Foto:XescoMas

benvinguts al blog..

..recull de vies d'escalada -(E)/Es. obertes o repetides, itineraris d'esquí de muntanya -(EM)/Esq. altres activitats (marxes - (EMA)/Mar., barrancs - (EMB)/TBar.), btt - (EMBTT) i moments al voltant de la màgia de la muntanya nua, on el silenci irromp

A l'apartat de Directori hi trobareu les piulades de les vies, itineraris i altres organitzats per escoles d'escalada, dificultat del descens, distància de la marxa i dificultat del barranc, i per ordre alfabètic. Si al clicar no s'obra l'enllaç, buscar-ho a través del google! coses de la tecnologia ...

"...a voltes a la cerca de propostes inèdites o poc repetides... a la cerca d'allò desconegut on encara s'hi amaga l'aventura i el seductor univers del risc benentès..."

8 de juny 2009

Equipaments, freqüentació, regulació, de l'escalada

*

Escalant la Somni Pirata a Canalda (Foto:MiquelSabadell)

En aquests moments s'estan plantejant/practicant regulacions prou importants que poden condicionar el futur de l'escalada a Catalunya; caldrà assumir que la cada vegada major prioritat en protegir la fauna i flora combinat amb l'increment d'escaladors/es a les parets són arguments suficients per a justificar la necessitat de regular?

Hi ha un axioma en canvi que sembla difícil de rebatre; a vies més equipades, vies més assequibles, vies més freqüentades. Quan pensem en què ara escala molta més gent, no serà en gran part perquè les opcions de practicar una escalada sense risc són moltes més? ... ja no cal ser un valent per escalar.

El risc és l'únic filtre que hi ha per ESCALAR o no una via. Si el risc és un element inherent de l'ESCALADA, les vies sense risc haurien d'anomenar-se d'ESCALADA, i l'escalda sense risc s'hauria d'anomenar ESCALADA? Un únic nom per dues disciplines, dues maneres de fer, dues maneres de concebre la vida, molt diferents, i a voltes contradictòries, o complementàries (l'escalada de no risc com una finalitat en si mateixa, o un mitjà per a progressar). Lícites ambdues, però amb un impacte sobre el territori molt diferent. N'hi ha prou en que una s'anomeni escalada clàssica, i l'altra escalada esportiva? encara comparteixen el nom d'escalada, però tenen poc a veure (el cat-climbing com exemple que no ha anat gaire enllà). I en canvi, tots som escaladors/res. Tots passem per la mateixa regulació de l'escalda, que no distingeix entre una i altra, en l'IMPACTE d'una i altra. No n'em sabut explicar la diferència.

A la paret de Canalda els darrers anys segueixen d'aprop la possibilitat que hi nidifiqui el trencalòs. Que servirà per demostrar com a determinats llocs la presència d'escaladors no ha de condicionar l'expansió de la fauna protegida. Perquè Canalda preserva un regal molt gran i que cada vegada serà més valorat: totes les vies són d'ESCALADA, a totes s'ha d'ESCALAR, fins i tot a les considerades fàcils cal afinar l'olfacte i la intuïció, i deixar-se gaudir per l'AVENTURA (després injustament se n'ha despreciat la qualitat de la roca, manera d'excusar-se?). És una paret que ha mantingut una ètica, una coherència i una estètica de punta a punta. Un segell de qualitat que s'ha d'agrair als austers escaladors locals, i als forasters romàntics que en seguida van ser absorbits per la màgia del lloc, i apadrinats. Són ells els que han creat, mantingut i deixat un llegat que podrem gaudir tots plegats per molts anys.

Amb l'aparició de la Cheroke Expres, la darrea obertura a la paret, arriba a Canalda un testimoni de l'escalada sobre-equipada que ofega i despersonalitza tantes parets. Una via que difícilment t'iniciarà a l'ESCALADA de Canalda, ja que no té RISC, no té AVENTURA, no cal esforçar-se, només seguir el fil de parabolts i fer un Ao allà on no t'ho vegis. Més proper a una via ferrada sense sirga. Que poc aporta en el món de l'ESCALADA, i en canvi obra les portes a tot i més.

