*
“No creo que exista en el mundo un silencio más profundo que el silencio del agua”
José Saramago, del libro Las pequeñas memorias.
Un petitíssim homenatge a un gran i gran escriptor que ens deixa els seus llibres pausats, i un esperit crític en forma de paraules escrites
L'orella d'ós, senzilla i forta, agosarada trobant espai a la vertical de les roques, i tan bella. Com s'ho fa quelcom tan aparentment fràgil per sobreviure en un medi tan auster, i contundent... penso en els pètals sobrevisquent a una nit de llamps i trons a les parets del Pedraforca, i tota lògica desapareix. La natura sempre moltes passes per davant dels humans...
un cant a la bellesa que tanta aigua caiguda del cel ha deixat enrere, per una primavera que ja s'acaba i dóna pas a l'estiu amb la lluna màgica
Al salt de la perdiu, desprovits del gel que el vestia aquest hivern, i trobant tritons a la font ferrera
tot un jardí vertical per tenir cura d'una planta que no hi entén de cordes ni mosquetons
...mirant de recuperar una esquena que encara demana temps. Mirar-se com es fon la neu i després les parets de lluny, també ha servit per entreveure el ventall de colors que van del blanc al negre. I els detalls que no s'escapen del plaer de passejar....
La Roca de Canalda, neta i polida, majestuosa, farcida d'aigua d'un hivern i primavera que pocs dies s'ha deixat escalar. L'Axel m'explicava que quan la terra es molla una senzilla pluja fa que regui arreu. Si la sequera es forta, la roca s'empassa tota l'aigua com si fos una esponja. Així, la gent del país saben pels reguerots de Canalda si les fonts van seques, o al contrari.
(Fotos:EduPlana)
