a Montserrat amb l'Escarabajo verde

**

"els comuniquem que el  "El escarabajo verde" de TVE2 emetrà divendres 3 d’octubre a partir de les 18'20h i diumenge 5 de octubre a las 13'00, aproximadament, el reportatge "Clavos y agujas" (...). Una vegada emès, podrà trobar el programa permanentment a la web de "Escarabajo verde", http://www.rtve.es/television/escarabajo/.  "

A veure què en surt! ens vam trobar per casualitat. La línia editorial recurrent dels escaladors som els "dolents" potser queda contrarestada, el diàleg va ser llarg. 

El temps dirà (o no) si la prohibició s'ha aplicat per tot, a les vies que deixen i a les que no deixen rastre. Montserrat, un punt de trobada (o no) dels temps que corren i les mil versions de l'escalada... 

que la muntanya no perdi al màgia!

Regulacions al Pic del Martell (Garraf)

*

I més regulacions a les rodalies de la big big city, .. Montserrat, St. Llorenç del Munt i també al Garraf, fins a finals de juny.

Passem el dia a la penya Ginesta, un bon terreny de joc on prescindir de les expansions per tot i practicar amb les peces flotants...

Entre altres despropòstis, la porqueria d'encintada rollo C.S.I amb cinta plàstica dels Agents Rurals i un paperot plastificat enganxat als arbres amb un explícit "Prohibit l'accés al Pic del Martell" del pal d'aquí no passis infractor, al peu de la carretera allà on comença la fresa. Llàstima no apuntar-me el número del Decret en el que es recolzen... prohibir l'escalada a tota una paret sense criteris selectius ja costa d'assimilar i té una base dubtosa, però, prohibir l'accés al lloc? no serà una manera d'estalviar-se feina? El decret 148/1992 que s'està fent servir de base no inclou el caminar dins les activitats esportives a ser regulades... i, aviso para navegantes, molta de la cartellaria i criteris del cos d'agents rurals no tenen base jurídica. No deixeu de reclamar-la!

va, .. anarinant i anar-ho patint sense possibilitat d'indigar-se no fos cas que el senyor agente li pugi la mosca al nas, o quedis com un anti(eco)sistema.

Regulació de l'escalada al Mont-roig, St. Llorenç de Montgai i Camarasa (Lleida)

*

El sector oriental de la paret del Mont-roig amb el poble de Camarasa als peus

Des del 30 de novembre de 2009 i amb la resolució del Director dels Serveis Territorials (SS.TT) del Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) de Lleida del document Regulació de l'escalada en espais protegits de la demarcació de Lleida, ha entrat en vigor la regulació de l'escalada a la Serra del Mont-roig, St. Llorenç de Montgai i Camarasa, a més d'algunes petites zones veïnes. De moment, al web de Desnivel es pot trobar el document en castellà i els mapes amb les zones d'afectació. I al web de la FEEC el document en català.

De forma resumida:

* A la serra del Mont-roig, per raó de la nidificació d'espècies protegides, queda prohibida l'escalada entre l'1 de gener i 31 de juliol al tram més oriental de la Pala Alta (més a la dreta de la "via dels cursillistes", cap via d'escalada afectada), la zona del Laberint de Mòria entre les vies "Punta la Fava" i "Metallica" (cap via significativa afectada), la Paret dels Sostres (entre l'"Estel de ponent" i la "Lluna plena" ambdues excloses, a excepció de les vies "7 Cels", "Jour de colère" i "Escornacabres" sobre les que es podrà demanar autorització i en cas de que no afecti a la nidificació aquell any es podran escalar) i, finalment, a la zona de la cova del Tabac des de la "Petit diedre" fins a l'"Elsa Pataky" - ambdues excloses (cap via realment significativa afectada).

* Per a l'obertura de noves vies a les zones esmentades s'haurà de demanar autorització als SS.TT de Lleida.

* A St. Llorenç de Montgai, al sector de Monteró (cantó est del pantà), per raó de nidificació d'espècies protegides, no es podrà escalar dins les mateixes dates, ni obrir-hi noves vies sense autorització. En realitat aquesta zona només hi havia una via amb valor, la cresta típica davant la paret de l'Ós, i fins ara de forma fàctica l'escalada hi era prohibida tot l'any. Tanmateix, a jutjar pel mapa, fins i tot aquesta cresta queda fora de la regulació.

