***
Aquesta és una allargada obertura en el temps que amb un cop de gas i empenta enllestim amb una darrera visita, aprofitant que la part mes plomada ja estava oberta a base d'espits i ronyonades vàries. És una línia imaginada des d'aquell primer dia que ha estat possible, un traçat sorprenent que, a més, s'escala tot en lliure. L'escalada a voltes té aquesta capacitat de fer possible el que sembla impossible. Terreny d'emboscats, caçadors, pastors, gent d'un territori el rural aspre com la petjada de la roca sobre el paisatge... aquests bastions verticals be que devien mirar-se'ls com un troç de terra malaguanyat del que no se'n podia treure cap profit. I així ho sembla. Només aixoplug per les cabres o pels ruscs de les abelles, o a on trobar forats d'on amagar-se dels dolents de banda i banda. Com imaginar-se a més que algun dia per allà s'hi podria pujar amb l'única ajuda de les mans els peus i bon reguitzell d'andròmines!
És una escalada que hi era, que esperava el seu torn. Que s'endevinava del tot des del peu de paret, d'aquell primer dia de mirada tova. Una línia que serpenteja trobant un pas increïble fins a guanyar la "verticualitat". La primera part navega l'amfiteatre plomat de la paret encofrat per esperons perfilats a banda i banda fins fer-ne quasi un tòtem. . Això fa un primer llarg que es pot fer en dos, pràcticament equipat, i assegurat al gaudi dels forts de debò que puguin passar en lliure. La roca, també per sorpresa i com si fos fet a mida, es manté ben bona per allà on passa l'escalada.
La segona part canvia el plom, i el color de la roca, fins a trobar el diedre perfectament definit com un llibre obert ple de paraules i històries del lloc. Aquí l'autoprotecció és més agraïda, els flotants guanyen terreny i l'obertura és fa d'un sol cop.
A la via li falten uns escassos retocs sense importància que la fan del tot escalable. Els graus allà estan, plus amunt plus avall. A mi del 6b en amunt em semblen prou collats. Aquesta que va ser la pionera del lloc ja s'acompanya amb dues vies a banda i banda seguint els esperons, del Miquel i del Miquel i el Latox, i alguna més que caurà aviat. Això permet a més apurar si ve de gust la visita, aprofitant la llarga aproximació al lloc amb vehicle d'aquest remot racó dels Prepirineus de llum blanca i aire transparent. La pista que mena al coll Massana des del petit poble de l'Alzina és transitable amb turisme i cura.
Aquesta és una via vista amb ulls del petit indi, que no te por de l'aventura i s'estima les muntanyes i la natura que són un mateix. El qui parla amb els arbres i la roca. El qui llegeix dels núvols i del vol del trencalòs. És una escalada que va començar un dia i va acabar un altre, amb el pes dels temps de mestreaprenents pel mig. Una via on allò que no et cal, cau a plom. I arriba al capdamunt, allò que et fa gran.
Més sobre el lloc i les visites prèvies aquí, aquí, aquí i aquí i aquí, buf, s'ha trigat!
petitaventuramoltbenviscudaidesviscudambelXescoMasielMiquelBlanco.. i el blanc del lloc, silenci, que irromp. Un altre tòtem d'ànima desperta.
