Al Pol en realitat li agrada més la bicicleta, és molt bò fent descensos, no hi ha qui l'atrapi. Però de tant és deixa enganyar i ens l'emportem a escalar, a fer alguna via llarga. Alguna, que no sigui qualsevol però. Aquest dia enfilem al mallo "o Fuso" o el Puro del Pisón. El Toño i l'Ambrosio que ens els trobem restaurant la poc repetida Cintero (5-6 repeticions en 30 anys..., ara ja si val sense clavar, molt bona pinta), també comenten que segurament és l'escalador més jove que ha pujat a l'agulla. I ja en van dues! (de primeres..)
Quatre imatges d'una molt bonica ascenció, carregada d'històries d'una època on la rivalitat era part inherent de l'escalada, de les "primeres", on l'esglesia, l'estat i unes quantes coses més d'època marcaven la pauta o, si més no, la manera d'afrontar el repte o, com a mínim, de celebrar-lo. I així aquesta bonica agulla arrossega d'aquella època el nom del lamentable dictador i tot el que representa. I amb això acabo, sorprenent que la guia d'escalada editada al segle XXI encara li conservi el nom d'aquells temps tant foscos!
Però avui en Pol i el seu somriure ens acompanya al cim del o Fuso per plantar-hi un dimoni (el que vam guanyar la nit abans a les firetes d'Ayerbe a tiros, descapçant escuradents, hironies de la vida), en des-honor al pakito-xocalatero. Millor un dimoni, que no un cagarró, com vam dir algun dia que hi plantaríem...
De material, per la via només ens caldran alguns aliens i friends mitjans (tascons opcionals) per complementar l'equipament que ja hi ha a base de bolts i claus. De l'itinerari, recomanable enllaçar els dos últims llargs de la xemeneia i els tres últims, o si més no, dos d'ells (al gust). El descens el vam fer amb 4 ràpels amb cordes de 60m.
Molt bona via, molt bona activitat feta i desfeta amb en Pol Mas i els seus 12anys, el papa Xesco Mas i el tiet Oscar Solé, el 8/09/08.
