Foto:XescoMas

benvinguts al blog..

..recull de vies d'escalada -(E)/Es. obertes o repetides, itineraris d'esquí de muntanya -(EM)/Esq. altres activitats (marxes - (EMA)/Mar., barrancs - (EMB)/TBar.), btt - (EMBTT) i moments al voltant de la màgia de la muntanya nua, on el silenci irromp

A l'apartat de Directori hi trobareu les piulades de les vies, itineraris i altres organitzats per escoles d'escalada, dificultat del descens, distància de la marxa i dificultat del barranc, i per ordre alfabètic. Si al clicar no s'obra l'enllaç, buscar-ho a través del google! coses de la tecnologia ...

"...a voltes a la cerca de propostes inèdites o poc repetides... a la cerca d'allò desconegut on encara s'hi amaga l'aventura i el seductor univers del risc benentès..."

13 de febr. 2009

LLibres: 3x3 Avalanchas (Ed.Desnivel)

Munter, W. 2003. 3x3 Avalanchas. La gestión del riesgo en los deportes de invierno. Manuales Desnivel nº70. Ed. Desnivel. 241 pàgs.

A través d'aquest manual, Werner Munter fa una extensa relació dels factors relacionats amb el món de les allaus, des dels desencadenants relacionats amb els elements naturals (topografia, metamorfosi, càrrega límit, etc..) o amb l'actitud personal (interpretació dels signes, planificació, capacitat de renúncia, etc.), fins als elements d'estudi i prevenció (perfils, comportament front un allau o aspectes jurídics). En resulta un llibre bastant complert que se li treu profit tant si tenim cap experiència prèvia amb el tema (trobant respostes i ampliant perspectives) com si no (aprenent conceptes de zero).


Portada del llibre i allau de placa de superfície (Pic de l'Estanyó, Andorra, 26/4/08). Al primer llom de la dreta s'aprecien les estries sota els arbres i les ones que ens indiquen de la direcció i sobreacumulacions de neu a sotavent que han format les plaques (Foto:EduPlana)

El seu mètode bàsciament posa en crisi els perfíls estratigràfics com a "representatius" davant la variabilitat de fins a pocs metres de l'estabilitat del mantell fins i tot en pendents que semblen homogènies. Fruit de vàries dècades d'experiència sobre el terreny, planteja un mètode per a reduïr la sinistralitat a partir d'un model probabilístic (relacionant la orinentació i el pendent amb el nombre d'accidents ocorreguts). L'únic inconvenient és, com diu l'autor, "en su forma actual, el método de reducción sólo es válido en los Alpes (puede adaptarse a otras localizaciones)", és a dir, els factors de reducció del risc ho són en base a l'estadística d'accidents dels Alps: "(...) si tenemos como norma no meternos en pendientes muy inclinadas ((...) al menos de 40º) cuando el grado de riesgo de NOTABLE (=3), evitamos una cuarta parte de los accidentes mortales". Les vessants N prenen una rellevància determinant (sent les de major risc), situació potser diferent a aquesta banda dels Pirineus, diferent també de la banda atlàntica de l'Aran.

Destaca la importància que dóna al factor humà, tan pel que fa a la capacitat de lideratge i presa de decisions, com en la capacitat (desenvolupada o a desenvolupar) intuïtiva de reconèixer el risc: "(...) cuando tenemos un mal presentimiento (...) debemos renunciar a la actividad, aunque la combinacióon elegida no ofrezca un riesgo desmedido". El factor humà, junt amb les condicions (meteorològiques i de neu) i el terreny, formen el 3 criteris a contrastar amb els 3 filtres d'escala, zonal, local i regional (3x3). També és el nombre de persones del grup i la distància de seguretat una de les 5 variables clau que proposa per a l'avaluació de la situació, juntament amb: el nivell de risc, la pendent, l'orientació, i la presència de traces.

Un cop més però, criticar la més que millorable traducció i maquetació a les que ens té acostumat l'editorial Desnivel, que sembla més preocupada amb la quantitat que amb la qualitat; la lectura a voltes és pesada (desordenada i repetitiva!) i s'ha de saltar contínuament per a trobar la figura referènciada al text (a banda d'errades de calaix)... si heu llegit "Guerreros de la roca".. doncs per l'estil.


Alguns vídeos de la xarxa amb tres allaus de placa:
* Des de dins, tot passa molt ràpid. Pànic, mantenir la calma...
* Les traces dels primers no sempre són garantia. La velocitat des del començament ja és molt alta
* La càrrega que s'exerceix sobre el mantell és diferent si fem girs suaus, tancats o amb caigudes o salts (fins a 10 vegades el pes de l'esquiador)




5 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Veig que t'estàs convertint en un expert del tema, ben aviat hauràs d'intentar que t'enganxi algun allau, he, he, per poder justificar-ho!!!

Gràcies per la informació, està molt bé!

edunz ha dit...

buf Joan, una vegada ja vaig trencar una placa, llavors era un ignorant del tot, i a més vaig adonar-me de la de vegades que havia estat exposat... passa que quan saps una mica vols saber més, i ràpid t'oblides de com passaves quan no en sabies res, i de com te la jugues llavors. Les allaus, com tot allò poc previsible a la vida, passa a ser un món apasionant; fràgilitat, contundència, ... natura viva!

Anònim ha dit...

El vídeo de l'allau Huge avalanche in the Talkeetnas el tenia localitzat i és un fantàstic exemple per treure la creença errònia que una pendent per on s'ha baixat vol dir que és segura i ja no es pot despendre res. En aquest cas, no és fins que el quart esquiador superar un llíndar de tensions que produeix el trencament de la placa. El llibre 3*3 també parla de les pendents freqüentades. D'altra banda, també s'hauria d'anar a Alaska, no?

edunz ha dit...

és interessant també veure que on aplica el 4art esquiador encara no hi havia passat ningú, és una zona lleugerament convexa respecte els que han saltat abans (més per l'esquerra del roc) i inclús es pot apreciar cert matís cromàtic a la neu que sembla indicar una sobreacumulació, just a la base d'un ressalt rocós, d'on Munter en destaca la fragilitat. I l'alçada de la placa és més que considerable!
El llibre posa molts exemples de perfils realitzats a escaços metres de distància amb resultats a voltes contradictoris.

I va, trobem un forat i ens hi amaguem!

Anònim ha dit...

Sota les roques sempre és un punt de sobreacumlacions de neu, tot i que sovint la vent les va a buscar com a punt segur...La placa però, segur que té un extensió lateral més gran, els límits laterals de plaques no coincideixen amb línies rectes, per això et comentava el fet que l'últim esquiador probablement produeix l'esforç llindar (després que tots els altres sobretensionessin) que produeix la ruptura a tracció del mantell.