(sobre la via poc a dir, molt equipada amb bolts i algun clau, regraduada fins a 6a+/6b màxim, poc continua excepte alguns murs i un parell de jardins, i preveure un llarg de 50m més si es surt per dalt caminant de grimpada ajardinada de II/III. Feta el 4/6/09 amb l'Uri)

Apareix per tant la possibilitat d'escalar a la paret sense passar por, s'obra la porta a la freqüentació, o donar idees de noves vies d'aquest estil, a que el trencalòs ja no trobi la tranquil.litat per a nidificar-hi, a que calgui regular l'escalada (quina?) a la paret.

Una sola via difícilment provocarà tot això a Canalda, però invita a pensar-hi.. Paradoxes de tot plegat, potser l'esforç reguladors de l'administració farà necessari aprofundir sobre un debat que tot i reiteratiu, ara quan arriben les limitacions sembla més urgent de resoldre. O seguir fent, i anarinant... ja sabem que la llibertat és un dels trets inherents de l'escalada (de quina?).

Reflexions obertes i inacabades a punts de vista i opinions. La concepció de l'escalada potser és subjectiva, però les conseqüències d'un tipus o altre d'escalada no ho semblen. Potser val la pena traslladar el debat cap a aquesta segona part, atès que ja es molt el que s'ha escrit i debatut des dels seus inicis sobre l'ESCALADA. Tant extremats poden ser els arguments del que alguns ja defineixen com escalda tradicional, com per els altres l'abús de l'escalada hiper-equipada sense risc.

Potser les aus són les úniques que tenen raó.

Al número 216 de la revista Vèrtex apareix una entrevista a la veterana cordada Torras i Nubiola, amb el títol "L'escalada ens ha representat llibertat i amistat per sobre de tot". A la pregunta de - Què en penseu, de l'escalada esportiva? les respostes eren;
JMT - Jo trobo que és una cosa completament diferent de l'escalada clàssica. És un esport nou. Se'n diu escalada perquè t'enfiles, però esportiva no ho és. Jo sempre en diria escalada gimnàstica perquè si no estàs molt ben preparat gimnàsticament, és impossible pujar ni dos metres (...) Em fa l'efecte que la federació no vol usar el terme escalada gimnàstica perquè la federació de gimnàstica reclamaria.
JN - Jo la veig esplèndida, com un gran entrenament per fer una escalada d'envergadura. Si a la nostra època s'haguessin fet escalades d'aquest tipus, després hauríem pogut anar als Alps, i ens podríem haver enfrontat a parets de mil metres de molta dificultat amb una preparació molt bona (...)

2 de juny 2009

Néouvielle, 3.091m BEA S2 S3 (Néouvielle)

**

Al cim amb el Lac de Cap Long als peus (Foto:GuillemAmorós)

Bellíssim cim del Néouvielle, una de les perles dels Pirineus, per estètica, per elegància, per esvelt. I d'una accessibilitat sorprenent, quasi com si fos intencionat, com si algú s'hagués proposat no reservar tanta harmonia a uns quants privilegiats després d'una llarga aproximació. Tan fa trobar-te'l de cop, després d'un senzill giravolt, les emocions que desperta són iguals que si portessis la samarreta mullada o les cames cansades.


Esvelta muntanya, amb la cresta de Barris d'Aubert de front i la canal que porta al flanqueig ben visible a sota a l'esquerra. També a l'esquerra la fantàtica pala que porta al cim Ramoun, i a la cresta del fons la breche Chausenque que ens porta a la vall de Glère (Foto:EduPlana)

L'itinerari és evident des del refugi lliure i en bones condicions del Lac d'Aubert (continuem a la França educada i neta). Creuarem la presa i després d'un primer ressalt ja trobarem un pas natural que flanqueja per sota la cresta de Barris d'Aubert, una de les quatre arestes que afilen el massís fins a tocar el cel. A finals de temporada (quan haurem d'esperar per a trobar l'accés al Llac obert) és fàcil trobar aquest tram amb poca neu i amb alguna descalçada. Hi ha una interessant canal que en diagonal ens porta al mig del flanqueig, i que sobretot per baixar ens allargarà l'esquiada i el gaudi, val la pena fixar-s'hi per no deixar-la passar (veure foto).


Creuant la presa, en aquest punt la canal en diagonal queda amagada (Foto:GA)

A partir d'aquí les opcions són moltes, arribar-nos al cim i avall, arrodonir la sortida amb la visita al veí Turon de Néouvielle per la breche Chausenque (cordino recomanable), o completar l'esquiada per la fantàstica i fotogènica pala del pic Ramoun que et dóna la benvinguda des de l'inici de la vall. Només el descens del cim permet trobar variant buscant pendents dretes i canals al gust. Pujar i baixar el cim tansols demana 1.000m de desnivell positiu, pel que és fàcil afegir-hi més metres.


