l'Algérie, الجزائر, al-Jazā'ir

**

..que just aquest any celebra el cinquanta aniversari de la seva independència de la França colonial i l'opressió contra la voluntat d'un poble. País ric, bull d'idees, per deixar enrere ben ràpid els anys foscos de la seva guerra civil. Som a la Cabília, o "Tamurt Idurat", Terra de les Muntanyes, o país de les tribus, "Bilad al-Kabail". A la serralada de l'Atlas.

"La Cabila continua sent focus d'agitació a causa de la discreminació de la cultura amazigh, majoritària en aquesta regió" 

"Morirà la vida en la terra abans d'entremtar-nos. Morirà després d'entrematar-nos, la vida en la terra. Morirà" Canta en Raimon.

Som a Batna, una ciutat creada per la quarta república que prové del nom "Batalló Anti-terrorista del Nord d'Àfrica". Creix, sobre el pla, sobre la terra nua, la pedra a vista. Ciutat orgullosa. Anem amb escorta.

"De vegades la pau, fa molt més mal" Canta Raimon.

Som a la runes de Timgad. La que anomenen, la Pompeia d'Àfrica. Una ciutat colonial, també, del romans al Nord d'Àfrica. Un bastió contra els berbers. Els mateixos que els han sobreviscut. Que han sobreviscut al temps. Que fan seves les muntanyes Aures. Fou saquejada primer pels bàrbars, vinguts del nord. Recolonitzada després. Per ser novament saquejada pels berbers, i finalment ser abandonada. Va ser l'expansió del Sàhara el que la va sepultar sota un metre dens de sorra, fins que fou descoberta, a finals del segle dinou. 

Les paradoxes de la història. I de la força de la natura, que tot ho pot.

"Amb més records que projectes, amb més passat que futur" (...) "Aquelles peus que m'ensenayre a estar dret  i caminar. I les mans que em protegiren agafant les meues mans". Canta Raimon.

.

Acabem a Alger. Ciutat blanquíssima, mediterrània, enfilada als turons, amb el blau intens de la mar Mediterrània que tantes coses uneix pintat a les finestres. Onatge amunt, onatge avall. Aquí s'està construint la que serà la mesquita més gran d'Àfrica, i la tercera més gran del món. Ho fan els xinesos, que són per tot. No aconseguim visitar la Cashba, quina llàstima. Fou fundada com una colònia comercial fenícia. Més tard es va convertir en una base corsària dedicada a atacar els vaixells de la zona, arribant també a les costes catalanes.

País emergent. Poble reeixit. Orgullós de mena. Amb l'amabilitat que tant caracteritza les gents del Magreb, el lloc per on es posa el sol.