**
Al tram final de la via
Adjunto topo amb la info d'aquesta bonica i recomanable via de la paret del Triangle, al paratge de Font Ferrera. Escalada senzilla, on al primer llarg hi trobarem el compromís de recorrer 35m amb únicament 4 espits de progressió, i un darrer tram aeri i estetic passant per sota la mitja lluna del caputxí que culmina la paret amb autoprotecció. Roca de la bona de la paret, amb algun tram a mirar-se més d'aprop (sobretot al final).
Topo i començant el primer llarg
L'accés és l'habitual de la paret a Font Ferrera.
Al recorregut se li ha afegit una expansió allà on hi havia un clau que havia saltat al diedret d'inici de la fissura de l'L2.
Arribant a l'R1 i fi de festa
El pastor passeja les ovelles pel troç de l'amo, a canvi de res, a l'amo ja li està bé que netegi la finca. És un home gran, de mirada pacient i posat tranquil, amic de la conversa, amb temps per veure com canvia una terra que abans era plena de feixes, llars de foc fumejant, i la cantarella de les criatures jugant a les eres ara plenes de bardisses. Testimonis que, com els camins, es perden, i s'ocupen pel ritme accelerat dels turistes de cap de setmana que tot ho omplen de sorolls. Dels visitants abduits per un col.leccionisme seguidista d'usar i tirar sense temps per aturar-se i gaudir dels detalls del lloc - deixeu de repetir allò masticat i aventureu-vos a descobrir! que el goig serà més gran. En un territori que poc a poc va deixant d'estar viu, que en prou feines sobreviu. Grans projectes de turisme rural i poca alternativa més. Ja ningú pren l'arada ni el xerrac, ni fa llenya del bosc.
Topo i començant el primer llarg
L'accés és l'habitual de la paret a Font Ferrera.
Al recorregut se li ha afegit una expansió allà on hi havia un clau que havia saltat al diedret d'inici de la fissura de l'L2.
Arribant a l'R1 i fi de festa
El pastor passeja les ovelles pel troç de l'amo, a canvi de res, a l'amo ja li està bé que netegi la finca. És un home gran, de mirada pacient i posat tranquil, amic de la conversa, amb temps per veure com canvia una terra que abans era plena de feixes, llars de foc fumejant, i la cantarella de les criatures jugant a les eres ara plenes de bardisses. Testimonis que, com els camins, es perden, i s'ocupen pel ritme accelerat dels turistes de cap de setmana que tot ho omplen de sorolls. Dels visitants abduits per un col.leccionisme seguidista d'usar i tirar sense temps per aturar-se i gaudir dels detalls del lloc - deixeu de repetir allò masticat i aventureu-vos a descobrir! que el goig serà més gran. En un territori que poc a poc va deixant d'estar viu, que en prou feines sobreviu. Grans projectes de turisme rural i poca alternativa més. Ja ningú pren l'arada ni el xerrac, ni fa llenya del bosc.
Activitatmoltbenfetaidesfeta amb els colorsdetardor i l'Ignasi Farràs el 27/10/09
(Fotos:EduPlana)
4 comentaris:
Entenc i comparteixo la teva visió romàntica i melancòlica d'aquests paisatges rurals perduts i alhora em sento avergonyit de no fer res, de deixar que es perdi, de no ser prou valent per intentar tornar-hi ...però tot plegat és força complex.
Gràcies per les retroimatges solsonines amb ramat. Em refà saber que encara queden escaladors ferms que no només saben apreciar la bona roca o una via en concret.
Hem de saber navegar enmig d'un pany de paret, però també enmig d'una vida plena de detalls que, o bé apareixen i que hem d'atrapar a vista, o bé se'ns esmunyen entre els dits.
Al cap i a la fi, que difícil es triar!
Ricard
voltes penso amb com de criatures hem pugut gaudir de tot això que es perd, i de com tantes generacions a partir d'ara ja no ho faran més. En prou feines un llegat cada vegada més difícil d'entendre, de respectar, de rehivindicar. Quan ja han desparegut les mans que l'han construït. Es nostàlgia, però un romantincisme que a altres llocs on s'han cuidat de vetllar per l'autostima i donar a tothom les mateixes possibilitats sense caure en dualitats, es manté com a realitat. Només cal creuar la frontera al N per veure que un món rural viu, identitari, orgullós, és possible... mostrar-s'hi sensible ja és una gran aportació a evitar aquesta pèrdua irreversible d'un valor inestimable
l'altre dia el Xuxe em posava el dia de la via del Joan. Res de retroequipament, el bolt que hi ha al diedret abans de la fissura de sortida preten substituir el clau (o claus) que hi havia al lloc originalment i s'han perdut. La confosió venia pq el dia que jo vaig pujar fins allà el clau no hi era, quedant un pas de V algo expo i de mal protegir.
Publica un comentari a l'entrada