Campbiel, pic Long i el Turon de Néouvielle a primer terme, amb des del Cilindre, Tallon, Vignemale... al fons (Foto:EP)


Accés al cim que es pot amanir escalant per una xemeneia més directa (AD-) i escaladors a la cresta dels Trois Conseillers amb el Campbiel al fons (Foto:GA i EP)

Sobre l'estat de la neu, seguim amb molt bon regel nocturn, transformada al punt a l'hora bona i matinera. El relleu continua afectat per les pluges i sobretot per les traces de tanta freqüentació, no és estrany que també se l'anomeni l'Aneto de França. Una llengua de neu a la pista ens fa deixar el cotxe a 1km del refugi, i en pujada ens hem de descalçar un parell de cops al flanqueig. Amb una senzilla grimpada accedirem al cim.


Mantell d'un final de temporada.. (Foto:EP)

Activitatmoltbenfetaidesfeta amb en GuillemAmorós per una temporada que ja s'acaba, començar a reviure tot allò viscut i desviscut, i que continuï la festa per molt temps...

Estaragne, 3.006m MBEA S3-S4 (Néouvielle)

**

Descens.. (Foto:EduPlana)

La zona del Néovielle és un d'aquests racons amables dels Pirineus, amb ingredients per tots els gustos. Paisatge altiu farcits de crestes, espedats de roca i cims reduïts a petits torreons que et fan sentir a dalt d'un tot. Relativament aïllat, les vistes s'obren majestuoses, perdent-se des del cim del Posets fins al Montperdut o el Vignemale.... les ingents preses que s'hi van construir en faciliten l'accés deixant la neu a tocar fins i tot a finals de temporada.. i alhora donen un caràcter afable i familiar a la vall, on pescadors i famílies senceres gaudeixen de l'espectacle, en aquest saber fer francès on tot és net i educat, si més no a la muntanya.


Prop del darrer tram del descens amb el Lac d'Orédon al fons (Foto:EduPlana)

Itinerari compromès on tot i el fàcil i directe accés a finals de temporada quan la pista al Lac d'Oredón o al de Cap Long són obertes, no s'ha de frivolitzar. El pendent global és mantingut durant tota l'ascenció, i ve amanit de freqüents resalts i barreres rocoses que cal flanquejar ara per sota ara per sobre... tant en pujada com en baixada no si val errar-la, la neu ha d'estar prou estable, i caldria respectar els horaris a la muntanya primaveral per iniciar el descens a l'hora de la neu no excessivament transformada, quan una colada fins i tot que pugui desprendre un altre esquiador baixant pot tenir efectes fatals. Fa respecte, i l'accident tràgic de l'any passat quan el primer cop de calor fort va arribar per St. Joan, després d'un mes i mig de nevades, ha de servir també per recordar-nos-ho.


Arribant al cim amb l'esmolat cim del Néouvielle al centre i al fons a la dreta el Pic du Midi de Bigorre (Foto:EP)

Al llibre de l'Enric Faura i en Jordi Longás (Pirineos con esquís, Ed. Desnivel) podem llegir l'encertada introducció: "Esta ascensión es bellísima, aunque muy comprometida. El itinerario discurre por fuertes pendientes, en ocasiones obligadas, pero con nieve estable es un placer tanto llagar a la minúscula cumbre y descubrir repentinamente el impresionante cortado sobre Piau-Engaly, como el vertiginoso descenso"


Vistes cimeres cap a l'E, amb el MontPerdut, el Cilindre i el Marboré, la molt bona pala NE del Campbieil, el Pic Long i el Néouvielle d'esquerra a dreta (Foto:EP)


traces de pluja i esquís a la primavera.. (Foto:GA)

Sobre la qualitat de la neu en trobem a 5 minuts de la carretera del Lac de Cap Long que ja és oberta (tot i la indicació amb cartells al mig de l'asfalt de ferme, més orientada als turistes de 'dia' per tal de no col.lapsar l'estreta pista o els limitats llocs d'aparcament degut a les restes de neu, què pràctics són els francesos!), i ja no ens descalcem fins al cim excepte una petita franja rocosa a dalt de tot. Són nits on el regel és accentuat deixant una neu regelada molt bona per progressar i per esquiar un cop ha transformat. Només el relleu degut als canalons de la pluja i les mateixes traces habituals a cims tant freqüentats treuen lluentor al descens.


