Foto:XescoMas

benvinguts al blog..

..recull de vies d'escalada -(E)/Es. obertes o repetides, itineraris d'esquí de muntanya -(EM)/Esq. altres activitats (marxes - (EMA)/Mar., barrancs - (EMB)/TBar.), btt - (EMBTT) i moments al voltant de la màgia de la muntanya nua, on el silenci irromp

A l'apartat de Directori hi trobareu les piulades de les vies, itineraris i altres organitzats per escoles d'escalada, dificultat del descens, distància de la marxa i dificultat del barranc, i per ordre alfabètic. Si al clicar no s'obra l'enllaç, buscar-ho a través del google! coses de la tecnologia ...

"...a voltes a la cerca de propostes inèdites o poc repetides... a la cerca d'allò desconegut on encara s'hi amaga l'aventura i el seductor univers del risc benentès..."

31 d’ag. 2010

Paret del Pas Estret (La Coma i la Pedra, Solsonès)

*

Al primer llarg de la Bacaina del numismàtic..., llarga diagonal que acaba sota la sabina a la dreta de l'escalador

Reprene'm la vertical, però per poca estona. Enfilem a la Paret del Pas Estret, un petit pany de la comarca amb vies de dos llargs la majoria sobre roca que recorda a la del Roc Gran de Farrús (amb el seu permís), bona o molt bona en general. Ens posem a la Bacaina del Numismàtic (90m 6b), la més exigent de totes, i ens sortim estranyats d'una via ben començada, i mal acabada. Són tres llargs de 40, 15 i 35m- i no dos com apareix a guia d'escalades del Solsonès. La via fou oberta per baix l'L1 i equipada per dalt no sabem què (potser les darrers xapes de l'L1?) per l'Ignasi Vilarassau, el Jaume Cots i el Dimas el febrer del 2006. Deu obligar al V+/6a amb algun xapatge estrambòtic.


Inici de la Bacaina i l'L1 vist des de la R

El pany té 4 vies més de 2 llargs, i totes es troben a l'esquerra de la Bacaina. Estan equipades per en Jaume Cots i amics.


D'un altre dia, escalant la Unai i plànol d'accés amb croquis de les vies

L'accés és molt evident, només haurem de parar compte un cop agafem el trencall de La Pedra d'enllaçar les pistes asfaltades ara si ara no (amb turisme es passa bé) que porten al Coll de la Creu i a Can Maçana. Just al coll, i a l'estret que fa abans d'arribar a Can Maçana queda el pany a la dreta ben visible (a l'altra cantó del riu tenim les Agulles de'n Minguell, per on també corren vies). Aparquem a sota i pendent amunt en 5'. El descens, rapelant les vies, o caminant per darrera.


D'un altre dia també escalant la Agorafobia hivernal i agulles per tot

Un petit sector interessant en clau local, o si s'està de pas. Al llibre de topos del Bar la Roella de Solsona no hi ha els croquis.

Així que la bona notícia és poder oferir algo d'info de la vertical. La dolenta és que l'esquena ha despertat altre cop, i demana més temps....

Activitatfetaidesfeta el 31 d'agost del 2010 amb l'Axel Moles
(Fotos:Col.EduPlana)

allà on tot acaba, i tot comença

***


Són les mateixes


Les mateixes muntanyes que cercant els núvols, arriben als estels. Les últimes en veure com cau el sol, i s'aixeca després. Aquelles que s'afermen amb els vents més virulents, i els llamps més poderosos. Les nevades més descabellades. Les que semblen aguantar-ho tot. Fins i tot els rampells de l'ànima


Les que grandioses fan una serralada que enlloc de dividir. Uneix

Les que et fan sentit petit, i gran alhora


Les que s'emporten, per sempre més, i també porten noves, algunes per sempre més. Les que competeixen amb l'amor més gran que es pot sentir per algú, i fins i tot per un mateix

Les que sempre et parlen sense embuts. I t'aixequen el vol, si l'atròfia no t'ho impedeix


Són les mateixes muntanyes, les que s'esfondren mar endins, i potser troben el seu final. O l'inici de tot plegat


L'emprempta de la petjada. Sota l'aigua o als quatre vents, li és ben igual, sempre romandrà. Si es trepitja fort

(Foto:XaviPlana)

.......d'un dia-nit-idia de tramuntana, el vent que tot s'ho endú horitzó enllà........