* A Camarasa, per raó de protecció de la flora endèmica, queda prohibida l'escalada esportiva tot l'any al sector del Dispensari, entre l'Agulla del Pont Penjat i el Puro ambdós exclosos, però es manté la pràctica de l'escalada sobre les vies clàssiques i equipades llargues. No es permès l'obertura de noves vies clàssiques (les línies més maques ja estan obertes), i el nou sector d'esportiva del Dispensari a tocar de la represa serà desequipat. Queden afectades una 20 de vies esportives del centenars que hi ha a la zona.

* A les petites zones de Rubió de Baix, Santa Maria del Salgar i Castell de Malagastre, per raó de protecció de flora endèmica, no es podrà escalar (no existeixen vies, o no n'hi ha cap de significativa).

* Els procediments per demanar autorització queden explicats al document.

A la visita sobre el terreny i exemplars de la Petrocoptis montsicciana, i la seva desaparició amb l'equipament de les vies noves esportives al Dispensari. Per conèixer la planta amb flor, aquí, de quan repetíem la Juan Guierrez que queda exclosa de la prohibició.

L'origen de tot plegat arrenca amb aquell primer esborrany que el DMAH va presentar als escaladors l'any 2008, molt generalista i afectant a àmplies zones i parets d'escalada. Durant aquest any a través d'un grup de treball en el que hem participat diversos escaladors, alguns a títol individual i altres en representació de les seves associacions, i els tècnics del DMAH, s'han mantingut diverses reunions i es va fer una visita sobre el terreny per acabar d'afinar amb les regulacions.

Aspectes importants en els que hem pogut intervenir:

* S'ha acotat les restriccions de l'escalada, ajustant-les a la ubicació dels nius i considerant la representativitat de les parets i vies d'escalada presents. Això ha permès conservar vies significatives del Mont-roig fora de les zones afectades per les regulacions, i incloure les 3 vies més interessants de la Paret dels Sostres dins l'excepció segons la qual podran ser escalades dins el període restrictiu si no afecta la nidificació aquell any.

* Al sector del Dispensari s'ha conservat l'escalada de vies clàssiques i de retruc d'un parell d'equipades llargues que hi ha, després de comprobar in situ que l'escalada clàssica en aquest cas no era incompatible amb la conservació de l'espècie de flora endèmica. És a dir, s'ha diferenciat entre estils i impactes d'una i altre tipus d'escalada.
* Es reconeixen en l'enunciat del document el paper proactiu del col.lectiu escalador i la seva sensibilitat envers el medi natural.
* S'ha vetllat en lo possible perquè els procediments per a demanar autorització quedessin ben clars i fossin àgils i pràctics.

* S'ha vetllat per a que dins l'enunciat quedés ben reflectit el caràcter reversible i revisable de l'afectació de les regulacions en funció de que les zones deixin de ser utilitzades per les aus (o, per contra, que noves zones puguin quedar regulades per noves nidificacions. Una cosa va amb l'altre).
* Es constitueix una comissió tècnica amb representants dels escaladors i DMAH per fer seguiment del compliment i les millores del procés de regulació.

Al sector recentment equipat que s'haurà de desequipar del Dispensari i perspectiva del sector oritental del Mont-roig

Principalment l'ambient ha estat de diàleg i col.laboració, amb un flux d'informació en ambdues direccions, i amb voluntat de consens. El posar en coneixement l'existència d'un endemisme local, o reconèixer la diferència entre els estils d'escalada i l'afectació degut a la modificació del medi i la freqüentació en són dos exemples.

Tanmateix, com a col.lectiu escalador hem de tenir present que les regulacions s'emparen amb el Decret 148/1992, de 9 de juny, pel qual es reglen les activitats fotogràfiques, científiques i esportives que poden afectar les espècies de fauna salvatge, d'aplicació als espais inclosos dins el Pla Espais d'Interès Natural -PEIN- on s'ubiquen gran part de les parets d'escalada.

"6.1 Amb excepció de les àrees i períodes que es determinin amb posterioritat, en els espais inclosos al pla d'espais d'interès natural, reserves naturals de fauna salvatge, reserves nacionals de caça i zones de caça controlada caldrà autorització prèvia per a la realització de les activitats esportives que s'esmenten en els punts a) i b) d'aquest apartat.