Múltiples opcions de canals al gust i itineraris (vermell pujada, blau variants de descens que vam fer i en groc la interessant pala esquerra que se'ns va passar, una molt bona alternativa a tenir en compte per esquiar sense traces davant) (Foto:GA i EP)


Fi de festa (Foto:EP)

Val la pena arrodonir la sortida esquiant també l'interessant pala NE del veí cim del Campbieil, però aquests dies els horaris no donen per més i queda pendent. Tot i estar recomanada com a circular entrant pel Cap Long (primer tram exposat i complicat per vorejar el llac), amb una mica més de desnivell també paga la pena fer primer l'Estaragne per perdre cota, pujar i baixar la pala, i tornar a l'Estaragne per fer-ne el descens. D'aquesta manera en podrem controlar el descens al haver-hi pujat primer, i descobrir línies al gust entre canals i pales penjades.


Moments al Lac d'Orédon amb el cim de l'Estaragne al fons a l'esquerra (Foto:GA)

Activitatmoltbenfetaidesfeta amb en GuillemAmorós el 31/05/09, gaudint de malabars i piruetes amb la Jacqueline (en francès 'la que s'agafa el taló', veus) i cia a la riba del Lac d'Orédon. Moments que podrien no acabar-se mai....

28 de maig 2009

Regulació de l'escalada a les terres de Lleida

*

Escalant a Vilanova de Meià (Foto:Lluís Parcerisa)

Els serveis territorials del Departament de Medi Ambient i Habitatge han convocat a entitats de les terres de Lleida i la FEEC per a donar continuïtat a les converses sobre la regulació de l'escalada al territori. A la convocatòria podem llegir:

"Com a continuació de les reunions mantingudes l'any 2008 en relació a la proposta de regulació de l'escalada al sector meridional de Lleida els informo que el proper dia 3 de juny de 2009 es durà a terme una reunió a la seu del Centre Excursionista de Lleida, (c/ Comerç, 25 de Lleida) a les 8 del vespre en la qual s'informarà de la proposta definitiva que hem elaborat als Serveis Territorials del Departament de medi Ambient i Habitatge de Lleida sobre aquesta qüestió"

Seguirem informant! Moment trascendent pel present i futur de l'escalada de parets imprescindibles.

Posets, 3.375m BEA S3 (MBEA S4) (per Viadós)

***

tocant el cel? amb la punta dels esquís, a vol d'ocell... (Foto:IgnasiFarràs)

Una gran clàssica dels Pirineus, itinerari que troba un pas elegant i directe a la majestuosa vesant NO del segon cim més alt de la serralada amb l'afegit de sortir de la solitària i encara verge vall de Chistau, amb les bucòliques pastures de les cabanes de Viadós als peus de les gegantines muntanyes del Posets i l'arrogant vessant N del pico Espadas... flaires d'un paisatge alpí, com el que ens el pot recordar la vall d'Estós, del Gaube, o alguna raconada més dels sempre discrets i alhora majestuosos Pirineus... ja a punt de canviar-se de muda després d'un hivern de molta neu, que s'acaba de cop.


A la glacera de Llardana (Foto:EduPlana)


Darreres pales amb l'omnipresent Mont Perdut i cia fons, amb l'atenirencompte vesant SE del pic de Bachimala a la dreta, i al llom que porta directament a la cresta cimera (Foto:EP)

Sortim de la pista (en bon estat) que arriba al refugi i cabanes de Viadós després de fer nit a la part lliure del refugi (en perfectes condicions, lliteres per 6 amb matalassos i alguna manta, aigua corrent). L'itinerari d'ascens està molt ben definit fins a la cabana del Clot, i d'allà seguirem una bona fresa que ens permet superar el límit del bosc ràpidament. Sortim del bosc i flanquegem a l'esquerra cap a les fortes pendents que de forma evident ens porten cap al cim. Un cop a la glacera de Llardana podrem fer la ruta circular pujant pel bonic corredor Jean Arlaud, o continuar fins al coll a l'esquerra del cim.