(resta de fotos:Col.EduPlana)

Mont Valièr, el senyor de l'Arièja, pel camí de la llibertat (Pirineus)

***

Mirades que s'endú la plana occitana horitzó enllà...

"Expliquen, a les valls de l'Arièja, que hi havia un homenot que de tan bo que era, no cabia enlloc....



...i una nit de tempesta, que ja feia dies que batzegava les teulades, els habitants de les bordes van sentir la tremolor de les passes d'un gegant. Sota una samarra d'un ocre estripat, passava primer per una borda, després per una altra, demanat refugi i un plat calent. Els veïns desconfiats i espantats d'algú tan gros li negaven l'entrada des de l'escletxa de la porta, sense gosar a obrir la boca no fos cas que els arranqués la llengua d'un salt, amb una mà forta al pany i l'altra al mànec de la destral. Va recórrer totes les cabanes i coberts, sense gosar fer fora el bestiar. Afamat i esgotat, va jeure, enmig de la boira i sense recança.

Amb el Pic de Clavera al fons a l'esquerra



Al matí totes les converses de la vall n'anaven plenes, la tempesta s'havia acabat i entre els turons havia aparegut una gran muntanya! Ningú hi trobava cap explicació. Aquella primavera fou excepcional, les pastures eren més ofenoses que mai, els ramats s'engreixaven i criaven feliços, i la llet, els formatges i fins i tot la caça eren tant abundants que ni els avis de més edat recordaven res semblant. Les penúries van acabar-se i els veïns van oblidar rivalitats i desconfiances que eclipsen la mirada.




A la bretxa del Pic de Clavera

Va ser amb el desgel, ben entrat l'estiu, que van adonar-se que aquell gran cim era el cos inert d'aquell home gros a qui havien tancat la porta, ben embolicat amb la seva samarra d'ocre estripat i un somriure dibuixat al rostre. Que s'havia fet pedra. I van decidir vetllar-lo, cuidar la muntanya de tot mal i per sempre més l'hospitalitat seria la benvinguda al qui està de pas. Així va ser que la bondat d'aquell homenot, ajagut per sempre més, es va repartir entre la gent de les valls que l'envolten. Va ser estimat per sempre més, i així li fou tornada.

Hi ha línies que hi són per ser recorregudes....

A la muntanya que va ser anomenada "el senyor de l'Arièja", la que es coneix com a Mont Valièr





Enfilem seduïts des de la primera passa pel "camí de la llibertat" (fitxa FEEC del gran coneixedor dels Pirineus, Manel Figuera), que arrenca a la vessant catalana i creua la serra, llavors per trobar una nova oportunitat a l'exili. A un racó dels Pirineus on les formes es deformen i tot pren un posat únic.

Poc a afegir d'un camí que entre marques de GR, cartells més encertats en un parc urbà però allà hi són, marques grogues amb cercle negre que han sobreviscut (algunes han estat esborrades) i fites, troba el pas per vessants d'herbosos de cap a cap que fan les delícies del bestiar, entre turons, rius, algun llac i un final de petita tartera fins a la carena. On la caiguda al buit si no era prou desborda la mirada en la seva vessant francesa. I tot es torna grandiós. Respecte la ruta que proposa en Manel, nosaltres ens vam estalviar fer el pic de Clavera i vam fer carena directament cap a la bretxa a la dreta del pic (hi ha marques grogues però és evident) deixat la fresa principal que porta al coll de l'esquerra del cim.

Només un apunt, els trams de carena i flanqueig fins al coll Faustin són molt aèris i amb neu poden ser delicats. Trams de grimpada de I i II.

I sense menystenir la bellesa del verd d'estiu, inevitable imaginar-se lliscar i carenar per aquestes vessants, quan el blanc ho fa tot seu, fins i tot els pensaments...

Per completar la piulada, en Lluís i les seves muntanyes fetes vida, ens regala un viatge en circular de la ruta que es coneix com el Pass'Aran... quintes troballes! ara ja menys desconegudes. Les gràcies ja hi són.


Flanqueig i passos de grimpada entre la bretxa del Pic de Clavera i el coll de Pièra Blanca, amb el Petit i gran Valièr al fons... amb la seva samarra d'ocre estripat





Deu ser així, perquè encara ara els prats i boscos són d'un verd més intens, la gent de les valls t'acull sense presa, l'ànima s'acarona amb tanta bellesa, i un somriure se't desperta per cap raó i totes alhora, al seu cim.

