Foto:XescoMas

benvinguts al blog..

..recull de vies d'escalada -(E)/Es. obertes o repetides, itineraris d'esquí de muntanya -(EM)/Esq. altres activitats (marxes - (EMA)/Mar., barrancs - (EMB)/TBar.), btt - (EMBTT) i moments al voltant de la màgia de la muntanya nua, on el silenci irromp

A l'apartat de Directori hi trobareu les piulades de les vies, itineraris i altres organitzats per escoles d'escalada, dificultat del descens, distància de la marxa i dificultat del barranc, i per ordre alfabètic. Si al clicar no s'obra l'enllaç, buscar-ho a través del google! coses de la tecnologia ...

"...a voltes a la cerca de propostes inèdites o poc repetides... a la cerca d'allò desconegut on encara s'hi amaga l'aventura i el seductor univers del risc benentès..."

16 de juny 2009

Una conversa sobre el món de l'escalada a la radio...

*

Escalant la Romàntic guerrer al paratge de Font Ferrera, Solsonès (Foto:EduPlana)

Fa un parell de setmanes vaig tenir l'oportunitat de participar en el programa d'entrevistes de Societat Anònima de Solsona FM de l'àmic Àngel, molt ben acompanyat amb la mirada per la vida encuriosida i punyetera d'en Jordi i en Ramón. Vam parlar del món de l'escalada, de forma distesa i amb caràcter divulgatiu, i no per això sense poder aprofundir amb alguns dels temes més bonics d'aquesta preciosa afició.... tot i durar una horeta, ens va faltar temps!

Per escoltar l'entrevista podeu clicar aquí (enllaç deshabilitat). Estarà penjada al web de la radio uns quinze dies. JA S'HA PENJAT EL PROGRAMA SEGÜENT. EN BREU DISPONIBLE DIRECTAMENT DES DEL BLOG


Trams superior de la Punsola Reniu al Cavall Bernat, Montserrat (Foto:EduPlana)

15 de juny 2009

Canal N del Ballibierna, PD+ 300m (Vall de Benasc)

**

La sempre espectacular vessant sud de les Maladetes (Foto:EduPlana)

Bonica descoberta que arrodoneix una accessible circular amb tots els ingredients d'una excursió pirinenca completa, aèria, estètica.. i alhora senzilla i agraïda.


Inici de la canal (Foto:EP i PilarBarbens)

Hi ha reptes que un dia apareixen, però pacients esperen el seu torn. Les campes de neu que connecten l'afilada aresta E del Ballibierna amb la canal N (únic pas per fer el descens amb esquís d'aquesta trepidant vessant) ja s'han fos. Només es podria esquiar la canal, no gaire diferent d'un dels descensos habituals de la familiar Serra del Cadí, i és més emocionant esperar a un altre hivern quan tornin a donar-se les condicions (no necessariament tant exepcionals com en prou feines fa un any i deu dies!). Els esquís es queden al cotxe i enfilem tots a peu.


Tram inferior i a la foto dreta a dalt l'estretament on trobarem la màxima pendent (Foto:EP i PB)


Sortida de la canal (Foto:EP)

Itinerari: Sortirem del refugi de Coronas (pista accessible amb turisme, oberta a partir del maig i el juny, a partir de llavors només s'hi pot passar amb autobús - 8€ el viatge! - o a peu des del pla de Senarta). Prenem el camí que mena al barranc de Culebres (sortint del refugi resseguir el marge esquerra del riu uns 500m fins a localitzar un pont, i d'allà fites i fresa dèbil). Passem per sota el barranc i amb menys de dues hores a bon ritme ja serem al peu de la canal. Ens encordem o no al gust, són 300m de 35º mantinguts relativament estrets amb un curt tram de 40-45º al mig. Amb més neu, possible sortida de 55º al final. Un cop a l'aresta seguirem fins a la Tuca de Ballibierna (3.056m) i d'allà amb un curt tram aeri i exposat passem el pas de cavall fins la Tuca de Culebres (3.051m), on trobarem dos claus a l'inici i final de la travessia i podrem reforçar al gust amb els aliens i tascons petits (per la vessant sud hi ha un camí que si és net de neu permetria evitar el pas de cavall). De la Tuca de Culebres fem una curta desgrimpada fins al coll on comença el barranc de Culebres que ja seguirem en descens fins a la sortida i d'allà al camí de tornada al refugi.


