Anasazi, 100m Ae/6a+ (Moles de St. Honorat, Alt Urgell)

*

*
Amb la petita ermita de St. Salvador a primer pla, i la paret del Tossal de l'Obaga de la Font al fons

Com un petit gran bastió de conglomerat fosc, enmig d'un territori de roca calcària de gris clar i vermellós. Les Moles de St. Honorat semblen un petit univers recollit, amb la seva forma de semi-circ emmurallat per contraforts i agulles escalonades que s'eleven amb la tranquil.litat de qui sap, que no ha de competir amb ningú...

Arribant a l'R2

Enfilem a la roca del Corb per l'accessible Anasazi amb la idea de mirar de recuperar de l'oblit l'Anglada-Muñoz o via normal. Però per despistat ens quedem en la primera escalada....

Topo de l'Anasazi i amb l'ermita de St. Salvador que treu el nas a l'R2

L'Anasazi és d'obertura recent, equipada abundantment amb parabolts per compensar una roca de mediocre a discreta. El traçat és d'una estètica innegable, prenent el seu esperó E-NE. Enllacem el primer i segon llarg i passem en lliure el segon i tercer. Ara bé, per gaudir millor del lliure del segon llarg millor no enllaçar, el ròssec del primer llarg amb tant d'artificial ens ho posarà més difícil. L'L1 és el que presenta pitjor roca, als dos següents millora bastant i lo aleatori d'algunes preses queda compensat per les assegurances freqüents.

Recomanable portar un tros de corda vella (2-3m) per substituir les cordes i bagues del pas d'Ao per accedir/sortir de la canal que estan en bastant mal estat. Hi vam deixar un nou tros de corda, però no era prou llarg per substituir lo vell.

Al capdemunt amb el monumental orgue natural de les roques de St.Honorat i els murs arrogants que acullen la casa del Corb, amb la petita agulla del Burí a la que no van resistir-se la cordada Picazo-Blanco.

L'Anglada-Muñoz està equipada amb burils però en general en bastant mal estat. Substituint-ne 4-5 peces ja n'hi hauria prou per que fos una molt bona opció per completar la visita. I si aneu acompanyats per algú que pugi a la petita ermita de St. Salvador podreu sortir del lloc amb unes fotografies espectaculars!

La topo i explicacions de l'Anglada-Muñoz del llibre del Picazo i, rostres amb la mirada perduda..

Sobre l'accés a la zona podeu consultar l'excel.lent crònica de la zona i de la via del blog de l'Alt Urgell.

Activitatfetaidesfeta amb en XescoMas i unes tronades que no arriben el 8/08/09
(Fotos:EduPlana)

Minotaure, 250m MD expo (Paret de Riu Lacó, Solsonès)

***

Inici de l'escalada sortint de la cova. Al fons, la paret per on passa la discreta Pell del dimoni (Foto:EduPlana)

Del llibre d'escalades al Solsonès podem llegir: "Via exòtica i molt pintoresca. Un cop passats els 110m l'escalada guanya en continuïtat. Ens veurem envoltats d'un ambient únic, com si fos dissenyat pel mateix Gaudí. L'ascensió és, en conjunt, exposada i la dificultat obligada. Sens dubte, una de les escalades amb més caràcter aventurer del Solsonès. Via per escaladors nostàlgics tot terreny. (Roca discreta)".

Serà. La nostàlgia, com la bohèmia, és una gran font de creativitat!

Escalant el penúltim llarg (Foto:EP)

Quan coneixes la paret de Riu Lacó i et cau a les mans la topo d'aquesta via el primer que penses és, on hi cap un itinerari així? Riu Lacó és una aparentment petita i discreta franja de calcari, fins que, al sector dret, es despenja amb un sistema de desploms entretallats per vires de formes sorprenents ben bé fins al riu. El primer enigma ja queda resolt.

Topo de l'ABC i itinerari de la via al sector dret de la Paret de Riu Lacó

Hi ha tres itineraris que s'hi han aventurat. L'acrobàtica Dona'n una mica (2008), la encara pendent i recomanable Sang roja (1988), i la Minotaure, oberta per l'Armand Ballart i en Ricard Darder el 12/11/1994. Acceptar la invitació a fer-ne el que possiblement és la segona visita des de la seva obertura va ser immediat.

