Un tastet dels colors de tardor al massís de Busa per la seva vessant nord, un dels racons de la comarca que queda més ben vestit dels ocres i tornassols.
Amb l'ull viu, la petja de l'home s'hi entreveu a cada pas, i els corriols per tot en donen fe. Les caminades populars i la seva estima pel país recuperen la fresa que, tanmateix, conserva la bellesa d'allò perdut, que va ser, i que ara és d'una altra manera. El silenci irromp, el pensament calla, l'ànima xerra.
...la font de les Cases Baixes, casa Llobeta i el seu cà guardià, el camí travesser que talla l'obaga fins a Traserra, l'obac i la fullaraca roja de la fageda testimoni d'antics boscos, de les més meridionals dels Prepirineus... ja som un, amb la muntanya. La canal de Casa Vila i el camí carener fins al cim del massís o Serrat de Cogul. El pla de Busa als peus i on precipitar-se també. La roca del Mitdia. Els crits de desànim dels presoners del Capolatell, que encara es deixen sentir. Seiem. Una bona estona. Temptats de prendre el vol. Reculem sense ganes de marxar per creuar el bosc de Casa Vila sota l'aguait de les feres. Per trobar el pas del Grau de l'Areny i amb un glop d'emoció a les seves baumes, empetitits, tornar al fons de vall a l'hora baixa.. El batec que no hi cap.
Busa és con un gran vaixell que navega a la deriva enmig d'aquests temps que corren. No hi entén de pintades sota el mal pretext d'una pretesa ruta cultural treta de sota el fullam per fer caler fàcil. Els maquis, sempre discrets, ja n''haguessin pelat la cresta de tant oportunisme. No tot s'hi val a base de pot d'esprai. No hi ha estima ni respecte, ni es pot fer valdre l'estima ni el respecte pel territori, embrutint allò que a més ni es conex. Nouvinguts cremats haurieu de ser a la foguera. A voltes em costa respirar, ara que l'onatge m'envesteix amb força per tots cantons i excuses plenes de soroll i fum.
El perer de l'era de Traserres encara dóna els seus fruits. Fins i tot són prou dolces per deixar-se mossegar sense haver-ne de fer únicament melmelada. Al fons, la gran xemeneia. Fa pensar quan en Josep Mª Torras i en Josep Nubiola la van escalar, l'agost de 1951, atrets per la seva irresistible imatge des del Jardí de ca els piteus. 60 anys! La primera escalada que es coneix a la comarca. Quan a l'era de Traserra encara hi jugava la canalla i tot era ple de vida. Tan preuada quan sembla que vulgui esvair-se. Burletes, d'allò que perviu, però que fa tan mal quan mossega d'aprop.
La humitat, avui ho fa tot moll, ben endins. Ja només ens resta fer el cor fort. I no perdre la fresa.