Algun passet aïllat al tram de cresta abans d'arribar al cim (Foto:RafelIrla)


Al pas de cavall, amb la vall de Llauset a la dreta (Foto:EP)

Per la seva orientació NO i a l'estar a l'ombra de la cresta que marxa cap al N, ara al juny la canal no li toca al sol fins passades les 10h del matí. A la vessant N del Ballibierna ja li haurà tocat abans. En canvi la neu al barranc de Culebres també li costa transformar. És una sortida on el temps juga a favor.

De material, a més dels ferros al gust, amb cordinos de 30m serà suficient.


Punt del camí d'estiu que creua el barranc de Ballibierna (el que surt de la canal N en avall, ben visible al fons) i itinerari sobre una imatge de l'abril de 2006 (Foto:EP)

Bona opció circular, senzilla i ràpida, per visitar un dels tres mils petits dels Pirineus, mirador excepcional de la vessant sud de les Maladetes i primer bastió que s'enlaire sobre les planes horitzó enllà.

No tenim cap referència del nom de la canal, de la "papallona" o de "l'alien verd" són noms que sonen entre somriures de complicitat i emboirades amb carinyu.

Activitatmoltbenfetaidesfeta amb en Xesco Mas, l'Àngel Pellicer, la Pilar Barbens i en Rafel Irla el 13/06/09

8 de juny 2009

Magicus, 150m 6a+ (Canalda, Solsonès)

**

Escalant l'L1

A Canalda hi ha tres itineraris on l'infatigable cordada Armand-Ricard es van acompanyar per l'Anglada. La curiositat empeny... i en sortim molt ben servits


Inici de l'últim llarg

Escalada llaminera,.. llegim a la topo, però també exigent de punta a punta on toca escalar, amb grau obligat en general destacant el passatge net de 6a (o 6a+) de l'L3, un perfecte mur sobre roca boníssima que ens podrem protegir parcialment al seu tram inferior però on ens toca apretar les dents i no dubtar fins a sortir-ne.


Topo i itinerari de la via amb les coves del moro a l'esquerra


Escalant l'L1

L'itinerari pren un descarat esperó que ja no abandona fins al final, evitant els murs a dreta i esquerra recorreguts per altres vies. Passatges amb roca bona, però també amb roca discreta en general allà on menys apreta. Ombra a partir de les 14h.

Semi-equipada amb espits, bolts, claus i algun pont de roca, de material passarem amb els tascons i aliens, i recomanable càmalots fins a l'1 (fins al 2 opcional però no prescindible). Ull amb l'últim clau del primer llarg, val la pena assegurar-se bé el díedre que hi porta tot i que sigui fàcil.


Escalant l'L2 i a l'inici de l'L4

L'accés és evident des del primer aparcament del sector dret pujant per la pista fins al camí de peu de paret i a la via (peu de via net entre els boixos, 10'). El descens el farem caminant per la dreta (fites i fresa fins a la pista que mena al pàrquing, 20').


A l'R1


Els ruixats del dia abans, llums i contrastos d'una primavera que dóna pas a l'estiu

L'acabem el 7/06/09 amb l'Axel Moles després de que el dia abans dos ruixats ens treiessin de la paret a l'R2.
(Fotos:EduPlana)

Equipaments, freqüentació, regulació, de l'escalada

*

Escalant la Somni Pirata a Canalda (Foto:MiquelSabadell)

En aquests moments s'estan plantejant/practicant regulacions prou importants que poden condicionar el futur de l'escalada a Catalunya; caldrà assumir que la cada vegada major prioritat en protegir la fauna i flora combinat amb l'increment d'escaladors/es a les parets són arguments suficients per a justificar la necessitat de regular?

Hi ha un axioma en canvi que sembla difícil de rebatre; a vies més equipades, vies més assequibles, vies més freqüentades. Quan pensem en què ara escala molta més gent, no serà en gran part perquè les opcions de practicar una escalada sense risc són moltes més? ... ja no cal ser un valent per escalar.

