**
aquests Pirineus que no te'ls acabes.. la preciosa vall de Tor entafora una olla natural que des del fons del riu s'arriba a les carenes cimeres, a totes les orientacions... i això, ara quan la neu que s'olora d'aprop comença a despertar l'ànima en blanc.. vol dir molt! Només enfilar el barranc de Borgs fins als plans pasturats a l'estiu ja dóna una idea ràpida de tot allò que la vall permet.
Sigui el contraband, sigui l'inconformisme, sigui el que sigui el que és clar, és que de moment la vall s'ha pogut mantenir al marge del ferro i el soroll d'unes pistes que s'havia pensat enllaçar amb la veïna vall transfrontarera andorrana... ara encara es pot gaudir de la petjada dels grans mamífers i una natura, salvatge (aquest dia sento la brama d'un mufló que després surt al pas amb el seu harem de famelles). Tot i que també una mica malaïda.
A la obaga del serrat de Borgs encara s'hi veuen els tocons dels arbres gegantins que es van tallar per asfaltar-ne la carretera d'accés. La història de la vall de Tor continua inacabada, com la de tantes valls profundes que tan aviat queden fosques, a l'ombra, ara que el sol passa baix.