Darrer tram abans de la cova i sortint-ne (Foto:EP)

El primer tram de l'escalada transcorre seguint un sistema de grades per un contrafort que es recolza sobre els desploms. L'escalada és fàcil i sobre roca en general bona, i nosaltres ho vam fer sense encordar-nos fins a la cova on trobem l'R1. Un cop allà despleguem corda i en surt el llarg amb més compromís, amb poc equipament (que és la tònica de la via) i sobre roca discreta en general on cal parar compte. Grau obligat i exposat per la qualitat de la roca i la precarietat de l'autoprotecció, amb l'afegit que a l'R1 no ens podrem assegurar amb res (Atenció: parlant amb els companys de Cardona que li van fer repe, m'indiquen que hi ha un clau al terra que estava tapat) i una caiguda del del primer seria delicada també pel qui assegura. El següent llarg continua sobre roca delicada, però ja és més fàcil. I d'aquí s'inicia la vira en diagonal penjada sobre el buit semiequipada on nosaltres vam clavar un universal i una U mitjanes. Aquí la roca ja millora molt, i el darrer llarg també el trampegem ràpid per un jardí vertical.

Tremenda escalada, en un entorn únic.

Entorn gaudinià arribant a l'R2 (Foto:EP i LLuísParcerisa)

Sortint de l'R2 (replicant la gran fotografia publicada al llibre, segon enigma resolt!) i entrant a l'R3 (Foto:EP)

De material passem amb un joc de tascons, els claus comentats (també n'usem un per reforçar l'R2, els aliens (prescindibles) i els càmalots fins a l'1. Sobre la topo, només afegir que el pont de roca de l'L2 ara és un clau, i que al tram d'artifo trobarem un vagueto sabiner abans del primer clau.

Escalant el penúltim llarg (Foto:EP i LLP)

L'accés és el mateix que per la via Dona'n una mica però seguint avall pel peu de paret fins a ser evident l'inici de la grimpada (el darrer tram embosiquinat) (15'). El descens el farem a peu remuntant la carena pel fil de paret fins, pràcticament a dalt de tot, trobar un fresa dèbil que per la cara N ens porta a la pista que mena on haurem deixat el cotxe (20'). També hi ha l'opció de baixar pels ràpels del sector dret (explicat en altres piulades de Riu Lacó).

Activitatmoltbenfetaidesfeta amb en Lluís Parcerisa el 4/08/09 amb l'ombreta de la tarda, i la imaginació que encara ara, sobrevola les parets...

Núria, 215m 6a (Moles de St. Honorat, Alt Urgell)

***

Darrer llarg de l'escalada (Foto:XescoMas)

Hi ha escalades que sobretot inviten a un descobriment, d'un territori, d'un país, farcit d'història, punyent. On mires a munt, per saber per on seguir escalant, però sobretot contemples l'entorn a cada llarg, a cada reunió, quasi que s'escolten les històries i llegendes que els boscos, fondalades, camps de conreu i parets verticals amaguen... ja deshabitades pels humans, recuperades pel vol dels rapinyaires i les feres. Com tants racons màgics carregats d'espiritualitat, també l'església va deixar la seva petja en forma d'ermita ara ja derruïda, testimoni d'un temps ençà, on cada troç era conreuat, pasturat, podat, escarbat, recol.lectat, empedrat.. Cuidat.

Des de la cinquena reunió, amb vistes a l'Alt Urgell i el seu mar de parets i roques (Foto:EduPlana)

L'estètica de les moles de St. Honorat actuen com una atracció inevitable que desperta la imaginació, i el desig de ser escalades. La seva espectacular presència des del fons de vall baixant aigües avall del Segre poc abans de sortir del congost dels Esplovins invita a tot i més. Vestides d'un conglomerat opac i fosc, si cap, el seu aspecte encara és més tètric, o elegant, tant fa, són atributs efímers que ràpidament es desvesteixen quan t'aventures a descobrir-lo d'aprop. La via Núria és la més repetida, la més assegurada, la més accessible. La seva escalada no és ni fàcil, ni difícil, ni tumbada, ni vertical, ni sobre roca bona, ni dolenta. És. Una raó de ser en si mateix, una escalada que no saps si va ser abans la paret, o la necessitat de ser escalada.

Topo (també podeu veure la versió del Ressenya, on queda millor indicat l'inici flanquejat a la dreta de l'últim llarg) i croquis d'accés. La foto de la dreta és feta des de mitja paret i s'indica (orientatiu) la pujada des del corriol fins al peu de paret (Foto:EP)

Duratn l'aproximació i a tocar del peu de via (Foto:EP)

La via fou oberta per en G. Arias, N. Closa, J. Oliva, R. Ll. Closa i J. Solans el novembre de 1988, quins han deixat un itinterari agraït en assegurances, a base d'espits (cargols rematxats?) i algun buril. Tot el material excepte un espit del 5è llarg que està inservible però que protegeix un pas molt fàcil, es troben en prou bon estat (en el segon llarg un ja ha estat substituït per un espit nou). Tot i l'abundant equipament, hi ha algun pas que t'obliga a escalar sobre el V/V+. De material passarem amb 14 cintes (pel primer llarg) i un friend mitjà per protegir una tirada sobre rapissa de l'L2 (nosaltres no el dúiem però vam fer servir un alien groc i un de vermell). No calen ni plaquetes recuperables, ni tascons per collar caps de buril, ni cordinos per merlets o ponts de roca. L'estrep també és prescindible.

