sempre subtilesa del seu traç que fins i tot en un itinerari tant llarg ofereix detalls molt útils per no perdre el fil. Trobareu la info completa de la via al Bar Thaussà de Col de Nargo - visita obligada.


Croquis de la via sortida de la butxaca (manca un primer clau a l'L1 sortint de la reunió a l'esquerra) i arribant a l'R8

Tot i així tingueu en compte que l'L1 marxa a l'esquerra per una rampa havent superat en vertical el primer espit, i d'allà trobarem un segon espit per superar una panxa abans de la R. I a l'L5 passat l'espit i un cop a l'aresta, seguirem el díedre tumabat de la dreta, amb millor roca, evitant el de l'esquerra, de roca més trencada. Si hi ha ganes, un suggeriment, fer una variant de l'L4 pel fil de l'esperó, molt més continuo i estètic, sobre roca molt bona, i una dificultat que no deu passar del V+/6a però de difícil autoprotecció.

L'accés el trobarem ben indicat al croquis. Només afegir que la pista es troba en bon estat i es pot continuar un quilòmetre més fins a una corba que ens deixarà de front a la paret, més aprop. En ambdós casos, la fresa és molt desdibuixada i haurem de trobar el pas (de 30 a 45').

El descens el fem, un cop acabada la via seguir un tramet d'aresta i en seguida baixarem a un coll on per l'esquerra destrepem fins la canal que seguirem avall amb forta pendent (evitant un salt de roques per la dreta) i d'allà trobarem el camí que haurem passat entre ambdós panys, que seguirem cap a la dreta. El seguim un bon troç i en un punt quan veiem que tornem cap a l'aparcament el deixarem (de 45' a 1h).

Activitatmoltbenfetaidesfta amb en Xesco Mas el 17/10/09
(Fotos:EduPlana)

Sufi, 180m V (Paret de Riu Lacó, Solsonès)

**

El pati des de la sortida original (Foto:EduPlana)

Senzila via d'aquesta senzilla paret d'un senzill dia d'escalda on toca apretar als darrers llargs entre graus ajustats i l'equipament just, segell d'uns oberturistes senzills que feien fàcil allò que era difícil de tan que es coneixen la roca i els seus capricis...

Itineraris que t'aboca al buit amagat de la paret de Riu Lacó, només visible de lluny, només palpable d'aprop. On s'hi val perdre la mirada.

Més info sobre Riu Lacó aquí


Travessia del segon llarg i escalant el tercer llarg (Foto:EP&Cris El-Hage)


Tram de placa de l'L3 i topo de la via (Foto:EP)

Activitatmoltbenfetaidesfeta amb la Cris El-Hage el 12/10/09

16 d’oct. 2009

Sardinga o Sardinna en sard, Sardenya en alguerès, Sardegna en italià...

***

Poder d'atracció....


Hi ha racons del món que floten sobre la mar, i fan surar l’ànima. Mal enclavats a posta, aquesta també es mou com la terra que trepitja amb el va i ve de les ones, sempre tant sàvies, de tants pensaments que despresos evoca la mar. Amb una sola mirada n’hi ha prou per adonar-se’n que som presoners del nostre alè de llibertat


Benvinguda a l'Isola Rossa


Una illa, un plànol, i l’autonomia d’un vehicle per dormir sota el llençols dels estels. No cal gaire més per descobrir els tresors que amaga Sardinna a cada gir. El nas fi i la mirada tova és suficient per descobrir parets descobertes, o no, d’itineraris que semblen fets per enllaçar la mar amb el cel, tot d’un blau que enlluerna.


Formacions granítiques que amagen alguna bona sorpresa a Cala Sarraina, costa nord


Algunes imatges per seguir viatjant... de reptes alguns que pacients esperen el seu torn...

Piscines i opcions a l'Isola Rossa



Granit gaudinià a
Capo Testa, a l'extrem NE de l'illa


Al ritme de l'illa i al
Golfo Aranci, al NO de l'illa


Despertar a l'
altiplà de Bedduso prop la cita del vino de Monti, i a arran de mar


Cala Fuili (amb esportives no massa maques en un racó genial) i parets pensades per l'escalada neta que sobreviuen (o faran?) a les vies esportives de Cala Gonnone, molt freqüentada i amb roca gastada

Suparmonte di Dorgali, al massís de Gennargentu, des de la Cantiere Forestale sa Pruna, a la carretera de Dorgali a Baunei, imprescindible terreny de descoberta plè d'opcions


La
punta Goloritze (emblema de l'escalada sarda, ens tocarà matinar per no demanar torn) al Golfo di Orosei


