Foto:XescoMas

benvinguts al blog..

..recull de vies d'escalada -(E)/Es. obertes o repetides, itineraris d'esquí de muntanya -(EM)/Esq. altres activitats (marxes - (EMA)/Mar., barrancs - (EMB)/TBar.), btt - (EMBTT) i moments al voltant de la màgia de la muntanya nua, on el silenci irromp

A l'apartat de Directori hi trobareu les piulades de les vies, itineraris i altres organitzats per escoles d'escalada, dificultat del descens, distància de la marxa i dificultat del barranc, i per ordre alfabètic. Si al clicar no s'obra l'enllaç, buscar-ho a través del google! coses de la tecnologia ...

"...a voltes a la cerca de propostes inèdites o poc repetides... a la cerca d'allò desconegut on encara s'hi amaga l'aventura i el seductor univers del risc benentès..."

5 set. 2008

Regulacions d'escalada a la Noguera i sud de l'Alt Urgell


Al web d'onaclimb podem trobar un document sobre la "Regulació de l'escalada a les serres de la comarca de la Noguera i sud de l'Alt Urgell". No se sap fins a quin punt és una proposta definitiva o una declaració de màxims del tècnic redactor que encara no ha passat ni el filtrat intern del Departament. El tema ha trascendit al foro de Caranorte i de la FEEC, la sensibilitat del col.lectiu d'escaladors és a flor de pell, després d'un any on ha aparegut la regulació de Montserrat (a l'estil dialogant, veure el resum) i la de l'Alta Garrotxa (a l'estil "decretazo", molt més radical). Dos estils que en si mateix ja constaten un fet trascendental, l'arbitrarietat d'aquests tipus de regulacions en función del tècnic de torn (ja sigui dels serveis territorials o de les oficines comarcals del Departament de Medi Ambient i Habitatge ).

(Val a dir que el document de regulació al massís de Montserrat es va acompanyar amb la normativa d'equipaments i reequipaments, el que ha estat ben rebut davant la constatada polèmica que hi ha al respecte al massís.)

La representació dels escaladors normalment queda expressada a través de la FEEC, quina bàsicament s'hauria d'anticipar a la rumerologia i fer partíceps al col.lectiu abans de percebre que només s'informa sobre fets consumats, restant-li a la Federació credibilitat i capacitat de mobilització. També aquest és un tema prou preocupant, amb certa part de lògica davant un col.lectiu on hi conviu molta gent i visions, i gens fàcils d'organitzar (l'escalada sempre l'acompanya una forta dosi d'autoarquia).

Adjunto còpia del post que he deixat al forum del Caranorte i de la Feec sobre la proposta de les terres de Ponent, després de discutir el document amb companys biòlegs de la feina i expert en avifauna. Propostes, algunes ben desmesurades, com prohibir totalment l'escalada al congost de Montrebei, una icona no només a nivell estatal sinó també europeu.

S'anirà seguint i animar al personal a estar a cas i participar al forums de debat

****


Hola a tothom,

Aquest informe té tota la pinta de ser un informe intern del Departament, que encara no ha passat ni el propi filtrat (segons em diuen, el tècnic redactor és un tècnic prou competent, coneixedor de les rapinyaires i les seves necessitats, crític amb l’administració on des de fa poc hi treball i amb actitud dialogant. El seu responsable de fauna a la província de Lleida ja té un perfil més contundent). Per tant,una primera recomanació és no crear-nos expectatives ni alarmismes sobre aspectes que ara per ara no es pot saber com acabaran. El mateix informe deixa clar que cal contrastar i consensuar els propostes (sembla que de màxims pel Departament) amb el col•lectiu d’escaladors.

