En aquests moments s'estan plantejant/practicant regulacions prou importants que poden condicionar el futur de l'escalada a Catalunya; caldrà assumir que la cada vegada major prioritat en protegir la fauna i flora combinat amb l'increment d'escaladors/es a les parets són arguments suficients per a justificar la necessitat de regular?
Hi ha un axioma en canvi que sembla difícil de rebatre; a vies més equipades, vies més assequibles, vies més freqüentades. Quan pensem en què ara escala molta més gent, no serà en gran part perquè les opcions de practicar una escalada sense risc són moltes més? ... ja no cal ser un valent per escalar.
El risc és l'únic filtre que hi ha per ESCALAR o no una via. Si el risc és un element inherent de l'ESCALADA, les vies sense risc haurien d'anomenar-se d'ESCALADA, i l'escalda sense risc s'hauria d'anomenar ESCALADA? Un únic nom per dues disciplines, dues maneres de fer, dues maneres de concebre la vida, molt diferents, i a voltes contradictòries, o complementàries (l'escalada de no risc com una finalitat en si mateixa, o un mitjà per a progressar). Lícites ambdues, però amb un impacte sobre el territori molt diferent. N'hi ha prou en que una s'anomeni escalada clàssica, i l'altra escalada esportiva? encara comparteixen el nom d'escalada, però tenen poc a veure (el cat-climbing com exemple que no ha anat gaire enllà). I en canvi, tots som escaladors/res. Tots passem per la mateixa regulació de l'escalda, que no distingeix entre una i altra, en l'IMPACTE d'una i altra. No n'em sabut explicar la diferència.
A la paret de Canalda els darrers anys segueixen d'aprop la possibilitat que hi nidifiqui el trencalòs. Que servirà per demostrar com a determinats llocs la presència d'escaladors no ha de condicionar l'expansió de la fauna protegida. Perquè Canalda preserva un regal molt gran i que cada vegada serà més valorat: totes les vies són d'ESCALADA, a totes s'ha d'ESCALAR, fins i tot a les considerades fàcils cal afinar l'olfacte i la intuïció, i deixar-se gaudir per l'AVENTURA (després injustament se n'ha despreciat la qualitat de la roca, manera d'excusar-se?). És una paret que ha mantingut una ètica, una coherència i una estètica de punta a punta. Un segell de qualitat que s'ha d'agrair als austers escaladors locals, i als forasters romàntics que en seguida van ser absorbits per la màgia del lloc, i apadrinats. Són ells els que han creat, mantingut i deixat un llegat que podrem gaudir tots plegats per molts anys.
Amb l'aparició de la Cheroke Expres, la darrea obertura a la paret, arriba a Canalda un testimoni de l'escalada sobre-equipada que ofega i despersonalitza tantes parets. Una via que difícilment t'iniciarà a l'ESCALADA de Canalda, ja que no té RISC, no té AVENTURA, no cal esforçar-se, només seguir el fil de parabolts i fer un Ao allà on no t'ho vegis. Més proper a una via ferrada sense sirga. Que poc aporta en el món de l'ESCALADA, i en canvi obra les portes a tot i més.
(sobre la via poc a dir, molt equipada amb bolts i algun clau, regraduada fins a 6a+/6b màxim, poc continua excepte alguns murs i un parell de jardins, i preveure un llarg de 50m més si es surt per dalt caminant de grimpada ajardinada de II/III. Feta el 4/6/09 amb l'Uri)
Apareix per tant la possibilitat d'escalar a la paret sense passar por, s'obra la porta a la freqüentació, o donar idees de noves vies d'aquest estil, a que el trencalòs ja no trobi la tranquil.litat per a nidificar-hi, a que calgui regular l'escalada (quina?) a la paret.
Una sola via difícilment provocarà tot això a Canalda, però invita a pensar-hi.. Paradoxes de tot plegat, potser l'esforç reguladors de l'administració farà necessari aprofundir sobre un debat que tot i reiteratiu, ara quan arriben les limitacions sembla més urgent de resoldre. O seguir fent, i anarinant... ja sabem que la llibertat és un dels trets inherents de l'escalada (de quina?).
Reflexions obertes i inacabades a punts de vista i opinions. La concepció de l'escalada potser és subjectiva, però les conseqüències d'un tipus o altre d'escalada no ho semblen. Potser val la pena traslladar el debat cap a aquesta segona part, atès que ja es molt el que s'ha escrit i debatut des dels seus inicis sobre l'ESCALADA. Tant extremats poden ser els arguments del que alguns ja defineixen com escalda tradicional, com per els altres l'abús de l'escalada hiper-equipada sense risc.
Potser les aus són les úniques que tenen raó.
Al número 216 de la revista Vèrtex apareix una entrevista a la veterana cordada Torras i Nubiola, amb el títol "L'escalada ens ha representat llibertat i amistat per sobre de tot". A la pregunta de - Què en penseu, de l'escalada esportiva? les respostes eren;
JMT - Jo trobo que és una cosa completament diferent de l'escalada clàssica. És un esport nou. Se'n diu escalada perquè t'enfiles, però esportiva no ho és. Jo sempre en diria escalada gimnàstica perquè si no estàs molt ben preparat gimnàsticament, és impossible pujar ni dos metres (...) Em fa l'efecte que la federació no vol usar el terme escalada gimnàstica perquè la federació de gimnàstica reclamaria.
JN - Jo la veig esplèndida, com un gran entrenament per fer una escalada d'envergadura. Si a la nostra època s'haguessin fet escalades d'aquest tipus, després hauríem pogut anar als Alps, i ens podríem haver enfrontat a parets de mil metres de molta dificultat amb una preparació molt bona (...)