En tots aquests espais, l'òrgan que designi l'administració gestora de l'espai determinarà les àrees i els períodes en què les activitats esmentades es podran dur a terme sense autorització."

Fins i tot en zones on s'hi ha escalat sempre i de sempre s'ha conviscut amb l'avifauna, és argument suficient l'expansió de determinades aus (algunes prou generalistes com el voltor) per a desplaçar l'escalada? Quin serà el límit? Si una au no nidifica a una paret amb uns atributs únics per a l'escalada, és un problema significatiu per la població d'aquesta au al conjunt del territori? Això sense tenir en compte l'autoregulació de l'escalada que el col.lectiu ha exercit tradicionalment, donant avisos de les vies ocupades per nius. A nivell tècnic es reconeix que manca informació amb base científica sobre l'impacte real de l'escalada i els preceptes que s'apliquen són generalistes i sota el principi de prevenció. Principi que s'haurà d'assumir, però llavors sembla que hauria de ser un deure aprofundir sobre el coneixement de l'afectació real de l'escalada sobre la fauna i la flora (períodes, distància al nius segons espècie, dinàmica de poblacions a escala territorial, etc.). O si més no quelcom a exigir front al generalització de les regulacions.

És clar que l’estima per l’escalada porta associada el respecte per la natura i els valors del patrimoni natural, atès que és indivisible de l’estima per les parets i el medi natural on es desenvolupa....

Gaudint del vol d'un voltor amb la paret d'Aragó de Montrebei al fons

(Fotos:EduPlana)

Equipaments, freqüentació, regulació, de l'escalada

*

Escalant la Somni Pirata a Canalda (Foto:MiquelSabadell)

En aquests moments s'estan plantejant/practicant regulacions prou importants que poden condicionar el futur de l'escalada a Catalunya; caldrà assumir que la cada vegada major prioritat en protegir la fauna i flora combinat amb l'increment d'escaladors/es a les parets són arguments suficients per a justificar la necessitat de regular?

Hi ha un axioma en canvi que sembla difícil de rebatre; a vies més equipades, vies més assequibles, vies més freqüentades. Quan pensem en què ara escala molta més gent, no serà en gran part perquè les opcions de practicar una escalada sense risc són moltes més? ... ja no cal ser un valent per escalar.

El risc és l'únic filtre que hi ha per ESCALAR o no una via. Si el risc és un element inherent de l'ESCALADA, les vies sense risc haurien d'anomenar-se d'ESCALADA, i l'escalda sense risc s'hauria d'anomenar ESCALADA? Un únic nom per dues disciplines, dues maneres de fer, dues maneres de concebre la vida, molt diferents, i a voltes contradictòries, o complementàries (l'escalada de no risc com una finalitat en si mateixa, o un mitjà per a progressar). Lícites ambdues, però amb un impacte sobre el territori molt diferent. N'hi ha prou en que una s'anomeni escalada clàssica, i l'altra escalada esportiva? encara comparteixen el nom d'escalada, però tenen poc a veure (el cat-climbing com exemple que no ha anat gaire enllà). I en canvi, tots som escaladors/res. Tots passem per la mateixa regulació de l'escalda, que no distingeix entre una i altra, en l'IMPACTE d'una i altra. No n'em sabut explicar la diferència.

A la paret de Canalda els darrers anys segueixen d'aprop la possibilitat que hi nidifiqui el trencalòs. Que servirà per demostrar com a determinats llocs la presència d'escaladors no ha de condicionar l'expansió de la fauna protegida. Perquè Canalda preserva un regal molt gran i que cada vegada serà més valorat: totes les vies són d'ESCALADA, a totes s'ha d'ESCALAR, fins i tot a les considerades fàcils cal afinar l'olfacte i la intuïció, i deixar-se gaudir per l'AVENTURA (després injustament se n'ha despreciat la qualitat de la roca, manera d'excusar-se?). És una paret que ha mantingut una ètica, una coherència i una estètica de punta a punta. Un segell de qualitat que s'ha d'agrair als austers escaladors locals, i als forasters romàntics que en seguida van ser absorbits per la màgia del lloc, i apadrinats. Són ells els que han creat, mantingut i deixat un llegat que podrem gaudir tots plegats per molts anys.