Escalant l'L1 (Foto:EP)

Escalant el segon llarg (al seu inici trobarem el pas més obligat de la via) (Foto:XM)

L'escalada és rapida, i amb menys de 3h podem haver fet, tot i que val la pena deixar passar el temps sense presa. Vam enllaçar el quart i cinquè llarg amb 2m d'ensamble. També és poden enllaçar el tercer i quart. I pels més fugidíssos, el segon i tercer, i el quart i cinquè, i apa-li. La roca en general és bona, o molt bona, però cal parar compte a la solidesa d'algunes preses. Excepte l'últim llarg, amb roca discreta i una llastra precària que farem servir de resquitlló, i sempre ben protegits. La darrera reunió és a peu pla al capdamunt, saltar-se dos espits que hi ha abans.

Final del primer i segon llarg (Foto:EP)

Final del tercer llarg (Foto:EP)

"Verticualitat" amb el definit esperó per on passa l'Aresta dels Joncars (Foto:EP)

Sobre l'accés, adjunto plànol amb la topo. Només parar compte amb deixar el camí fresat que planeja sota les parets al punt on hi ha una fita a l'esquerra poc abans d'una rasa (sense o amb poca aigua) evident que hi ha abans de situar-se a la vertical de la mola. Llavors farem anar l'olfacte seguint una fresa molt dèbil que recorrent en circular ascendent el circ anirem guanyant alçada entre els contraforts rocosos fins al llom que porta el peu de via. Fins a l'R0 podem grimpar sense encordar-nos, i a tocar d'un arbret, ja veurem els espits de l'Ao de l'L1.

Al bosc encantat, amb un teix enorme, i el grabat de la porta de l'ermita de St. Honorat (Foto:EP)

Tot i ser cara N, és millor evitar els dies de molta calor a l'estiu. Al camí d'accés i l'inici da via són al sol fins ben bé entrar el mig matí.

Activitatmoltbenfetaidesfeta amb en XescoMas l'1/08/09.

I el ruixat que ja ha descarregat, puntual.. (Foto:EP)

Visibilitat reduïda, 140m 6b+/A3e (Paret de Canalda, Solsonès)

***

La lluna que despunta i acompanya l'escalada..

De la Guia d'escalades del Solsonès podem llegir de la via "Intel.ligent itinerari, amb tots els al.licients d'una escalada. Super sostre A3e, seguit d'uns magnífics murs en lliure força difícil"... escuet però precís anunciat d'una escalada que no ens deixarà indiferents i ben recomanable, tot i l'inevitable jardí que quasi sempre acompanya a les vies d'aquest sector, i algun que altre detall marca de la casa.

Inici de l'escalada

Les coves del moro venen travessades per dos itineraris de noms ben explícits, la Visibilitat reduïda i la Kavernícola (veure topos), obertes ambdues junt amb la Fot-li gas per l'incansalbe Lluís. Aquesta última travessa sense escrúpols la cova principal per un descarat desplom que ens farà sentir ratpenats. I en destaquen moltes coses. Un primer llarg amb una entrada exposada amb roca delicada i de difícil protecció, tot i no ser molt difícil, fins a prendre l'esperó del primer pont de roca no si val errar-la. L'acrobàtic segon llarg. El mantingut tercer llarg que passem en lliure al rotpunki alliberant els artifos, proposant 6b/c el primer (un cop de gas sobre bolos dubtosos però molt ben protegit), i 6b el segon (mur atlètic i alhora tècnic però de moviments molt estètics), amb un final de llarg on no podem despistar-nos. El curt però d'escalada decidida quart llarg, i el darrer, que serpenteja buscant sempre la millor roca amb un inici de 6a obligat (que prou recorda al 6a de l'L3 de la Màgicus), que tampoc dóna gaire marge a repensar-s'ho ni a autoprotegir-se un cop comences fins a trobar el pont de roca. Vaja, una molt bona escalada, per quedar ben satisfets.

