mar de tresors..

**

.. que van i venen. Com l'onatge. Que espetega sobre la pell, o l'acarona. Tresors banyats en sol. En el moment màgic on tot és or per un insant, o sota la plata d'una lluna que no hi entén de foscors.

Alguns tresors, alguns verticals, que esperen el seu torn, resguardats, de cap assalt. Allà on tot és profund. Sempre hi sura l'ànima.

"En una palabra...

...la experiencia del solo, intensidad, no se.."

tota difussió és poca d'aquesta petita gran dona que sempre passa discreta

"(...) plantearte algo que tenga la duda de si puedo no puedo, porque este punto de si puedo no puedo es el que a mi hace moverme"

més info d'expedients, passes, fotos.. al seu web: www.vidalsilvia.com

visitades

Faig, que desfaig

des del cim fins al fons de vall. Des de la salvatgia a la petjada despresa

també allà on el verd ha marxat per tornar.

Amb la fresa de la fulla molla enduta pel vent, d'una nova tardor!

St Honorat trepitjat per les quatre rodes o Busa pintat pels quatre cantons

*

A l'escalada del Retriro espiritual de l'AGP... fàcil d'imaginar que s'hi fos al capdamunt d'una agulla se li escaparia algun roc avall fent punteria sobre la currua de vehicles

 

Seran els temps que corren i figura que ens ho hem de mirar amb la resignació del pastor que recolzat sobre el seu bastó cada dia se'n troba una de diferent, i res no pot fer-hi. La visió comercial de la natura s'estén pels paisatges del país cada vegada amb menys complexe. Ara tranquil que pots conèixer el racó màgic de St. Honorat sobre les quatre rodes que t'hi porten per quatre duros, sobretot per la gent del país que "no s'ho coneix". Els restaurants es freguen les mans, potser també poden comptar la gent que deixa d'anar-hi. O també tranquil que per la nord feréstega de Busa i a tot el recorregut si amb el GPS no en tens prou hi ha marques a cada troç, no fos cas, de rutes inventades a base de copiar i enganxar. Ni el maqui més sapastre seria tan poc discret. El batec del territori es fa sentir davant un intrusisme sense miraments sota el discurs verd de l'ambientalisme fet producte de compra i venda ... i el més irònic és que sovint els promotors es defineixen com amants de la natura. I això que les relacions són cosa de dos.

"No tot s'hi val a un territori que s'ho val" ... els pastors, com les ovelles, cada cop són menys

Equipaments, freqüentació, regulació, de l'escalada

*

Escalant la Somni Pirata a Canalda (Foto:MiquelSabadell)

En aquests moments s'estan plantejant/practicant regulacions prou importants que poden condicionar el futur de l'escalada a Catalunya; caldrà assumir que la cada vegada major prioritat en protegir la fauna i flora combinat amb l'increment d'escaladors/es a les parets són arguments suficients per a justificar la necessitat de regular?

Hi ha un axioma en canvi que sembla difícil de rebatre; a vies més equipades, vies més assequibles, vies més freqüentades. Quan pensem en què ara escala molta més gent, no serà en gran part perquè les opcions de practicar una escalada sense risc són moltes més? ... ja no cal ser un valent per escalar.

El risc és l'únic filtre que hi ha per ESCALAR o no una via. Si el risc és un element inherent de l'ESCALADA, les vies sense risc haurien d'anomenar-se d'ESCALADA, i l'escalda sense risc s'hauria d'anomenar ESCALADA? Un únic nom per dues disciplines, dues maneres de fer, dues maneres de concebre la vida, molt diferents, i a voltes contradictòries, o complementàries (l'escalada de no risc com una finalitat en si mateixa, o un mitjà per a progressar). Lícites ambdues, però amb un impacte sobre el territori molt diferent. N'hi ha prou en que una s'anomeni escalada clàssica, i l'altra escalada esportiva? encara comparteixen el nom d'escalada, però tenen poc a veure (el cat-climbing com exemple que no ha anat gaire enllà). I en canvi, tots som escaladors/res. Tots passem per la mateixa regulació de l'escalda, que no distingeix entre una i altra, en l'IMPACTE d'una i altra. No n'em sabut explicar la diferència.