(Fotos:EduPlana)

La vall del riu Noarre (Tavascan, Pallars Sobirà)

**


Quan encetes el blanc des de la Pleta del Prat, a Tavascan, hi ha un reüll que et marxa i quasi que mira de treure't del moment... la Serra de les Canals, estranyament oblidada, destaca fins i tot per damunt dels padrins Certascan a l'esquerra i Pica d'Estats a la dreta. Espera el seu torn quan hi torni el blanc. De mentre ens hi passegem a l'estiu, per gaudir del racó màgic de les bordes de Noarre, els ofenosos boscos de la seva vall i el riu que la trenca, i conèixer el terreny per una propera visita quan els esquís puguin fer la seva, o la punta dels grampons mossegar el gel. Les opcions són tantes!



Petita vall de posat discret i quasi desapercebut. I en canvi, una bonica entrada al reialme del pic de Certascan, on les opcions circulars són moltes i agraïdes. Amanida per un quasi poble format per un conjunt de bordes encantadores. Ara en mans la majoria d'unes poques famílies, que només et queda l'esperança que sàpiguen valorar el privilegi de gaudir d'un patrimoni tan gran.

Ara fa un munt d'any hi vam dormir, a una de les cases d'una de les families... hivern, més estar que una altra cosa i poques esquiades. Increïble el lloc. Sentiment de desaprofitat. Cadascú a lo seu.


El petit gos de l'André surt primer a mirar d'intimidar-nos, i després juga amb nosaltres. L'amo surt de la borda, i hi xerrem. Ell amb un català-francès amb accent pallarès. Ens explica que els seus pares encara van viure a les bordes, on a l'hivern s'hi quedava només algú a cuidar el bestiar, i la resta baixaven a Tavascan. La seva mare va emigrar a França, a peu pel Port de Tavascan, a buscar feina on se'n trobava.

Ara trist mira com algunes cases es perden, perquè els fills i nets no es posen d'acord, ni en vendre, ni en comprar, ni en malvendre, ni en deixar fer.

Un racó, i n'hi ha més....





(Fotos:EduPlana)

22 d’ag. 2010

Estasen, 600m PD sup (Pedraforca, Berguedà)

***

Hi ha essències... que hi són per ser trobades. Assaborir-les. Hi ha referents, potser innecessaris, però hi són. La història pesa més que la gravetat a l'Estasen. Un regal pels sentits, més enllà de l'estètica de l'escalada, que lluny passa a valdre res. No serà el romanticisme la manera més moderna d'enfrontar-se a allò que sembla voler-nos trepitjar?

I quin regal tan gran....

Enfilem a repetir la que representa l'origen de l'escalada a Catalunya, una via oberta a diversos intents i filigranes per Lluís Estasen, Josep Punts, Jofre Vila i Josep Rovira l'estiu de 1928! Adjunto la topo de l'artista Armand amb el material de més que vam trobar. De material, nosaltres vam passar amb el camalot del '50, '75 i 1, semàfor d'aliens, joc simple de tascons i 10 cintes que només vam gastar al enllaçar l'L2 i l'L3. El C del 2 també l'haguéssim fet servir.


Per l'accés, un cop al camí des del refu que puja a les parets és millor enfilar per la primera canal (Homedes, Gran Diedre...) i d'allà seguir una bona fresa que passa per la base de la piràmide. Nosaltres vam seguir el camí fins la tercera canal i ens vam liar.. fa una Y molt marcada, i cal prendre sempre el ramal de l'esquerra fins una canal amb cordes fixes que et porten a la vertical de llarg de IV a l'esquerra de la piràmide.

El descens el vam fer resseguint el camí ferrat que port al coll entre el Calderer i el Pedraforca. Hi ha un altre descens més directa (fitat) però només recordo algun que altre destrepe "emocionant" de quan vam fer la directa Anglada-Guillemón fa la pila d'anys... no se si ara està més fàcil.

I unes quantes imatges d'un dia radiant on tot bufava a favor...


...quan les ombres que ocupen espai al matí... t'acompanyen ara ja amigues, fins al final



Activitatmoltbenfetaidesfetaarasi, amb la Marina Gay el 21 d'agost2010
(Fotos: Col. EduPlana)