**
Enfilem a escalar l'aresta nord de l'Aneto, una cresta-aresta entre la vall de la glacera de l'Aneto i de Barrancs, no gens difícil tot i que té tres trams amb ambient, però mai per sobre el III+ (potser IV segons com quedin els blocs aquell any). Una manera senzilla i sense aglomeracions de fer cim al capdamunt dels Pirineus.
El més exposat és l'inici fins a agafar el fil de l'aresta, amb blocs que sembla que hagin de caure si bufa una mica més fort.
De material vam passar amb un semàfor i dos càmalots fins l'1, i uns tascons que no sabíem que estaven al fons de la motxilla prescindibles. Ens vam equivocar portant un cordino de 30m (la idea era que només s'assegurava al de segon pujant) perquè tal i com està tot de blocs que es mouen, millor anar amb una corda gruixuda, encara que curta, ja que amb un cordino no assegurem res.
No hi ha cap ràpel, només s'ha de prendre l'aresta al seu punt baix, i no deixar-la fins que et mena al pas de Mahoma. Hi ha trams on simplement es camina, aprofitant que cap a la glacera de l'Aneto és tombat.
El més exposat és l'inici fins a agafar el fil de l'aresta, amb blocs que sembla que hagin de caure si bufa una mica més fort.
De material vam passar amb un semàfor i dos càmalots fins l'1, i uns tascons que no sabíem que estaven al fons de la motxilla prescindibles. Ens vam equivocar portant un cordino de 30m (la idea era que només s'assegurava al de segon pujant) perquè tal i com està tot de blocs que es mouen, millor anar amb una corda gruixuda, encara que curta, ja que amb un cordino no assegurem res.
No hi ha cap ràpel, només s'ha de prendre l'aresta al seu punt baix, i no deixar-la fins que et mena al pas de Mahoma. Hi ha trams on simplement es camina, aprofitant que cap a la glacera de l'Aneto és tombat.
A la dreta, el perfil de l'aresta que mena fins al cim, amb els tres trams més afilats on cal escalar (nosaltres vam començar sota el contrafort gros, no el petit de sota de tot).
La via fou oberta l'any 1934, més de tres dècades després d'altres més difícils com la de Llosás.. el que dóna una idea que no era massa desitjada, segurament pel seu aspecte poc aeri des de la banda de la glacera de l'Aneto i el seu final tombat d'arribada al cim.
L'accés el fem seguint el camí normal d'ascens a l'Aneto per Aigüalluts i un cop fet dos terços de la glacera, ens desviem a l'esquerra a buscar el fil de l'aresta. Calcular unes 3h a bon ritme. El descens per la glacera i tornem al pla d'Aigüalluts. Nosaltres vam seguir per la glacera fins al Portillón superior, per allò de veure què tal.. i buf, quin valor pujar a l'Aneto sense neu!
L'accés el fem seguint el camí normal d'ascens a l'Aneto per Aigüalluts i un cop fet dos terços de la glacera, ens desviem a l'esquerra a buscar el fil de l'aresta. Calcular unes 3h a bon ritme. El descens per la glacera i tornem al pla d'Aigüalluts. Nosaltres vam seguir per la glacera fins al Portillón superior, per allò de veure què tal.. i buf, quin valor pujar a l'Aneto sense neu!
Allarguem el periple amb una idea senzilla, de continuar - després de ser al capdamunt - fins allà on els Pirineus s'esfondren sota la mar... allà on tot comença i tot s'acaba. Sensacions per ser-hi.
ActivitatmoltbenfetaidesfetamblaPilarBarbensaquestsdiesd'unestiuquenovolacabar
4 comentaris:
La recordo bé, aquesta aresta, d'un dia que per poc no ens deixem la pell a Barrancs (gel de fusió amb piolet ultralleuger); una altra bona alternativa de solitud a l'Aneto.
Diria que la primera és del 1934 (René Grange)
Jo he de recuperar una foto que vaig fer-me a l’inici de la glacera fa 20 anys! Curiós de veure fins a on ha retrocedit el gel. I tens raó, és de l’any 1934. L’article del Desnivel parla de Borés i Grange com a referència de la primera ascensió. Una informació, la dels primers escaladors, que no hauria de caure en l’oblit i caldria que acompanyés tota ressenya o piulada
Bona activitat, mentre no es cobreixi tot del desitjat mantell blanc!
merci Xavi! em sembla que és l'aresta més fàcil del massís! a veure aquest blanc.. de moment ha gaudir dels ocres, follets i ninfes que ja treuen el nas...
Publica un comentari a l'entrada