***
Aquesta és una fotografia preciosa..
(Foto:Joan de ca Barbeta. En cas que vulgueu fer servir la fotografia si us plau citeu aquest blog i l'autor de la mateixa, el marit de la Maria que amablement em va ensenyar la fotografia a la qual li vaig fer una foto amb la càmara)
Ja fa bastants llunes, després d'un confortable dinar i enmig d'una llarguíssima sobretaula la Maria que és una santa en vida me la va posar sobre la taula, i jo em vaig quedar meravellat.
M'explicava que aquell dia amb la seva amiga Juliette van atansar-se a Canalda, a recórrer el camí que ressegueix tot el peu de la paret. Encara lluny, però quan van apropar-se a la casa la Rita que era a l'era va entrar ben ràpid i va tancar porticons, desconfiada. Aturades davant la porta les va atendre des del balconet del pis de dalt, amb el trabuc sota el braç.
Així és com m'ho explicava la Maria, que de tant seductora que és (si algun dia us serveix el dinar veure-ho ràpid a que em refereixo), van posar-se a xerrar. El trabuc es va quedar al pis de dalt i ja a fora va continuar la conversa, amiga.
La Rita li explicava que ara ja no hi passava les nits a la casa, que l'amo passava a buscar-la al vespre, i la deixava al matí. Cuidava el lloc, la font, les cabres, i l'hortet de l'era. I el troç, i potser fins i tot la paret sencera.
Li explicava que el més perillós de viure allà era quan a l'hivern l'escalfor del sol feia caure les caramelles que es precipitaven decidides i sense avisar, justament on tenia l'hort!
Just fa un any vam celebrar la segona trobada d'escaladors a Canalda, sota un fred de mil dimonis i una intensa nevada. Recordo pujant el camí diumenge com els companys avisaven, passeu ràpid, compte amb les caramelles! realment queien decidides, sense avisar.
Amb la pluja de caramelles quan el sol va escalfar el gel del dia abans, mentre l'Ester assegurava al Pelut en la primera repetició de la potent K36. I l'era d'hortet i fruiters que ja no hi és (Foto:EduPlana)
Si algun dia es confirma el projecte de turisme rural a Ca la Rita després de la sospitosa obertura l'any passat de la pista d'accés i l'aplanament de l'era on la Rita i tenia els tomàquets, les cebes, els trumfos, les cols, i els enciams, i ara hi ha l'aparcament, caldrà avisar als turistes, que el que cau del cel, ho fa sense avisar.
Segur que des d'on sigui la Rita s'ho mirarà, ara no ho se, si preocupada, o amb un somriure de complicitat sota el nas, això segur, mentre ningú prengui mal.
A veure si entre tots aconseguim que la paret de Canalda mantingui allò tant màgic que a tants ens ha seduït! i ho puguem compartir per molt temps amb els qui encara la vulguin decobrir i conservar, la màgia....
Podeu veure una altra imatge de la Rita a aquí.
7 comentaris:
Genial la foto! Gràcies per compartir-la! Tot i que molt em temo que això de la màgia ja no està gaire de moda...
de res Joan, un plaer
i sobre la màgia, la poesia, i els valors autèntics de l'aventura que és la vida, reivindiquem-los sense complexes! sobretot davant allò que hi atenta directament, que el temps ho posa tot a lloc i el sentit comú sempre empeny més que l'egoïsme malentès
... front la vanalitat i la vanitat, o la frivolitat, l'engany i el victimisme cobard, l'egocentrisme, i el prefabricat i la domesticació que tot pretén fer-ho homogeni i refuig dels matisos i la diversitat que és on hi ha l'alegria
Gràcies Edu per la foto i per l'història! Vaig descobrir per primer cop Canalda fa pocs dies, tot i tenir-la tant a prop de casa, i la veritat és que em va semblar un lloc encisador. És una llàstima que llocs així també acabin sota el poder del diner, ara tot és mercat i ja veiem cap a on ens porta. Però, n'aprendre'm mai?
Doncs déu n'hi do la por que feien les caramelles volants...
La foto, digna del lloc!!
Respecte Canalda... està massa aprop de la carretera. Ens veurem dissabte nit a Solsona?
A tibar-li!!
Ostres quina sort que et facin aquests regals!
Jo n'havia vist una en blanc i negre de la Rita sola a la porta de casa seva i em va colpir l'acceptació, la duresa i alhora la indefensió d'una vella enmig de la muntanya. Aquella em va recordar l'aventura vital de la Benvinguda Riba, al poble de Llaberia (Ribera d'Ebre), on va estar-s'hi en solitari en unes condicions d'aïllament i autogestió admirables, fins als noranta i escaig d'anys. La veritat és que les muntanyes n'eren plenes d'aquestes històries, però el temps i l'edat han anat passant el roleu per damunt d'aquestes velleses heroiques i silencioses.
No sé si el coneixes, però si encara es viu, ves a veure el Felip, un vell que viu en una cabana per damunt de la Coma, en règim de senzillesa total i de quasi autosuficiència amb un hort de trumfos i mongetes per assecar d'allò més bonic i treballat. Ha fet totes les feines possibles al bosc i, tot i que discret, pot explicar-te un munt de coses o ensenyar-te com guarda els trumfos sota terra. Prop de casa seva hi ha una font preciosa que neix sota un bloc gegantí i a prop hi ha una noguera monumental que bé val un berenar als seus peus!
Per als més interessats per vides recents, però alhora ancestrals, us proposo el llibre "José, un hombre de los Pirineos" (Prames). Va morir fa cinc o sis anys, però la seva vida i saviesa us tocarà la fibra sensible.
Com que avui ja m'he enrotllat prou, la història d'objectes que cauen de la roca (que no la paret)de Canalda, us l'explicaré un altre dia.
Vagi bé
Ricard
gràcies pels comentaris d'uns i altres. Vides i històries de no acabar-se mai. Llegats efímers? salvats per un volum, si més no l'una interpretació d'un fer de petit abast, però gran profunditat.
Publica un comentari a l'entrada