El risc és l'únic filtre que hi ha per ESCALAR o no una via. Si el risc és un element inherent de l'ESCALADA, les vies sense risc haurien d'anomenar-se d'ESCALADA, i l'escalda sense risc s'hauria d'anomenar ESCALADA? Un únic nom per dues disciplines, dues maneres de fer, dues maneres de concebre la vida, molt diferents, i a voltes contradictòries, o complementàries (l'escalada de no risc com una finalitat en si mateixa, o un mitjà per a progressar). Lícites ambdues, però amb un impacte sobre el territori molt diferent. N'hi ha prou en que una s'anomeni escalada clàssica, i l'altra escalada esportiva? encara comparteixen el nom d'escalada, però tenen poc a veure (el cat-climbing com exemple que no ha anat gaire enllà). I en canvi, tots som escaladors/res. Tots passem per la mateixa regulació de l'escalda, que no distingeix entre una i altra, en l'IMPACTE d'una i altra. No n'em sabut explicar la diferència.

A la paret de Canalda els darrers anys segueixen d'aprop la possibilitat que hi nidifiqui el trencalòs. Que servirà per demostrar com a determinats llocs la presència d'escaladors no ha de condicionar l'expansió de la fauna protegida. Perquè Canalda preserva un regal molt gran i que cada vegada serà més valorat: totes les vies són d'ESCALADA, a totes s'ha d'ESCALAR, fins i tot a les considerades fàcils cal afinar l'olfacte i la intuïció, i deixar-se gaudir per l'AVENTURA (després injustament se n'ha despreciat la qualitat de la roca, manera d'excusar-se?). És una paret que ha mantingut una ètica, una coherència i una estètica de punta a punta. Un segell de qualitat que s'ha d'agrair als austers escaladors locals, i als forasters romàntics que en seguida van ser absorbits per la màgia del lloc, i apadrinats. Són ells els que han creat, mantingut i deixat un llegat que podrem gaudir tots plegats per molts anys.

Amb l'aparició de la Cheroke Expres, la darrea obertura a la paret, arriba a Canalda un testimoni de l'escalada sobre-equipada que ofega i despersonalitza tantes parets. Una via que difícilment t'iniciarà a l'ESCALADA de Canalda, ja que no té RISC, no té AVENTURA, no cal esforçar-se, només seguir el fil de parabolts i fer un Ao allà on no t'ho vegis. Més proper a una via ferrada sense sirga. Que poc aporta en el món de l'ESCALADA, i en canvi obra les portes a tot i més.

(sobre la via poc a dir, molt equipada amb bolts i algun clau, regraduada fins a 6a+/6b màxim, poc continua excepte alguns murs i un parell de jardins, i preveure un llarg de 50m més si es surt per dalt caminant de grimpada ajardinada de II/III. Feta el 4/6/09 amb l'Uri)

Apareix per tant la possibilitat d'escalar a la paret sense passar por, s'obra la porta a la freqüentació, o donar idees de noves vies d'aquest estil, a que el trencalòs ja no trobi la tranquil.litat per a nidificar-hi, a que calgui regular l'escalada (quina?) a la paret.

Una sola via difícilment provocarà tot això a Canalda, però invita a pensar-hi.. Paradoxes de tot plegat, potser l'esforç reguladors de l'administració farà necessari aprofundir sobre un debat que tot i reiteratiu, ara quan arriben les limitacions sembla més urgent de resoldre. O seguir fent, i anarinant... ja sabem que la llibertat és un dels trets inherents de l'escalada (de quina?).

Reflexions obertes i inacabades a punts de vista i opinions. La concepció de l'escalada potser és subjectiva, però les conseqüències d'un tipus o altre d'escalada no ho semblen. Potser val la pena traslladar el debat cap a aquesta segona part, atès que ja es molt el que s'ha escrit i debatut des dels seus inicis sobre l'ESCALADA. Tant extremats poden ser els arguments del que alguns ja defineixen com escalda tradicional, com per els altres l'abús de l'escalada hiper-equipada sense risc.

Potser les aus són les úniques que tenen raó.