Hi ha una realitat que els escaladors hem d’assumir. Certes espècies de rapinyaires estan en un procés d’expansió. Parteixen d’uns nivells poblacionals propers a l’extinció, per tant vetllar per l’èxit de la seva reproducció és una prioritat pel Departament, seguint a més les directrius europees. És a dir, si fins ara no hi havia hagut problemes d’incompatibilitat entre l’escalada i la conservació d’aquestes espècies be podia ser perquè aquesta espècie no fos present a la zona. Independentment de si ara hi ha més freqüentació o no de la zona, si hi ha més vies, etc. Evidentment això no és aplicable a tot arreu, però si el punt de partida sobre la necessitat, ara, i no abans, de regular. Amb això ens tocarà conviure.

Jo he contrastat la proposta amb companys biòlegs a més especialitzats en avifauna i a tots ells els sembla desproporcionat qualsevol plantejament de prohibicions totalitàries.

Una de les millors eines per lluitar contra ‘decretazos’ d’aquest estil i usar les mateixes eines de la (il)lògica en la que es basa l’administració. Dues idees:

* Remarca la necessitat que qualsevol acció reguladora es basi en un coneixement precís de la situació de les aus rapinyaires i l’afectació de l’escalada. Lluny de les generalitats que expressa l’autor de l’informe. És a dir, exigir els estudis necessaris que confirmin la regulació o prohibició com la solució a adoptar. Només això podria donar molt marge de temps abans de l’aplicació de res. Un estudi així pot trigar més d’un any a fer-se, i l’administració a més és moooolt lenta.

* Fer entendre la poca acceptació social (vots) d’una proposta així. I anar més enllà del propi col•lectiu d’escaladors (segur que molts ni votem!?). En aquest sentit fer partícips també al sector turístic. Si nois, i noies, no hi ha cap treball fet que jo conegui sobre l’impacte econòmic de l’escalada, però, ni que sigui a través de la birra al bar, segur que no és menyspreable. Menys quan la Diputació de Lleida té en els esports d’aventura un dels seus reclams turístics estrella, i també quan estem parlant de zones rurals empobrides, on hi ha poques alternatives econòmiques. Sembla lògic que puguem fer front comú amb el sector de l’hosteleria i de la restauració, i de certs ens públics locals.

Ull! Tot això deixant clar que no s’infravalora la importància i necessitat de conservar espècies en perill d’extinció (segur que molts de nosaltres som ‘naturalistes’ cadascú a la seva manera) sinó per remarcar la importància de fonamentar qualsevol regulació en estudis rigorosos i fer entendre les repercussions socials i econòmiques (les úniques que semblen importants en el llenguatge polític) de mesures limitadores.

Per altra banda, els col•legues biòlegs (i a mi per professió tot em sona bastant), coincideixen amb mi quan els hi comento la millora de vincular les regulacions a la distribució anual dels nius. És a dir, enlloc de prohibir a tota una paret, poder regular en zones on aquell any hi hagi cria. Això afegeix major complexitat al tema, però no per això és impossible. La tardor de cada any els agents rurals (ja ho fan en la seva tasca diària) poden identificar la situació dels nius, podent-se veure afectades només les vies properes. Un cop més, caldran ‘estudis’ (per algunes espècies ja n’hi ha) sobre la distància a l’ample que és necessària, per exemple.

Finalment, alhora de decidir on faig restricció i on no, cal tenir en compte també el recurs d’hàbitat disponible. Us podeu imaginar que no és el mateix un aflorament rocós aïllat o una paret enmig de moltes. Això fa que es pugui sacrificar certes zones, en favor d’altres on no hi hagi cap restricció. Un exemple exitós d’això és a St. Llorenç de Montgai, on ja fa molt temps que al marge esquerra de la represa es pot escalar, i al marge dret no. El ocells tampoc són imbècils, i si a un lloc hi ha follon i a l’altre no, doncs ho tenen clar.



Vistes del marge E de la repressa de St. Llorenç de Montgai on fins ara no es podia escalar. La proposta inclou fer permisible l'escalada en aquesta zona temporalment (Foto:EduPlana)

Albert (ganxets), per exemple, seria interessant identificar de Montrebei on hi ha les vies més freqüentades (això també serviria per poder veure el grau de vulnerabilitat d’un niu. Si es troba en una via que no la repeteix ni deu, poder no cal regular res en aquella zona), i quin són els sectors més inaccessibles i amb roca ‘xunga’ que es podrien ‘sacrificar’ per l’escalada i en contrapartida poder escalar a la resta.

