*
... el sedós vel que estén la llum de la lluna sobre el paisatge nevat fa que les muntanyes, si cap, encara es mostrin més íntimes, màgiques. I sigui tan fàcil caminar lleuger, amb la mirada tranquil·la. El soroll pot ser-hi, però el silenci ja corre per dins, i pren la força que vulguem donar-li.
I com un encanteri, ens acompanyarà sense entendre-hi d'espaitemps, com si continuéssim dins un somni del que no voldríem despertar mai....
dels tamisos de la vesprada a les llums de la lluna del 10/03/09 compartides amb en Lluís Brotons i les espurnes i follets de la nit, que també van ser-hi
(Fotos:EduPlana)
(Fotos:EduPlana)
Per poc no coincidim! dalt del cim, tot convidava a quedar-s'hi... (G, el fred no existeix, és un estat de la ment!)
ResponEliminaper ben poc! però dimecres no us podia acompanyar, tenia els esquís potes amunt.... a veure si compartim una propera nit màgica!
ResponEliminaEdu, m'agrada molt l'escrit i la primera foto.
ResponEliminaFelicitats!
merci Lluís, a voltes la poesia ja la porta la muntanya tal com si només en fessim de transmisors...
ResponElimina