**
avui l'Angèlica i el Gabriel s'han estrenat a la Roca de Canalda, i ho han fet de la manera més natural. Seguint la lògica d'un itinerari on només cal donar una sola recomanació al peu de via; "segueix el més fàcil". Equipat on toca, a voltes amb distància pel mig, però amb tots els passos difícils ben protegits. Estrenyent allà on cal, assegurant el pas, la presa, l'equilibri, allà on tan sovint és prohibit caure. Avui, fins i tot hem passat fred a Canalda, tot i ser el més de juliol. I la parella d'aufranys també ens han vingut a saludar. La lluna, minvant, es mirava el gest de l'escalada, i somreia.
Les freses sense el pas del bestiar, i els pastors, caçadors i excursionistes, es perden. Els escaladors sempre som pocs aquí, i l'única via tan equipada on les cordades fan cua s'hi baixa rapelant així que tampoc serveix per cuidar la fresa. Ca la Rita ja està feta un merder, amb l'amo que remena la terra i tot ho fa brut. Què hi pretén?
El tast, el tacte i l'olor de la roca. La força del lloc, l'horitzó que es deixa tocar. Els colors i ombres de la paret que canvien amb el gir del sol que és temps sentit. El vent d'avui. Un any és massa temps per no enfilar a Canalda. Pacient, ja arribarà el torn per tornar-hi amb la mirada tova i el cor fort. Tanmateix i de moment, quin plaer compartir-la, donar-la a conèixer. Avui, quan dos nous escaladors han conegut l'escalada de Canalda. Que enamora.
Luxed'activitatmoltbenfetaidesfetambl'AngèlicaielGabrielel24dejuliol2011
(Fotos:AngèlicaTesas&EduPlana)