Amb l'aparició de la Cheroke Expres, la darrea obertura a la paret, arriba a Canalda un testimoni de l'escalada sobre-equipada que ofega i despersonalitza tantes parets. Una via que difícilment t'iniciarà a l'ESCALADA de Canalda, ja que no té RISC, no té AVENTURA, no cal esforçar-se, només seguir el fil de parabolts i fer un Ao allà on no t'ho vegis. Més proper a una via ferrada sense sirga. Que poc aporta en el món de l'ESCALADA, i en canvi obra les portes a tot i més.

(sobre la via poc a dir, molt equipada amb bolts i algun clau, regraduada fins a 6a+/6b màxim, poc continua excepte alguns murs i un parell de jardins, i preveure un llarg de 50m més si es surt per dalt caminant de grimpada ajardinada de II/III. Feta el 4/6/09 amb l'Uri)

Apareix per tant la possibilitat d'escalar a la paret sense passar por, s'obra la porta a la freqüentació, o donar idees de noves vies d'aquest estil, a que el trencalòs ja no trobi la tranquil.litat per a nidificar-hi, a que calgui regular l'escalada (quina?) a la paret.

Una sola via difícilment provocarà tot això a Canalda, però invita a pensar-hi.. Paradoxes de tot plegat, potser l'esforç reguladors de l'administració farà necessari aprofundir sobre un debat que tot i reiteratiu, ara quan arriben les limitacions sembla més urgent de resoldre. O seguir fent, i anarinant... ja sabem que la llibertat és un dels trets inherents de l'escalada (de quina?).

Reflexions obertes i inacabades a punts de vista i opinions. La concepció de l'escalada potser és subjectiva, però les conseqüències d'un tipus o altre d'escalada no ho semblen. Potser val la pena traslladar el debat cap a aquesta segona part, atès que ja es molt el que s'ha escrit i debatut des dels seus inicis sobre l'ESCALADA. Tant extremats poden ser els arguments del que alguns ja defineixen com escalda tradicional, com per els altres l'abús de l'escalada hiper-equipada sense risc.

Potser les aus són les úniques que tenen raó.

Al número 216 de la revista Vèrtex apareix una entrevista a la veterana cordada Torras i Nubiola, amb el títol "L'escalada ens ha representat llibertat i amistat per sobre de tot". A la pregunta de - Què en penseu, de l'escalada esportiva? les respostes eren;
JMT - Jo trobo que és una cosa completament diferent de l'escalada clàssica. És un esport nou. Se'n diu escalada perquè t'enfiles, però esportiva no ho és. Jo sempre en diria escalada gimnàstica perquè si no estàs molt ben preparat gimnàsticament, és impossible pujar ni dos metres (...) Em fa l'efecte que la federació no vol usar el terme escalada gimnàstica perquè la federació de gimnàstica reclamaria.
JN - Jo la veig esplèndida, com un gran entrenament per fer una escalada d'envergadura. Si a la nostra època s'haguessin fet escalades d'aquest tipus, després hauríem pogut anar als Alps, i ens podríem haver enfrontat a parets de mil metres de molta dificultat amb una preparació molt bona (...)

Regulació de l'escalada a les terres de Lleida

*

Escalant a Vilanova de Meià (Foto:Lluís Parcerisa)

Els serveis territorials del Departament de Medi Ambient i Habitatge han convocat a entitats de les terres de Lleida i la FEEC per a donar continuïtat a les converses sobre la regulació de l'escalada al territori. A la convocatòria podem llegir:

"Com a continuació de les reunions mantingudes l'any 2008 en relació a la proposta de regulació de l'escalada al sector meridional de Lleida els informo que el proper dia 3 de juny de 2009 es durà a terme una reunió a la seu del Centre Excursionista de Lleida, (c/ Comerç, 25 de Lleida) a les 8 del vespre en la qual s'informarà de la proposta definitiva que hem elaborat als Serveis Territorials del Departament de medi Ambient i Habitatge de Lleida sobre aquesta qüestió"

Seguirem informant! Moment trascendent pel present i futur de l'escalada de parets imprescindibles.