(una altra particularitat del congost és que no té CAP SENTIT pretendre regular una parte sense tenir en compte l'altre, com si els ocells entenguessin de fronteres administratives!)

I per acabar aquest rollo (impossible ser breu), i seguint amb plantejaments proactius flower power, no caiguem a la trampa de bons i dolents, de justificar el conflicte/incompatibilitat, en la gran majoria de casos inexistent, entre escalada/escaladors i conservació. Ens agradi o no, les regulacions són resultat del nostre temps, i hi hem d’estar d’acord en que es facin, però hem de vetllar pel seu contingut. Em de fer entendre no només que estem d’acord amb la conservació del patrimoni natural (penso que això es compartit per la majoria, com podem dir que a la majoria dels escaladors ens agrada la natura) sinó que hi podem participar. Que podem aportar el nostre coneixement del lloc i freqüentació per informar i fer seguiment de nius, espècies, incidències... dos exemples. Aquest any escalant a Canalda vam passar per un niu. Vam fer fotos, els hi vaig ensenyar als col•legues biòlegs i el següent pas era informar al foro caranorte, feec.. i als agents rurals. Això últim no va fer falta, no era de cap espècie amaneçada i a més estava desocupat. Un altre, a la Cosmos de Collegats en una piada d’un blog parlaven de que a la segona R hi havia un niu de voltors. Després d’informar-nos del temps de cria, al foro caranorte vam deixar escrit que caldria no escalar la via fins al maig/juny. No se, són exemples. Evidentment després podem fer el que ens roti, però és quan la penya no s’autoregula que arriba l’administració amb ‘decretazos’. El que deia, flower power.

Apa, salut, i si alguns ens volem implicar més amb tot això a disposar. Possiblement al Solsonès engeguem una experiència pilot de organitzar trobades amb els agents rurals, tècnics de medi ambient i escaladors per preveure la nidificació i regular les escalades sense decrets ni nassos. Ja us informaré si ens en sortim

Salut!

5 comentaris:

Fernando ha dit...

H,
He de admitir que ha sido un gustazo leer este post.
Salu2

edunz ha dit...

merci Fernando
mejor anadr integrando discursos que no enfrentándolos!

Aniol ha dit...

Ei, edu!
joder...una mica heavy no l'informe, no l'he llegit gaire, però pintat de vermell (no escalar en tot l'any) hi ha unes quantes parets...En fi..ja comentes que és una proposta inicial.
Això si es podrà escalar al Montroig a l'estiu (je,je...)
PD: és una mica flipant que es filtrin informes d'aquests, però bé...almenys no agafarà a la gent desprevinguda i es podrà consensuar una mica el tema.

gatta ha dit...

Hola Edu,
m'ha agradat molt llegir aquest post. M'ha proporcionat informació que desconeixia i em sembla molt bona iniciativa la de crear grups de treball en el que estiguin present els col·lectius directament implicats. D'aquesta forma, a partir del coneixement, l'experiència, el diàleg i la participació s'arribi al consens, i es pugui demostrar que no són necessaris els "decretazos"... que tots podem perfectament conviure.

edunz ha dit...

ei Aniol! ja veus, el calandari dels ocells i el dels escaladors és el mateix! Anirem 'investigant', a veure fins a quin punt és provisional o no.. onaclimb és queda molt tranquil publicant l'informe al seu web sense més info. I la FEEC, en la línia, mutis... a veure si ens veiem aviat ara que la calor ja afluixa!

merci Gatta, la iniciativa me l'ha proposada un company biòleg que a més és del grup de natura de la comarca... l'únic dubte que jo tinc és si pel fet de plantejar el tema farem apareixer un 'problema' que ara no hi és! en fi, el diàleg marcarà la pauta i sempre serà més interessant que aquestes iniciatives siguin endògenes, no pas vingudes d'algú que no s'ho coneix tan bé!