Punta Giradili, segurament la paret més bonica de l'illa i l'esperó per on discorre la boltada Wolfgang Güllich, un terreny d'aventura eclipsat


La Pedra Longa al sud del
golfo di Orosei i el calcari blanc de Bugerru, al SO de l'illa


Espedats de calcari des de la
spiaga di Funtanamere


Terreny d'escalada neta sobre el mar i l'agulla escalada del
Cabo Pecora, al SO de l'illa


Granit que es fon sobre la mar i l'efecte del vent sota un tapís de líquens a
Torre Argentina, a l'O de l'illa

I alguns comentaris potser útils als viatjants:


* Les pizzes i els cafès, a més de boníssims, són barats, si més no comparat amb el cost de la cervesa local. Del vi que es fa a l’illa amb la varietat de raïm cannonau ens en podem fer un fart, gaudint del paladar de cada cita del vino.

* “Bella, m'ha encantat el país, la seva gent, la seva cultura, la seva actitud de vida, la seva manera de conduir, de menjar, de riure, de parlar, d'obrir-se encuriosits al món. Encantador.”

* Per primer cop hi ha línia de Barcelona a Porto Rosso, i d’oferta el cotxe viatja gratuït. Baratíssim.

* La propietat de la terra és sobretot privada, hi ha molt de bestiar (ovelles, cabres, vaques, porcs, i cavalls), deveses, vinyedes... i enfilats i tanques que barren el pas. Cal respectar-ho tot, i tenir-ho en compte alhora de buscar el lloc on fer nit si dormim sota els estels sobre quatre rodes. La majoria (que no totes!) de platges o llocs són accessibles i trobarem on aparcar i dormir, fins i tot a les zones més turístiques on hi ha cartells de prohibit ‘furgoneteo’ sembla que ara a aquesta època no s’ho miren tant. O a posar-li un poquet de morro que a Itàlia això està permès.

* A diferència de Còrsega, l’interior de Sardenya no sorprèn tant si estem acostumats al paisatge d’aquí. Si es vol val la pena ser selectius amb allà per on es passa (monte Limbara, altiplà de Bedduso, ...), i en general les zones granítiques de Gallura, Sárrabus i el mar de calcari de Gennargentu... i dedicar-se molt al fart de costa d’aigües increïblement transparents per tot.

* Principis d’octubre, i temperatures d’estiu.

* A Sardenya (Itàlia?) condueixen amb els llums oberts.

* Gennargentu és on es concentra la majoria de tàpia llarga, de calcari de qualitat, i on hi cap molt per fer. Si no hi ha masses dies, val la pena centrar-se allà. Tot i així les carreteres i desnivells són bestials, d’arran de mar a cotes de 900m en poc més de 20km, estar millor anar amb la casa al damunt que no tenir un allotjament fixa, que ens portarà molta estona d’anar i tornar dels llocs.

* O encara millor, arribar-se a l’illa amb un veler i fer incursions breus amb cotxe de lloguer! Hi ha espadats arreu amb caigudes sobre la mar espectaculars on poder-s’hi arribar per encetar itineraris ha de ser un luxe.

* Qüestió de gustos, allunyeu-vos de les zones hiper-publicitades on cal fer cua per vies d’escalada esportiva, a voltes no tant meravelloses, això si en un entorn preciós. Sardenya ha caigut a la xarxa de la moda escaladora que ens porta a replicar allò que tothom fa.... però és exquisidament fàcil sortir-se’n i trobar-se allà on et doni la gana.

* El nudisme a Itàlia no es porta bé, ni els pits es despullen a les platges. Discrets i amb respecte, tampoc et falta de res.

* Info sobre escalades a l’illa al Vèrtex 207 (agost 2006) de la mà de l’incombustible paraboler-ho Albert Cortés i del clàssic Guillem Ullastre, amb testimoni d’algunes vies llargues (també escoles esportives, amb topo de Cala Gonnone, allà on va tothom), i als webs habituals de sardiniaclimb i pietradiluna.

* Si anem amb el tempus collat, val la pena mirar de documentar-se bé de les opcions d’escalada de paret llarga semi-equipada a priori, les guies publicades de l’illa en general busquen el client abundant (molt de centre-europeu) que pràctica l’esportiva (sembla ser la que predomina a l’illa). O no les vam saber trobar.

* De fogonets de rosca no en vam trobar, aneu veu aprovisionats per si de cas.


Impressiona veure caure la via làctia sobre l’horitzó de negre fosquíssim de la mar. Que tot ho remou.



(Fotos:CrisEl-Hage&EduPlana)



I tanmateix, què empeny amunt?