Més sobre la proposta de regulació de l'escalada a la Noguera i el sud de l'Alt Urgell

El vol d'un voltor amb la serra de Vilamala i les parets de Canalda i el Llop Blanc al fons (Foto:XescoMas)

La ràpida reacció del col.lectiu d'escaladors vers l'esborrany que va circular de regulació de l'escalada a la Noguera i zones de l'Alt Urgell ha donat els seus fruits, i finalment les explicacions han arribat de la mà dels serveis territorials del Departament de Medi Ambient i Habitatge. Per una banda, es constata que el document era tan sols això, un esborrany (això no treu però que del tot inacceptable, costa d'entendre que es pretengui el consens amb un document de partida tant radical) i, per l'altra, que ja hi ha un procés de participació endegat referent al tema on, entre altres, "il.lustres" escaladors com en Jordi Marmolejo i l'Albert Cortés, que en si mateix són una garantia de criteri i coneixement, hi estan participant.

Explicacions que ja s'haguessin pugut donar amb la publicació del document, però també és veritat que s'hagués perdut la oportunitat de descobrir la ràpida capacitat de reacció del col.lectiu que s'ha demostrat.

Entre altres, també es constata:

* com la manca d'informació desperta manca de credibilitat i desconfiances. Possiblement la pròpia FEEC hagués pugut tenir un paper molt més actiu amb tot això, i potser aquesta experiència serveixi per replantejar un model que millori la manera de fer arribar la informació al col.lectiu i obrir nous sistemes de participació.

* el caràcter aparentment aleatori de les propostes del DMAH, subjectes al criteri aparentment aleatori del tècnic corresponent, fet que resta credibilitat a les propostes del propi Departament.

* l'enorme potencial creatiu del col.lectiu d'escaladors, una munió de persones amb una gran diversitat d'experiències professionals i personals que sumades són garantia d'arguments en pro d'una escalada compatible amb la conservació del medi natural i que poden enfortir la capacitat de negociació i movilització del propi col.lectiu, menys dispers del que sembla si més no amb temes tan clars. El repte és com integrar aquest potencial en els procesos de participació que vehicula, i segurament és qui millor pot fer-ho, la FEEC.

Adjunto l'escrit tramès avui pel director dels serveis territorials del DMAH de Lleida a la FEEC.

De mentres, iniciatives que s'han endegat arrel de tot plegat com la de crear un cens d'escaladors, o mantenir una reunió sobre el tema a la seu de FEEC estant en curs. Seguirem informant...

Salut i bones escalades!


**********
Senyors,

Us comuniquem la següent nota informativa envers la proposta de regulació de l'escalada en espais d'interès natural a Lleida:

En el darrers dies s'ha copsat a través de diferents pàgines web i publicacions especialitzades en escalada l'interès i el debat generat dins d'aquest col·lectiu envers la iniciativa endegada enguany (2008) pels Serveis Territorials del Departament de Medi Ambient i Habitatge a Lleida referent a la regulació de l'escalada als espais naturals de la Noguera i sud de l'Alt Urgell.

Ara bé, les informacions aparegudes fins a la data i l'interès suscitat per aquest tema tenen una base totalment errònia ja que es fonamenten, i fins i tot en fan difusió, en una proposta de regulació que encara no ha estat aprovada i que ni tant sols està redactada.

La realitat és que actualment els SSTT del DMAH conjuntament amb diferents entitats estan treballant per elaborar una proposta de regulació, amb tot el consens possible, i que en aquest moments encara s'està en un punt molt inicial d'aquest treball.

Val la pena, però, fer una mica a d'història:

L'interès en regular la pràctica de l'escalada ve a partir del marc normatiu que dóna l'article 6 del Decret 148/1992, de 9 de juny (DOGC núm. 1618, de 13 de juliol de 1992) el qual estableix que per a la pràctica de l'escalada en espais d'interès natural, reserves naturals de fauna salvatge, reserves nacionals de caça i zones de caça controlada es requereix una autorització prèvia del gestor de l'espai. Aquest article, així mateix, estableix que l'administració gestora d'aquests espais podrà determinar les àrees i els períodes en que aquesta activitat es pugui dur a terme sense autorització.

La proposta dels SSTT de Lleida només pretén cercar una regulació beneficiosa i que doni seguretat als escaladors/es envers el contingut del Decret 148/1992, tot delimitant els àmbits i els períodes en que la pràctica de l'escalada no requereixi autorització dels òrgans gestors dels espais. L'interès que ha mogut a fer aquesta proposta no és, en cap cas, el de prohibir l'activitat de l'escalada ni molt menys sinó assolir un document que tingui el màxim de consens possible amb el món excursionista en general i amb el col·lectiu de l'escalada en particular.

