**
la fresa que mena al cim del Cogulló era fins no fa massa una catifa verda, que seguia amb ziga-zagues curoses la pendent fins al capdemunt d'aquest primer bastió dels Prepirineus que s'aixeca de la plana i obra l'horitzó cap al nord als cims nevats. De roca fràgil. Com el racó. Que no hi entén dels temps que corren.
Un nou tast del bon fer de dos dels grans exponents de l'esclada d'aquest el nostre bonic país. Esperits lliures que es troben i deixen emprempta. Per recordar-nos i no oblidar què és escalar, i què no s'hi amaga.
La roca és més bona del que sembla a primer cop d'ull i només al primer llarg i un curt tram final de l'últim passarem algun tram delicat. L'equipament just ens farà escalar a tothora. Ull amb la sortida del segon llarg, pas obligat de bloc de 6a sense bona protecció si ho fem per la vertical del clau (opció variant pel diedret de l'esquerra?). I un segon ull per caçar el pont de roca (que no és cap meravella) del tercer llarg (es fa més fàcil per la dreta). De material, afegim als tascons el semàfor d'aliens i càmalots fins al 2.
L'accés i descens està explicat a la piulada de la veïna Excalibur. La fresa final per arribar al peu de paret s'agafava abans poc després de la corba a dretes de la pista i pel llom arbrat fins a planejar. Ara se n'ha marcat una altra per un talús poc estable i que després segueix cintes grogues als arbres i arbutos (?) per acabar de rematar la jugada. Tot sigui per no perdre la fila de parabolts també grocs que ja han rebentat el pany central del bastió sense cap gust ni estil i de passada s'ha endut el verd de la fresa.
Bonicaescaladad'aventuradesfetambenFlekielfortíssimo.
