Núria, 215m 6a (Moles de St. Honorat, Alt Urgell)

***

Darrer llarg de l'escalada (Foto:XescoMas)

Hi ha escalades que sobretot inviten a un descobriment, d'un territori, d'un país, farcit d'història, punyent. On mires a munt, per saber per on seguir escalant, però sobretot contemples l'entorn a cada llarg, a cada reunió, quasi que s'escolten les històries i llegendes que els boscos, fondalades, camps de conreu i parets verticals amaguen... ja deshabitades pels humans, recuperades pel vol dels rapinyaires i les feres. Com tants racons màgics carregats d'espiritualitat, també l'església va deixar la seva petja en forma d'ermita ara ja derruïda, testimoni d'un temps ençà, on cada troç era conreuat, pasturat, podat, escarbat, recol.lectat, empedrat.. Cuidat.

Des de la cinquena reunió, amb vistes a l'Alt Urgell i el seu mar de parets i roques (Foto:EduPlana)

L'estètica de les moles de St. Honorat actuen com una atracció inevitable que desperta la imaginació, i el desig de ser escalades. La seva espectacular presència des del fons de vall baixant aigües avall del Segre poc abans de sortir del congost dels Esplovins invita a tot i més. Vestides d'un conglomerat opac i fosc, si cap, el seu aspecte encara és més tètric, o elegant, tant fa, són atributs efímers que ràpidament es desvesteixen quan t'aventures a descobrir-lo d'aprop. La via Núria és la més repetida, la més assegurada, la més accessible. La seva escalada no és ni fàcil, ni difícil, ni tumbada, ni vertical, ni sobre roca bona, ni dolenta. És. Una raó de ser en si mateix, una escalada que no saps si va ser abans la paret, o la necessitat de ser escalada.

Topo (també podeu veure la versió del Ressenya, on queda millor indicat l'inici flanquejat a la dreta de l'últim llarg) i croquis d'accés. La foto de la dreta és feta des de mitja paret i s'indica (orientatiu) la pujada des del corriol fins al peu de paret (Foto:EP)

Duratn l'aproximació i a tocar del peu de via (Foto:EP)

La via fou oberta per en G. Arias, N. Closa, J. Oliva, R. Ll. Closa i J. Solans el novembre de 1988, quins han deixat un itinterari agraït en assegurances, a base d'espits (cargols rematxats?) i algun buril. Tot el material excepte un espit del 5è llarg que està inservible però que protegeix un pas molt fàcil, es troben en prou bon estat (en el segon llarg un ja ha estat substituït per un espit nou). Tot i l'abundant equipament, hi ha algun pas que t'obliga a escalar sobre el V/V+. De material passarem amb 14 cintes (pel primer llarg) i un friend mitjà per protegir una tirada sobre rapissa de l'L2 (nosaltres no el dúiem però vam fer servir un alien groc i un de vermell). No calen ni plaquetes recuperables, ni tascons per collar caps de buril, ni cordinos per merlets o ponts de roca. L'estrep també és prescindible.

Escalant l'L1 (Foto:EP)

Escalant el segon llarg (al seu inici trobarem el pas més obligat de la via) (Foto:XM)

L'escalada és rapida, i amb menys de 3h podem haver fet, tot i que val la pena deixar passar el temps sense presa. Vam enllaçar el quart i cinquè llarg amb 2m d'ensamble. També és poden enllaçar el tercer i quart. I pels més fugidíssos, el segon i tercer, i el quart i cinquè, i apa-li. La roca en general és bona, o molt bona, però cal parar compte a la solidesa d'algunes preses. Excepte l'últim llarg, amb roca discreta i una llastra precària que farem servir de resquitlló, i sempre ben protegits. La darrera reunió és a peu pla al capdamunt, saltar-se dos espits que hi ha abans.

Final del primer i segon llarg (Foto:EP)

Final del tercer llarg (Foto:EP)

"Verticualitat" amb el definit esperó per on passa l'Aresta dels Joncars (Foto:EP)

Sobre l'accés, adjunto plànol amb la topo. Només parar compte amb deixar el camí fresat que planeja sota les parets al punt on hi ha una fita a l'esquerra poc abans d'una rasa (sense o amb poca aigua) evident que hi ha abans de situar-se a la vertical de la mola. Llavors farem anar l'olfacte seguint una fresa molt dèbil que recorrent en circular ascendent el circ anirem guanyant alçada entre els contraforts rocosos fins al llom que porta el peu de via. Fins a l'R0 podem grimpar sense encordar-nos, i a tocar d'un arbret, ja veurem els espits de l'Ao de l'L1.

Al bosc encantat, amb un teix enorme, i el grabat de la porta de l'ermita de St. Honorat (Foto:EP)

Tot i ser cara N, és millor evitar els dies de molta calor a l'estiu. Al camí d'accés i l'inici da via són al sol fins ben bé entrar el mig matí.

Activitatmoltbenfetaidesfeta amb en XescoMas l'1/08/09.

I el ruixat que ja ha descarregat, puntual.. (Foto:EP)