***
Inici de l'escalada sortint de la cova. Al fons, la paret per on passa la discreta Pell del dimoni (Foto:EduPlana)
Inici de l'escalada sortint de la cova. Al fons, la paret per on passa la discreta Pell del dimoni (Foto:EduPlana)
Del llibre d'escalades al Solsonès podem llegir: "Via exòtica i molt pintoresca. Un cop passats els 110m l'escalada guanya en continuïtat. Ens veurem envoltats d'un ambient únic, com si fos dissenyat pel mateix Gaudí. L'ascensió és, en conjunt, exposada i la dificultat obligada. Sens dubte, una de les escalades amb més caràcter aventurer del Solsonès. Via per escaladors nostàlgics tot terreny. (Roca discreta)".
Serà. La nostàlgia, com la bohèmia, és una gran font de creativitat!
Serà. La nostàlgia, com la bohèmia, és una gran font de creativitat!
Escalant el penúltim llarg (Foto:EP)
Quan coneixes la paret de Riu Lacó i et cau a les mans la topo d'aquesta via el primer que penses és, on hi cap un itinerari així? Riu Lacó és una aparentment petita i discreta franja de calcari, fins que, al sector dret, es despenja amb un sistema de desploms entretallats per vires de formes sorprenents ben bé fins al riu. El primer enigma ja queda resolt.
Topo de l'ABC i itinerari de la via al sector dret de la Paret de Riu Lacó
Hi ha tres itineraris que s'hi han aventurat. L'acrobàtica Dona'n una mica (2008), la encara pendent i recomanable Sang roja (1988), i la Minotaure, oberta per l'Armand Ballart i en Ricard Darder el 12/11/1994. Acceptar la invitació a fer-ne el que possiblement és la segona visita des de la seva obertura va ser immediat.
Darrer tram abans de la cova i sortint-ne (Foto:EP)
El primer tram de l'escalada transcorre seguint un sistema de grades per un contrafort que es recolza sobre els desploms. L'escalada és fàcil i sobre roca en general bona, i nosaltres ho vam fer sense encordar-nos fins a la cova on trobem l'R1. Un cop allà despleguem corda i en surt el llarg amb més compromís, amb poc equipament (que és la tònica de la via) i sobre roca discreta en general on cal parar compte. Grau obligat i exposat per la qualitat de la roca i la precarietat de l'autoprotecció, amb l'afegit que a l'R1 no ens podrem assegurar amb res (Atenció: parlant amb els companys de Cardona que li van fer repe, m'indiquen que hi ha un clau al terra que estava tapat) i una caiguda del del primer seria delicada també pel qui assegura. El següent llarg continua sobre roca delicada, però ja és més fàcil. I d'aquí s'inicia la vira en diagonal penjada sobre el buit semiequipada on nosaltres vam clavar un universal i una U mitjanes. Aquí la roca ja millora molt, i el darrer llarg també el trampegem ràpid per un jardí vertical.
Tremenda escalada, en un entorn únic.
Entorn gaudinià arribant a l'R2 (Foto:EP i LLuísParcerisa)
Sortint de l'R2 (replicant la gran fotografia publicada al llibre, segon enigma resolt!) i entrant a l'R3 (Foto:EP)
De material passem amb un joc de tascons, els claus comentats (també n'usem un per reforçar l'R2, els aliens (prescindibles) i els càmalots fins a l'1. Sobre la topo, només afegir que el pont de roca de l'L2 ara és un clau, i que al tram d'artifo trobarem un vagueto sabiner abans del primer clau.
L'accés és el mateix que per la via Dona'n una mica però seguint avall pel peu de paret fins a ser evident l'inici de la grimpada (el darrer tram embosiquinat) (15'). El descens el farem a peu remuntant la carena pel fil de paret fins, pràcticament a dalt de tot, trobar un fresa dèbil que per la cara N ens porta a la pista que mena on haurem deixat el cotxe (20'). També hi ha l'opció de baixar pels ràpels del sector dret (explicat en altres piulades de Riu Lacó).
Activitatmoltbenfetaidesfeta amb en Lluís Parcerisa el 4/08/09 amb l'ombreta de la tarda, i la imaginació que encara ara, sobrevola les parets...
10 comentaris:
buffff em sembla que aquesta no la poso a la llista.
=P salut
Carai, quines formes!
és una escalada que demana, amb roca delicada però que es deixa fer, només amb un parell d'assegurances a llocs estratègics ja canviaria molt, però de moment la proposta és aquesta i el lloc paga molt la pena!
(expresió popular que aquí pren tot el significat literal)
Es veu una paret molt atractiva..però com l'Atori...menjarm moltes sopes i després ens ho repensarem!!!
Ep!!! lo millor la samarreta del Lluís!!! molt adient per a la via!!
Jo també, en veure la foto de l'R2, vaig pensar que era rara per la prespectiva que agafava. Que bonic és poder fer fotos que has vist publicades, eh?!
De la via recordo que ens hi vam posar massa tard, i just abans de l'artifo,vam rapelar de nit. L'endemà hi vam tornar, vam acabar, i de camí al cotxe vaig omplir el casc i alguna bossa de camagrocs. Quines truites aquella setmana!
Visca les vies amagades!
Felicitats per la repetició! Sou uns cracks del crocanti, je, je, je...
A tibar-li fieres!
no m'havia quedat amb la semarreta, si li trobo dues vegades seguides ja haurem descobert un dels seus secrets per enfrontar-se al desconegut!
fent la via recordavem que l'havieu obert el més de novembre, amb la fresqueta vau gaunyar amb adherència pillus! un cistell no cal, que el casc ja dóna molt de si..
crocanti! aquesta és la paraula que va fer servir el Lluís per definir la roca, anell al dit! només faltaven els melindros per verenar a gust!
salut, i a seguir gaudint d'escalades tan màgiques d'amagatotis, i que arribem allà on ens proposem!
(amb tanta pluja encara ens veure entre piteus fent ballaruques)
Felicitats,com molbé ja haureu vist
entre la sang roja i la minoture
sen pot obrirun altra de mol logica
fins ales hores no cal que mellames mas joder
XUXEALEGLREIOLE
ostres xuxe, vam anar tant a la idea per enllestir-la amb les hores de llum de la tarda que no vaig tenir temps de mirar gaire.. però alguna coseta ja vaig sentir a cau d'orella, al xiuxiueig de la paret es deixava sentir..
fa no massa tenia conversa amb els compis de Cardona que l'havien repetit i m'indicaven que a l'R1 (cova, R2 del croquis) hi ha un clau! que estava al terra i tapat amb unes herbetes i terra. Recordo molt bé estar allà dient-li al company que no podia ser que ABC i Ricard haguéssin deixat la cosa tan a pèl... doncs res, no el vam veure i ens la vam jugar, jo no aguantava el pes de l'altre si queia abans d'arribar a posar-se un enclatge bo, .. coses que passen.
Publica un comentari a l'entrada