És per això que l'Àrea de Medi Natural dels SSTT del DMAiH a Lleida va convocar, en data 6 de maig de 2008, a diferents entitats excursionistes, a la seu del Centre Excursionista de Lleida per tal d'informar-los de la iniciativa endegada amb la finalitat de regular l'escalada en aquests indrets.

La convocatòria de la reunió es feia amb el següent text: "... voldríem tenir una reunió amb vostès per tal d'informar-los de les propostes de regulació de l'escalada i de les mesures per al seu control. La nostra voluntat és que en la definició d'aquestes mesures s'hi pugui tenir la col·laboració de les entitats excursionistes del territori així com facilitar la màxima informació amb l'objecte que la seva aplicació es faci amb el major consens possible i amb la voluntat de fer possible la compatibilitat de l'escalada amb la conservació de la fauna".

A aquesta reunió hi van assistir representants del Centre Excursionista de Lleida, com a amfitrió, de la FEEC i de la vegueria territorial de la FEEC, de la Societat d'Amics de Muntanya de Tremp, de l'Associació d'Escalada Sostenible i dels Serveis Territorials Departament de Medi Ambient i Habitatge.

En aquesta reunió i, com a punt de partida per al debat, es va lliurar als assistents el primer esborrany del document Regulació de l'escalada a les serres de la comarca de la Noguera i sud de l'Alt Urgell tot fent l'observació que es tractava d'un estudi tècnic, que s'havia d'anar polint i que es lliurava a tots els assistents per a que en fessin la seva anàlisi i presentessin esmenes, propostes i comentaris en posteriors reunions. A primer cop el comentari general va ser que l'esborrany establia uns criteris de regulació molt amplis i que calia fitar les limitacions en zones molt més concretes i definides. Aquest esborrany es va trametre per correu electrònic als assistents a la reunió amb l'objectiu de facilitar la màxima informació tal com constava a la convocatòria.

En data 10 de juny de 2008 es va dur a terme una segona reunió a la seu del Centre Excursionista de Lleida amb la presència de representants del Centre Excursionista de Lleida, de la FEEC i de la seva vegueria territorial, de l'Associació d'Escalada Sostenible, del Centre Excursionista de Balaguer i dels Serveis Territorials Departament de Medi Ambient i Habitatge. En aquest reunió es va constatar que el contingut de l'esborrany presentat en l'anterior reunió anomenat Regulació de l'escalada a les serres de la comarca de la Noguera i sud de l'Alt Urgell no era compartit pel col·lectiu escalador, per massa ampli i generalista, i que s'havia de plantejar la proposta de regulació de l'escalada en sectors més concrets on es pogués fer un treball de delimitació més fi, gairebé a nivell de vies d'escalada.

A partir d'aquest reconeixement es va acordar començar a treballar en l'elaboració d'una proposta pilot de regulació cenyida a l'àmbit del Mont-roig i serres adjacents per un grup de treball petit (més operatiu) amb la participació de representats de la FEEC l'Associació d'Escalada Sostenible, del Centre Excursionista de Balaguer i dels Serveis Territorials Departament de Medi Ambient i Habitatge. Tot i això, no es tancava la possibilitat de participar a altres entitats en aquest grup de treball. També es va acordar en aquesta reunió que els SS.TT farien un dossier informatiu amb la cartografia i fotografies de les zones d'escalada de l'àmbit escollit per a presentar-lo als membres de la comissió com a material informatiu per a treballar la proposta.

Els Serveis Territorials estan treballant en la confecció d'aquest dossier informatiu que es presentarà a la propera convocatòria del grup de treball que es preveu dur a terme durant la segona quinzena d'octubre d'enguany.

Lleida, 3 d'octubre de 2008

Joan Farré Viladrich
Director dels SSTT a Lleida
Departament de Medi Ambient i Habitatge

*********

Regulacions d'escalada a la Noguera i sud de l'Alt Urgell

Al web d'onaclimb podem trobar un document sobre la "Regulació de l'escalada a les serres de la comarca de la Noguera i sud de l'Alt Urgell". No se sap fins a quin punt és una proposta definitiva o una declaració de màxims del tècnic redactor que encara no ha passat ni el filtrat intern del Departament. El tema ha trascendit al foro de Caranorte i de la FEEC, la sensibilitat del col.lectiu d'escaladors és a flor de pell, després d'un any on ha aparegut la regulació de Montserrat (a l'estil dialogant, veure el resum) i la de l'Alta Garrotxa (a l'estil "decretazo", molt més radical). Dos estils que en si mateix ja constaten un fet trascendental, l'arbitrarietat d'aquests tipus de regulacions en función del tècnic de torn (ja sigui dels serveis territorials o de les oficines comarcals del Departament de Medi Ambient i Habitatge ).

