**
Escalem aquesta preciosa clàssica del tot recomanable de la nord de Montserrat. Itinerari obert per en J. Mas i en J.M. Brullet, l'any 1960. Topo i piulada molt ben referenciada al blog de l'Escalatroncs. D'aquestes clàssiques que quan les atrapes tan tard caus en com no havia vingut abans a escalar-la. La roca, que no es mou de lloc.
Ara a l'estiu li toca el sol de valent, l'orientació E no dóna marge. Només a la part superior ens agafarà l'ombra. Cal buscar dies d'aquest estiu que encara no ho és del tot, fresquets, per posar-s'hi, o pensar-ho per tardor-primavera. D'aquesta escalada ja fa una setmana, amb el fresc d'aquests dies tampoc s'hi deu estar malament.
De material, nosaltres hem carregat el càmalot del quatre i no ens ha fet cap nosa. També dúiem un 3 i un 2 repetits i han anat prou bé. Tot és prescindible, però al gust. Els tascons a mi si m'han semblat prescindibles, si portem els aliens al cinto.
L'itinerari és d'una lògica aplastant i es va seguint molt bé. L'escalada de fissures és ben poc habitual al massís, i aquí te'n fas un fart. Sobre els graus, tot ajustat, menys el que es canta en lliure que era artifo. El darrer més 6c que 6b concentrat a una secció al mig on la fissura es fa enorme.. o potser tot és redueix a la tècnica.
El descens l'hem fet pels ràpels de la vessant E que miren a la canal de la llum, més ràpid que baixar rapelant la via. Per trobar-los, cal remuntar uns 30m per la canal herbosa o per una campa vegetada a la dreta (millor) fins un mig collet on una fresa dèbil flanqueja dret i fins la base d'un pany de roca on cal baixar per dins el bosc esclarissat fins a girar a l'esquerra on trobar el primer ràpel d'un arbre. Hi hem posat més fites que les cabres es dediquen a remoure i al final hi ha una corda fixa.
El primer rapel fa 45m i ens porta a una nova instal.lació de dos espits amb anella. El problema és que estan bastant a la vertical. Cal moure's amb cura. I tot i així, cauen més pedres de les cabres que a la tarda van baixant de la muntanya. Fa fresa, tot el dia a la vertical i a Montserrat et quedes amb la sensació que te la jugues més amb els rocs que fan caure les cabres.
Escaladamoltbenfetaidesfetambl'axelilamireia, i un cel blau que fa pujar tots els colors...
6 comentaris:
Quin paradís de fisures i sòlides llastres.
De tan atlètica que s'hi veu l'escalada no sembla Montserrat, com bé dius, fins que arribats a les fotos de l'aresta cimera es fa patent on sou.
Preciosa escalada a jutjar per les imatges.
Cada vez que escucho el nombre de esta via más me apetece... y encima ver tus fotos es para quedarse con la boca abierta.
Muxus nos vemos en la tapia
Hola Edu. Aquesta la tinc pendenta desde fa vuit o nou anys. Em vaig tenir que baixar de la R3 per que el company es va fer mal al braç i desde les hores que no m'he decidit a anar-hi. Guapa a collons. Una abraçada.
LO SERGI
molt bona via! amb l'afegit de les fissures a la muntanya màgica, que no sempre són tan coincidents.. fins i tot t'oblides aviat de que alguns trams està polit, el mínim dels peatges que cal pagar! .. d'aquestes línies que t'imagines als personatges endivinant la línia des de l'era de sta cecília, tot dient-se, mira, allà flanquegem a dretes per evitar aquell gran sostre i encarem el díedre final que si ens porta al capdamunt, ... fantàstic, som-hi! ... agafarem més tacs de fusta de l'habitual però.
avui anàvem tant encigalats que una mica més i ens i fotem de les ganes de fer-la que tenim. Al final hem tocat de peus a terra :)
mai més ben dit! ara a la primavera és un moment ideal, no cal córrer amb aquestes vies, val la pena deixar passar una temporada sencera per gaudir-la de la millor manera.. penso
Publica un comentari a l'entrada