Al super sostre i l'escalada del segon Ae del tercer llarg

Passet final del tercer llarg i el mur vertical de l'L4

De material passem amb un joc de friends (mitjans i algun de gran) i un de tascons simple. Trobarem la via semiequipada amb espits, ponts de roca i claus. No busqueu el segon espit del primer Ae de l'L3 que no existeix.

L'accés, l'habitual d'aquest sector dret amb ombra a la tarda, seguir la pista que surt del primer aparcament fins a peu de paret i d'allà la fresa fins al peu de via (10'). El descens, per la dreta seguint la fresa fitada fins a retrobar la pista que ens portarà de nou a la carretera.

Activitatmoltbenfetaidesfeta amb en Fleki i en Joan Medina el 30/07/09

Blau Vellutat, 180m 6a/Ae (Roca de Canalda)

**

Fent el tastet en lliure del tram d'artificial equipat de l'L2 (Foto:EduPlana)

Talment com qui passeja per un vellut on les llums del capvespre n'accentuen el to blavós... quan el liquen que "emburta" la paret (- què brut!, - és el vellut) deixa de ser un impediment per gaudir de l'escalada i acarona la pell de les mans de l'aspre roca... no hi fa res, el joc de l'escalada sempre és pot ser un divertimento si ens en deixem seduïr i no parem tanta atenció a les limitacions d'un (de la brutícia al tacte suau del vellut...només hi ha un canvi d'actitud). Canaldasempre, i juganera. El que compte és passar-s'ho bé.

Escalant l'L1. La corda groga està encintada a una antiga R (dos burils), i a la segona expansió del llarg, que s'escala per l'esquerra (se n'adivina la corda blava, encintada a un primer buril del llarg que des del peu de via no es veu) (Foto:EP)

Bona proposta del pany dret de la paret on gaudirem de la bona ombreta les tardes d'estiu i d'itineraris la majoria que s'atrapen bé amb unes poques hores d'escalada. L'itinerari com tants altres és sinuós perseguint els passos naturals de la paret, amb la lògica que acompanya la fresa que s'aventura per la collada que separa valls profundes. Així, a l'inici de la via només ens cal aixecar el cap per adonar-nos que toca marxar cap a l'esquerra, allà on és més evident per superar el semicirc vertical que arrenca a plom des del terra (esquivat per la dreta per la veïna Joc Brut). Pujarem un fàcil contrafort (pi gran a l'esquena), arrodonit i esgraonat, fins un jardinet penjat que ens porta a un "coll" des d'on en diagonal a la dreta tornarem a la vertical fins el proper pas natural farcit de baumetes que amb una escalada prou atlètica i obligada ens deixa a la primera reunió. La primera expansió, la trobarem quan ja portem 15m de terreny en general fàcil amb algun passet que serà bò autprotegir-nos. Aquest és el llarg més "canaldero" amb passos obligats de V de l'escola.

Topo de la via de l'ABC (l'R2 cau a la vertical del llarg, un únic espit, no a la dreta com sembla indicar el croquis) i itineraris d'aquest sector

Si encertem l'inici ja no tindrem problema per seguir l'itinerari, pràcticament equipat amb burils, espits i algun clau (tot amb prou bon estat), on només farem servir algun tascó aïllat. Tascons que també haurem d'usar per reforçar les reunions, a voltes amb una única expansió. Ull amb l'inici de l'L2 fins a "caçar" l'assegurança, i l'inici de l'últim llarg, un 6a ben protegit però sobre discreta, o no tan bona com a la resta de la via. Enllacem en un el tercer i quart llarg.

Reforçant la reunió i al flanqueig de l'L4 (Foto:LluísParcerisa)

Li fem un tastet en lliure al tram d'Ae (3 passos) del segon llarg, però queda pendent, amb un pas de bloc entremig molt dur.

De material, a més dels tascons dúiem un joc d'aliens, però és totalment prescindible.

La primera ascenció fou a càrrec d'en Joan Jover, l'Anton Fontdevila i en Remí Brascó el 17/6/90

L'accés és evident des del primer aparcament remuntant la pista fins al peu de paret i d'allà en seguida al peu de paret després del primer esperó per on passa la Joc Brut. Per tocar roca haurem de creuar una boixeda (10'). El descens el farem cap a la dreta seguint la fresa fitada que ens torna a la pista que mena a la carretera (20').

Escalant l'últim llarg (Foto:LLP)

Fent el flanqueig de quart llarg veurem a sota la darrera reunió de la via Sense nom que encara no ha estat publicada de l'Axel. Arrenca una mica més a l'esquerra, encarant de front un descarat desplom ataronjat (A1, dos espits ben visibles).

Activitatmoltbenfetaidesfeta amb en Lluís Parcerisa el 29/07/09