Serra de les Canals (Alt Pallars)

**

Hi ha projectes en blanc que primer són en verd. Aquest cop treiem el nas fins a la collada de Soliguera i enfilem un troç de cresta cap al Pic de Soliguera, de la fantàstica Serra de les Canals de la vall de Noarre,... ja pensant el descens que vindrà quan la neu torni a amagar el bestiar als coberts i l'ànima de les habitants d'aquestes muntanyes que t'encongeixen. Terreny poc definit de joc infinit, d'uns Pirineus on sempre hi ha espai per a la descoberta.

El llogaret de les boniques bordes de Noarre i el carrer transhumant que protegia els sembrats del bestiar... quan el país era habitat pels crits de la canalla jugant amb l'herba fresca de l'estiu

Emmarcats per la poc transitada vessant NE del Ventolau i del gran Mont-roig al fons, Campirme, Tuc de la Cima,...

A la cresta ens trobem passos de III+ i una bona timba a banda i banda. Ja hi tornarem amb més material del que duiem aquell dia, gens suficient. L'accés és al coll és mooolt pendent, 35-45º mantinguts a la part alta. Soles noves recomanable, i prohibit passejar-hi en dies de pluja on tot sigui moll, caiguada rudolant sense aturador garantida. A la part baixa cal passar una franja de bosc que ara amb fites és més fàcil de trobar, però tot hi així. A l'hivern, caldrà esperar a que el torrent sigui ben cobert per no liar-ho massa.

....ssssss.....

Itinerari seguit vist des del cim de la Coma del Forn aquest hivern

amb el bon amic Andreu que també corre amunt i avall trepitjant fort

La vall del riu Noarre (Tavascan, Pallars Sobirà)

**

Quan encetes el blanc des de la Pleta del Prat, a Tavascan, hi ha un reüll que et marxa i quasi que mira de treure't del moment... la Serra de les Canals, estranyament oblidada, destaca fins i tot per damunt dels padrins Certascan a l'esquerra i Pica d'Estats a la dreta. Espera el seu torn quan hi torni el blanc. De mentre ens hi passegem a l'estiu, per gaudir del racó màgic de les bordes de Noarre, els ofenosos boscos de la seva vall i el riu que la trenca, i conèixer el terreny per una propera visita quan els esquís puguin fer la seva, o la punta dels grampons mossegar el gel. Les opcions són tantes!

Petita vall de posat discret i quasi desapercebut. I en canvi, una bonica entrada al reialme del pic de Certascan, on les opcions circulars són moltes i agraïdes. Amanida per un quasi poble format per un conjunt de bordes encantadores. Ara en mans la majoria d'unes poques famílies, que només et queda l'esperança que sàpiguen valorar el privilegi de gaudir d'un patrimoni tan gran.

Ara fa un munt d'any hi vam dormir, a una de les cases d'una de les families... hivern, més estar que una altra cosa i poques esquiades. Increïble el lloc. Sentiment de desaprofitat. Cadascú a lo seu.

El petit gos de l'André surt primer a mirar d'intimidar-nos, i després juga amb nosaltres. L'amo surt de la borda, i hi xerrem. Ell amb un català-francès amb accent pallarès. Ens explica que els seus pares encara van viure a les bordes, on a l'hivern s'hi quedava només algú a cuidar el bestiar, i la resta baixaven a Tavascan. La seva mare va emigrar a França, a peu pel Port de Tavascan, a buscar feina on se'n trobava.

Ara trist mira com algunes cases es perden, perquè els fills i nets no es posen d'acord, ni en vendre, ni en comprar, ni en malvendre, ni en deixar fer.

Un racó, i n'hi ha més....

(Fotos:EduPlana)