Al número 216 de la revista Vèrtex apareix una entrevista a la veterana cordada Torras i Nubiola, amb el títol "L'escalada ens ha representat llibertat i amistat per sobre de tot". A la pregunta de - Què en penseu, de l'escalada esportiva? les respostes eren;
JMT - Jo trobo que és una cosa completament diferent de l'escalada clàssica. És un esport nou. Se'n diu escalada perquè t'enfiles, però esportiva no ho és. Jo sempre en diria escalada gimnàstica perquè si no estàs molt ben preparat gimnàsticament, és impossible pujar ni dos metres (...) Em fa l'efecte que la federació no vol usar el terme escalada gimnàstica perquè la federació de gimnàstica reclamaria.
JN - Jo la veig esplèndida, com un gran entrenament per fer una escalada d'envergadura. Si a la nostra època s'haguessin fet escalades d'aquest tipus, després hauríem pogut anar als Alps, i ens podríem haver enfrontat a parets de mil metres de molta dificultat amb una preparació molt bona (...)

2 de juny 2009

Néouvielle, 3.091m BEA S2 S3 (Néouvielle)

**

Al cim amb el Lac de Cap Long als peus (Foto:GuillemAmorós)

Bellíssim cim del Néouvielle, una de les perles dels Pirineus, per estètica, per elegància, per esvelt. I d'una accessibilitat sorprenent, quasi com si fos intencionat, com si algú s'hagués proposat no reservar tanta harmonia a uns quants privilegiats després d'una llarga aproximació. Tan fa trobar-te'l de cop, després d'un senzill giravolt, les emocions que desperta són iguals que si portessis la samarreta mullada o les cames cansades.


Esvelta muntanya, amb la cresta de Barris d'Aubert de front i la canal que porta al flanqueig ben visible a sota a l'esquerra. També a l'esquerra la fantàtica pala que porta al cim Ramoun, i a la cresta del fons la breche Chausenque que ens porta a la vall de Glère (Foto:EduPlana)

L'itinerari és evident des del refugi lliure i en bones condicions del Lac d'Aubert (continuem a la França educada i neta). Creuarem la presa i després d'un primer ressalt ja trobarem un pas natural que flanqueja per sota la cresta de Barris d'Aubert, una de les quatre arestes que afilen el massís fins a tocar el cel. A finals de temporada (quan haurem d'esperar per a trobar l'accés al Llac obert) és fàcil trobar aquest tram amb poca neu i amb alguna descalçada. Hi ha una interessant canal que en diagonal ens porta al mig del flanqueig, i que sobretot per baixar ens allargarà l'esquiada i el gaudi, val la pena fixar-s'hi per no deixar-la passar (veure foto).


Creuant la presa, en aquest punt la canal en diagonal queda amagada (Foto:GA)

A partir d'aquí les opcions són moltes, arribar-nos al cim i avall, arrodonir la sortida amb la visita al veí Turon de Néouvielle per la breche Chausenque (cordino recomanable), o completar l'esquiada per la fantàstica i fotogènica pala del pic Ramoun que et dóna la benvinguda des de l'inici de la vall. Només el descens del cim permet trobar variant buscant pendents dretes i canals al gust. Pujar i baixar el cim tansols demana 1.000m de desnivell positiu, pel que és fàcil afegir-hi més metres.


Campbiel, pic Long i el Turon de Néouvielle a primer terme, amb des del Cilindre, Tallon, Vignemale... al fons (Foto:EP)


Accés al cim que es pot amanir escalant per una xemeneia més directa (AD-) i escaladors a la cresta dels Trois Conseillers amb el Campbiel al fons (Foto:GA i EP)

Sobre l'estat de la neu, seguim amb molt bon regel nocturn, transformada al punt a l'hora bona i matinera. El relleu continua afectat per les pluges i sobretot per les traces de tanta freqüentació, no és estrany que també se l'anomeni l'Aneto de França. Una llengua de neu a la pista ens fa deixar el cotxe a 1km del refugi, i en pujada ens hem de descalçar un parell de cops al flanqueig. Amb una senzilla grimpada accedirem al cim.


Mantell d'un final de temporada.. (Foto:EP)

Activitatmoltbenfetaidesfeta amb en GuillemAmorós per una temporada que ja s'acaba, començar a reviure tot allò viscut i desviscut, i que continuï la festa per molt temps...