A la paret de Canalda els darrers anys segueixen d'aprop la possibilitat que hi nidifiqui el trencalòs. Que servirà per demostrar com a determinats llocs la presència d'escaladors no ha de condicionar l'expansió de la fauna protegida. Perquè Canalda preserva un regal molt gran i que cada vegada serà més valorat: totes les vies són d'ESCALADA, a totes s'ha d'ESCALAR, fins i tot a les considerades fàcils cal afinar l'olfacte i la intuïció, i deixar-se gaudir per l'AVENTURA (després injustament se n'ha despreciat la qualitat de la roca, manera d'excusar-se?). És una paret que ha mantingut una ètica, una coherència i una estètica de punta a punta. Un segell de qualitat que s'ha d'agrair als austers escaladors locals, i als forasters romàntics que en seguida van ser absorbits per la màgia del lloc, i apadrinats. Són ells els que han creat, mantingut i deixat un llegat que podrem gaudir tots plegats per molts anys.

Amb l'aparició de la Cheroke Expres, la darrea obertura a la paret, arriba a Canalda un testimoni de l'escalada sobre-equipada que ofega i despersonalitza tantes parets. Una via que difícilment t'iniciarà a l'ESCALADA de Canalda, ja que no té RISC, no té AVENTURA, no cal esforçar-se, només seguir el fil de parabolts i fer un Ao allà on no t'ho vegis. Més proper a una via ferrada sense sirga. Que poc aporta en el món de l'ESCALADA, i en canvi obra les portes a tot i més.

(sobre la via poc a dir, molt equipada amb bolts i algun clau, regraduada fins a 6a+/6b màxim, poc continua excepte alguns murs i un parell de jardins, i preveure un llarg de 50m més si es surt per dalt caminant de grimpada ajardinada de II/III. Feta el 4/6/09 amb l'Uri)

Apareix per tant la possibilitat d'escalar a la paret sense passar por, s'obra la porta a la freqüentació, o donar idees de noves vies d'aquest estil, a que el trencalòs ja no trobi la tranquil.litat per a nidificar-hi, a que calgui regular l'escalada (quina?) a la paret.

Una sola via difícilment provocarà tot això a Canalda, però invita a pensar-hi.. Paradoxes de tot plegat, potser l'esforç reguladors de l'administració farà necessari aprofundir sobre un debat que tot i reiteratiu, ara quan arriben les limitacions sembla més urgent de resoldre. O seguir fent, i anarinant... ja sabem que la llibertat és un dels trets inherents de l'escalada (de quina?).

Reflexions obertes i inacabades a punts de vista i opinions. La concepció de l'escalada potser és subjectiva, però les conseqüències d'un tipus o altre d'escalada no ho semblen. Potser val la pena traslladar el debat cap a aquesta segona part, atès que ja es molt el que s'ha escrit i debatut des dels seus inicis sobre l'ESCALADA. Tant extremats poden ser els arguments del que alguns ja defineixen com escalda tradicional, com per els altres l'abús de l'escalada hiper-equipada sense risc.

Potser les aus són les úniques que tenen raó.

Al número 216 de la revista Vèrtex apareix una entrevista a la veterana cordada Torras i Nubiola, amb el títol "L'escalada ens ha representat llibertat i amistat per sobre de tot". A la pregunta de - Què en penseu, de l'escalada esportiva? les respostes eren;
JMT - Jo trobo que és una cosa completament diferent de l'escalada clàssica. És un esport nou. Se'n diu escalada perquè t'enfiles, però esportiva no ho és. Jo sempre en diria escalada gimnàstica perquè si no estàs molt ben preparat gimnàsticament, és impossible pujar ni dos metres (...) Em fa l'efecte que la federació no vol usar el terme escalada gimnàstica perquè la federació de gimnàstica reclamaria.
JN - Jo la veig esplèndida, com un gran entrenament per fer una escalada d'envergadura. Si a la nostra època s'haguessin fet escalades d'aquest tipus, després hauríem pogut anar als Alps, i ens podríem haver enfrontat a parets de mil metres de molta dificultat amb una preparació molt bona (...)

Del perquè escalem a l'escalada "conscient"...

Escalant a la roca del Corb (Foto:RaquelAlcaide)

L'altre dia l'amiga Glòria em demanava quatre ratlles sobre les sensacions i el sentit i sensentit de l'escalada, per un treball que està fent. Reflexions en veu alta, sense aturar-me massa en l'escrit, això és el que li vaig escriure sense separar les mans del teclat excepte per anar a buscar les cites...