(Val a dir que el document de regulació al massís de Montserrat es va acompanyar amb la normativa d'equipaments i reequipaments, el que ha estat ben rebut davant la constatada polèmica que hi ha al respecte al massís.)

La representació dels escaladors normalment queda expressada a través de la FEEC, quina bàsicament s'hauria d'anticipar a la rumerologia i fer partíceps al col.lectiu abans de percebre que només s'informa sobre fets consumats, restant-li a la Federació credibilitat i capacitat de mobilització. També aquest és un tema prou preocupant, amb certa part de lògica davant un col.lectiu on hi conviu molta gent i visions, i gens fàcils d'organitzar (l'escalada sempre l'acompanya una forta dosi d'autoarquia).

Adjunto còpia del post que he deixat al forum del Caranorte i de la Feec sobre la proposta de les terres de Ponent, després de discutir el document amb companys biòlegs de la feina i expert en avifauna. Propostes, algunes ben desmesurades, com prohibir totalment l'escalada al congost de Montrebei, una icona no només a nivell estatal sinó també europeu.

S'anirà seguint i animar al personal a estar a cas i participar al forums de debat

****

Hola a tothom,

Aquest informe té tota la pinta de ser un informe intern del Departament, que encara no ha passat ni el propi filtrat (segons em diuen, el tècnic redactor és un tècnic prou competent, coneixedor de les rapinyaires i les seves necessitats, crític amb l’administració on des de fa poc hi treball i amb actitud dialogant. El seu responsable de fauna a la província de Lleida ja té un perfil més contundent). Per tant,una primera recomanació és no crear-nos expectatives ni alarmismes sobre aspectes que ara per ara no es pot saber com acabaran. El mateix informe deixa clar que cal contrastar i consensuar els propostes (sembla que de màxims pel Departament) amb el col•lectiu d’escaladors.

Hi ha una realitat que els escaladors hem d’assumir. Certes espècies de rapinyaires estan en un procés d’expansió. Parteixen d’uns nivells poblacionals propers a l’extinció, per tant vetllar per l’èxit de la seva reproducció és una prioritat pel Departament, seguint a més les directrius europees. És a dir, si fins ara no hi havia hagut problemes d’incompatibilitat entre l’escalada i la conservació d’aquestes espècies be podia ser perquè aquesta espècie no fos present a la zona. Independentment de si ara hi ha més freqüentació o no de la zona, si hi ha més vies, etc. Evidentment això no és aplicable a tot arreu, però si el punt de partida sobre la necessitat, ara, i no abans, de regular. Amb això ens tocarà conviure.

Jo he contrastat la proposta amb companys biòlegs a més especialitzats en avifauna i a tots ells els sembla desproporcionat qualsevol plantejament de prohibicions totalitàries.

Una de les millors eines per lluitar contra ‘decretazos’ d’aquest estil i usar les mateixes eines de la (il)lògica en la que es basa l’administració. Dues idees:

* Remarca la necessitat que qualsevol acció reguladora es basi en un coneixement precís de la situació de les aus rapinyaires i l’afectació de l’escalada. Lluny de les generalitats que expressa l’autor de l’informe. És a dir, exigir els estudis necessaris que confirmin la regulació o prohibició com la solució a adoptar. Només això podria donar molt marge de temps abans de l’aplicació de res. Un estudi així pot trigar més d’un any a fer-se, i l’administració a més és moooolt lenta.

* Fer entendre la poca acceptació social (vots) d’una proposta així. I anar més enllà del propi col•lectiu d’escaladors (segur que molts ni votem!?). En aquest sentit fer partícips també al sector turístic. Si nois, i noies, no hi ha cap treball fet que jo conegui sobre l’impacte econòmic de l’escalada, però, ni que sigui a través de la birra al bar, segur que no és menyspreable. Menys quan la Diputació de Lleida té en els esports d’aventura un dels seus reclams turístics estrella, i també quan estem parlant de zones rurals empobrides, on hi ha poques alternatives econòmiques. Sembla lògic que puguem fer front comú amb el sector de l’hosteleria i de la restauració, i de certs ens públics locals.