Estaragne, 3.006m MBEA S3-S4 (Néouvielle)

**

Descens.. (Foto:EduPlana)

La zona del Néovielle és un d'aquests racons amables dels Pirineus, amb ingredients per tots els gustos. Paisatge altiu farcits de crestes, espedats de roca i cims reduïts a petits torreons que et fan sentir a dalt d'un tot. Relativament aïllat, les vistes s'obren majestuoses, perdent-se des del cim del Posets fins al Montperdut o el Vignemale.... les ingents preses que s'hi van construir en faciliten l'accés deixant la neu a tocar fins i tot a finals de temporada.. i alhora donen un caràcter afable i familiar a la vall, on pescadors i famílies senceres gaudeixen de l'espectacle, en aquest saber fer francès on tot és net i educat, si més no a la muntanya.


Prop del darrer tram del descens amb el Lac d'Orédon al fons (Foto:EduPlana)

Itinerari compromès on tot i el fàcil i directe accés a finals de temporada quan la pista al Lac d'Oredón o al de Cap Long són obertes, no s'ha de frivolitzar. El pendent global és mantingut durant tota l'ascenció, i ve amanit de freqüents resalts i barreres rocoses que cal flanquejar ara per sota ara per sobre... tant en pujada com en baixada no si val errar-la, la neu ha d'estar prou estable, i caldria respectar els horaris a la muntanya primaveral per iniciar el descens a l'hora de la neu no excessivament transformada, quan una colada fins i tot que pugui desprendre un altre esquiador baixant pot tenir efectes fatals. Fa respecte, i l'accident tràgic de l'any passat quan el primer cop de calor fort va arribar per St. Joan, després d'un mes i mig de nevades, ha de servir també per recordar-nos-ho.


Arribant al cim amb l'esmolat cim del Néouvielle al centre i al fons a la dreta el Pic du Midi de Bigorre (Foto:EP)

Al llibre de l'Enric Faura i en Jordi Longás (Pirineos con esquís, Ed. Desnivel) podem llegir l'encertada introducció: "Esta ascensión es bellísima, aunque muy comprometida. El itinerario discurre por fuertes pendientes, en ocasiones obligadas, pero con nieve estable es un placer tanto llagar a la minúscula cumbre y descubrir repentinamente el impresionante cortado sobre Piau-Engaly, como el vertiginoso descenso"


Vistes cimeres cap a l'E, amb el MontPerdut, el Cilindre i el Marboré, la molt bona pala NE del Campbieil, el Pic Long i el Néouvielle d'esquerra a dreta (Foto:EP)


traces de pluja i esquís a la primavera.. (Foto:GA)

Sobre la qualitat de la neu en trobem a 5 minuts de la carretera del Lac de Cap Long que ja és oberta (tot i la indicació amb cartells al mig de l'asfalt de ferme, més orientada als turistes de 'dia' per tal de no col.lapsar l'estreta pista o els limitats llocs d'aparcament degut a les restes de neu, què pràctics són els francesos!), i ja no ens descalcem fins al cim excepte una petita franja rocosa a dalt de tot. Són nits on el regel és accentuat deixant una neu regelada molt bona per progressar i per esquiar un cop ha transformat. Només el relleu degut als canalons de la pluja i les mateixes traces habituals a cims tant freqüentats treuen lluentor al descens.


Múltiples opcions de canals al gust i itineraris (vermell pujada, blau variants de descens que vam fer i en groc la interessant pala esquerra que se'ns va passar, una molt bona alternativa a tenir en compte per esquiar sense traces davant) (Foto:GA i EP)


Fi de festa (Foto:EP)

Val la pena arrodonir la sortida esquiant també l'interessant pala NE del veí cim del Campbieil, però aquests dies els horaris no donen per més i queda pendent. Tot i estar recomanada com a circular entrant pel Cap Long (primer tram exposat i complicat per vorejar el llac), amb una mica més de desnivell també paga la pena fer primer l'Estaragne per perdre cota, pujar i baixar la pala, i tornar a l'Estaragne per fer-ne el descens. D'aquesta manera en podrem controlar el descens al haver-hi pujat primer, i descobrir línies al gust entre canals i pales penjades.


Moments al Lac d'Orédon amb el cim de l'Estaragne al fons a l'esquerra (Foto:GA)

Activitatmoltbenfetaidesfeta amb en GuillemAmorós el 31/05/09, gaudint de malabars i piruetes amb la Jacqueline (en francès 'la que s'agafa el taló', veus) i cia a la riba del Lac d'Orédon. Moments que podrien no acabar-se mai....