Punt de la caren d'on sortim amb esquís, amb l'avantcim i cim darrera, i marcat a la imatge del descens (Foto:EP)



360º de perspectives cap a l'oest i l'est, des de l'avantcim .. un mirador excepcional (Foto:EP)

Ens decantem per aquesta opció doncs hem sortit de casa sense el cordino. Enlloc de deixar els esquís al coll ens enfilem (piolets i grampons) per unes campes/llom a la dreta fins a la cresta que ens deixa a escassos 50m d'aresta fàcil de l'avantcim. Ja sóm per damunt dels 3300m i haurem guanyat uns bons 150m de desnivell esquiable des del coll. Sortim amb els esquís des de la mateixa cresta; en general 35º expo i un canvi de resant de 45º poc expo (S4 bò). Amb nivell suficient val molt la pena.


Sortida des de la cresta (Foto:EP)


Genial descens des de la cresta, amb el coll fàcil d'accés a la cresta al fons (Foto:IF)

Sobre l'estat de la neu, excel.lent, després d'aprofitar que la glaçada de la nit anterior (la segona, o tercera?! en tot el més de maig!!). Neu primavera dura a cotes altes doncs bufa una mica del NO, i primavera transformada al punt més avall. La cota de neu es troba a 2.200m, a uns 20' al sortir del límit del bosc (en els darrers 300m de descens ens hem de descalçar 3 vegades a trams molt curts). La fusió d'aquest més de maig amb unes temperatures extraordinàriament altes durant molts dies seguits ha estat molt contundent i ha precipitat un final de temporada que es preveia històrica.


Encara sense fondres el gel de la nit abans (Foto:EP)


Amb el corredor Jean Arlaud al fons, i la bonica cabana del Clot (d'accés lliure, neta, amb tauló i llenya) amb el Posets i el pico Espadas al fons (Foto:EP)

Fantàstica sortida, gaudint d'un escenari bestial i de la força i passió de la primavera que sembla transmetre tot un paisatge sencer, de blancs encegadors, verds ofenosos, colors de flors escampades arreu ben vius, i la força d'uns rius enfortits per aigües turqueses amanides de rabiosa escuma a cada toll... quanta poesia! .... compartida amb la intimitat de la muntanya en sol.litud... màgic.


L'imponent Bachimala, aïllat i solitari... (Foto:EP)


La desfeta d'aquest més de maig de 2009, amb la gelada del dimarts nit,... i nous reptes que apareixen pel camí per aquest estiu!? amics escaladors hi hem d'anar, aproximació mínima.(Foto:EP)

Activitat moltbenfetaidesfeta amb l'Ignasi Farràs el 27/05/09. I un parell de videos del moment...




24 de maig 2009

Ancestra, 170m 6a/A2 o 7a (Paret de l'Asiàtica, Montserrat)

**

A les Agulles de Montserrat, amb la cordada escalant la Boleta Foradada

"Las escaladas de alta montaña tienen el don de la atracción, de la lucha, de la emotividad. Pero las de Montserrat las superan todas por lo sublime del escenario, del ambiente, de la grandiosidad"
(Pere Busquets a El Cavall Bernat de Montserrat de Pere Buch i Perera, citat a Montserrat Las más bellas ascensiones d'A.G.Picazo)


...

Enllestim aquesta clàssica de la cara nord de Montserrat, i ens deixem seduïr inevitablement una vegada més per la màgia de la muntanya, i les seves escalades. Via en general de traçat directa i exigent, amb un parell de llargs inicials més bruts per arribar a la bonica placa superior recorreguda per un quart llarg que en si mateix ja mereix l'escalada. I on trobarem una curiosa llastra de calcari adosada a la paret. Ull amb alguns trams obligats (diedre de l'L2 i sobretot el darrer llarg), on cal anar bé amb el 6a montserratí.


Escalant l'L4 amb l'atípica placa de calcari adosada

Adjunto topo actualitzada. El bow del Ramon escala el sostre del tercer llarg en lliure, i ens surt tota la via en lliure, que no encadenada. L'escalem amb tres únics llargs (ressenyat a la topo).

Topo i la boleta foradada..

De tornada ens trobem a en Marmo i cia sortint de l'Anglada-Cerdà de la Boleta Foradada.. fantàstiques panoràmiques des de la gran atalaia de les agulles de Montserrat. Muntanya màgica. Tot i un silenci que s'enyora a voltes.

L'escalada i els seus moments..

Activitatfetaidesfeta amb en Ramon Maeso el 23/05/09
(Fotos:EduPlana)