Del perquè escalem a l’escalada conscient

Tots els escaladors, algun moment o altre, s’han preguntat ‘perquè escalen’. Que és el que et motiva a afrontar riscos i, objectivament parlant, a posar-se en perill. Per alguns la pregunta és esporàdica, per altres, un reclam que apareix ara si ara també, com un recordatori per mirar de comprendre el munt de sensacions que t’acompanyen cada vegada que escalem. Les resposta, lluny de ser única, és tant diversa com persones hi ha, com decisions i reptes s’està disposat a afrontar en cada via. Escalar, és un sol mot per referir-se a diferents estils, que bàsicament podem diferenciar en dos; l’escalada esportiva, tant de via llarga com de curta, que usa assegurances fixes a la paret a una distància relativament curta (cada 1.5m o 2m per exemple) on el risc i l’aventura és minimitza, i, l’escalada clàssica o tradicional, de vies llargues semiequipades o desequipades, on cal autoprotegir-se, el risc i l’aventura està garantida, i on la intuïció juga una part tant (o més?) important que la pròpia fortalesa física. El primer estil recorda més una activitat merament física. La segona és el que s’entén, i podem parlar, com a escalada en la seva essència més genuïna. En tot cas, a la que fa referència aquest escrit.

La intuïció. Part fonamental de l’escalda. La mateixa intuïció que ens hauria de guiar en el dia a dia i ajudar-nos a separar la veu interior del soroll que ens envolta. Possiblement aquesta sigui una de les claus per trobar una resposta al perquè fem el que fem. Per què l’escalada, a més de donar-te l’oportunitat de tenir un contacte ‘profund’, ‘diferent’ i més intens amb la natura i els seus elements (durant el camí d’aproximació i descens, sovint a llocs remots, el vent de la paret, el vol dels voltors, la posta de sol, les nuvolades que enuncien una tempesta – dels pitjors enemics dels escaladors -, el paisatge vertical...) suposa, sobretot, un espai de retrobament, de recolliment, de ser amb un mateix. De reconeixes nu davant el repte que has decidit afrontar. Ningú t’ha imposat el repte (ho hauria de), l’has decidit tu. Amb humilitat però convenciment l’afrontes, sense esperar res a canvi (o hauria de ser), conscient de la màgia del moment que estàs vivint i de l’exercici d’aprenentatge en el que has decidit activament, més conscientment o menys, implicar-te. Aspectes propis de la vida mateixa, del paradigma del ‘guerrer’ d’en Castaneda tal i com proposa Arno Ilgner en el seu llibre “Guerreros de la Roca” (edicions Desnivel, 2003); entrar en el terreny de lo desconegut, sense expectatives, amb la mirada tova, deixant-se portar per la intuïció per trobar l’itinerari, les preses que et permetin superar el pas, i amb el diàleg interior suficient per superar pors i dubtes. I amb autoconfiança i amor, gaudir del ‘viatge’.

Escalant la via Bikini (Foto:Roger)

La respiració conscient i el silenci interior són dos elements que ajuden significativament a millorar el ‘rendiment’ en l’escalada. Habitualment però, els pensaments ens dominen, i les pors (a caure, a no saber si tindré prou força per arribar a la següent presa, a la següent assegurança, o si la que he posat m’aguantarà una caiguda, etc..) limiten la nostra creativitat com a escaladors. Tot plegat, un interessant exercici personal part d’un procés més ampli que inclou la nostra relació com a persones amb la vida i els seus reptes.

Possiblement, la força d’aquestes sensacions que, de forma més conscient o menys, ens acompanyen als escaladors, és el que fa que l’afició per aquest ‘esport’ sigui tan absorbent, exigent, i inclús, dependent. Dependència la que sovint mantenim amb l’escalada, ja que suposa un espai de silenci i retrobament que no ens ofereix fàcilment la vida quotidiana. Tal i com cita Eckhart Tolle en el seu llibre ‘El Poder del Ahora’ (Gaia edicions 2001): “La razón por la que a algunas personas les gusta practicar deportes de riesgo, como la escalada, las carreras de coches y otros parecidos es que, aunque no sean conscientes de ello, esa actividad les obliga a estar en el ahora: en ese intenso estado de gran vivacidad en el que se está libre del tiempo, libre de problemas, libre de pensamientos, libre de las cargas de la personalidad. Alejarse del momento presente, aunque sólo sea por un segundo, puede significar la muerte. Por desgracia, esas personas llegan a depender de la actividad elegida para alcanzar el estado de presencia.” (pàg. 68).

Escalant a la vall de Restonika i al pic de Quenca (Foto:JavierdelPalacio i EduPlana)

És probable que el fet de viure aquestes sensacions sigui la resposta més sincera, global i integradora del ‘perquè escalem’. Per això sovint, després d’un ‘bon’ dia d’escalada, t’acompanya una sensació balsàmica i, tot i el cansament, sents l’esperit reconfortat, quan no eufòric. No massa diferent del que pots sentir després d’una bona sessió de meditació.

Escalant la cova de'n Solà (Foto:EP)