Ull! Tot això deixant clar que no s’infravalora la importància i necessitat de conservar espècies en perill d’extinció (segur que molts de nosaltres som ‘naturalistes’ cadascú a la seva manera) sinó per remarcar la importància de fonamentar qualsevol regulació en estudis rigorosos i fer entendre les repercussions socials i econòmiques (les úniques que semblen importants en el llenguatge polític) de mesures limitadores.

Per altra banda, els col•legues biòlegs (i a mi per professió tot em sona bastant), coincideixen amb mi quan els hi comento la millora de vincular les regulacions a la distribució anual dels nius. És a dir, enlloc de prohibir a tota una paret, poder regular en zones on aquell any hi hagi cria. Això afegeix major complexitat al tema, però no per això és impossible. La tardor de cada any els agents rurals (ja ho fan en la seva tasca diària) poden identificar la situació dels nius, podent-se veure afectades només les vies properes. Un cop més, caldran ‘estudis’ (per algunes espècies ja n’hi ha) sobre la distància a l’ample que és necessària, per exemple.

Finalment, alhora de decidir on faig restricció i on no, cal tenir en compte també el recurs d’hàbitat disponible. Us podeu imaginar que no és el mateix un aflorament rocós aïllat o una paret enmig de moltes. Això fa que es pugui sacrificar certes zones, en favor d’altres on no hi hagi cap restricció. Un exemple exitós d’això és a St. Llorenç de Montgai, on ja fa molt temps que al marge esquerra de la represa es pot escalar, i al marge dret no. El ocells tampoc són imbècils, i si a un lloc hi ha follon i a l’altre no, doncs ho tenen clar.

Vistes del marge E de la repressa de St. Llorenç de Montgai on fins ara no es podia escalar. La proposta inclou fer permisible l'escalada en aquesta zona temporalment (Foto:EduPlana)

Albert (ganxets), per exemple, seria interessant identificar de Montrebei on hi ha les vies més freqüentades (això també serviria per poder veure el grau de vulnerabilitat d’un niu. Si es troba en una via que no la repeteix ni deu, poder no cal regular res en aquella zona), i quin són els sectors més inaccessibles i amb roca ‘xunga’ que es podrien ‘sacrificar’ per l’escalada i en contrapartida poder escalar a la resta.

(una altra particularitat del congost és que no té CAP SENTIT pretendre regular una parte sense tenir en compte l'altre, com si els ocells entenguessin de fronteres administratives!)

I per acabar aquest rollo (impossible ser breu), i seguint amb plantejaments proactius flower power, no caiguem a la trampa de bons i dolents, de justificar el conflicte/incompatibilitat, en la gran majoria de casos inexistent, entre escalada/escaladors i conservació. Ens agradi o no, les regulacions són resultat del nostre temps, i hi hem d’estar d’acord en que es facin, però hem de vetllar pel seu contingut. Em de fer entendre no només que estem d’acord amb la conservació del patrimoni natural (penso que això es compartit per la majoria, com podem dir que a la majoria dels escaladors ens agrada la natura) sinó que hi podem participar. Que podem aportar el nostre coneixement del lloc i freqüentació per informar i fer seguiment de nius, espècies, incidències... dos exemples. Aquest any escalant a Canalda vam passar per un niu. Vam fer fotos, els hi vaig ensenyar als col•legues biòlegs i el següent pas era informar al foro caranorte, feec.. i als agents rurals. Això últim no va fer falta, no era de cap espècie amaneçada i a més estava desocupat. Un altre, a la Cosmos de Collegats en una piada d’un blog parlaven de que a la segona R hi havia un niu de voltors. Després d’informar-nos del temps de cria, al foro caranorte vam deixar escrit que caldria no escalar la via fins al maig/juny. No se, són exemples. Evidentment després podem fer el que ens roti, però és quan la penya no s’autoregula que arriba l’administració amb ‘decretazos’. El que deia, flower power.

Apa, salut, i si alguns ens volem implicar més amb tot això a disposar. Possiblement al Solsonès engeguem una experiència pilot de organitzar trobades amb els agents rurals, tècnics de medi ambient i escaladors per preveure la nidificació i regular les escalades sense decrets ni nassos. Ja us informaré si ens en sortim

Salut!