***
Des del cim, horitzons de muntanyes blanques sota blau sencer! i el Senyor de l'Arièja que ens clica l'ullet. Descensos que hi són, per tot!, i esperen el seu torn
Una gran vall, i uns esquiadors que l'enceten... per molt poc. Aquest cop trobar el silenci enmig del soroll no ha estat fàcil. Ha estat un somni robat perquè amb l'ocell de ferro no hi ha res a compartir
El gran bò d'aquest darrer anticicló amb le massís de les Maladetes des de la finestra de Salardú
Encetem la vall sense cap traça per davant, molbenrecomanats buscant un recorregut que quedi lluny de les pales amb pendent en orientació nord, i que alhora en deixi gaudir de la neu pols de la setmana. L'itinerari s'inicia a l'aparcament de l'incineradora i abocador de Vielha. D'allà prenem la pista i uns 500m passat el riu de Sarrahèra just al punt on apareix un xalet, prenem un clar camí de traginar que s'endinsa a la vall per la riba esquera del riu. Un encert, perquè d'allà va enllaçant clarianes fins que la vall s'obra del tot, fet que fa tota la baixada fins la pista de molt bon esquiar.
Un cop a la cabana de baix, creuarem el riu i el seguirem sempre per la dreta enllaçant cubetes amb algun tram costerut però mai exposat si alternem i anem observant (sobre la cabana superior hi ha un montícul que sembla voler barrar el pas i que es foqueja bé per la dreta per tornar a la vall un cop superat). L'arribada planera al coll ens invita a fer tots dos cims, a banda i banda, si anem amb temps i ganes. El descens el fem pel mateix itinerari.
Surten uns 1.200m de desnivell en un llarg recorregut que no passa d'S2 excepte trams puntuals però obligats d'S3 entre cubetes i l'accés al cim, on normalment ens haurem de descalçar al tram final.
Surten uns 1.200m de desnivell en un llarg recorregut que no passa d'S2 excepte trams puntuals però obligats d'S3 entre cubetes i l'accés al cim, on normalment ens haurem de descalçar al tram final.
Superat el montícul de la segona cabana... amb l'ocell de ferro pentinant-nos el serrell
Als plans que menen a la primera cabana (Foto:GemmaTurell), i el somnis robats al terç superior de la pujada
Sobre l'estat de la neu.. pols en tot el recorregut, més pesada a les cotes baixes i ben insolades on al matí ens trobem crosta però quan baixem ja s'ha fos. Pols molt bona a les obagues i part superior. Molta purga a les solanes, i inestabilitat latent evident en obagues amb pendents fortes.
Poc abans d'arribar al coll
Llom del cim amb la piràmide del Montardo ben visible
Accés alternatiu al llom on ens descalçarem
L'accés al cim el probem per l'esquerra primer (venim del llom), però ens trobem una zona massa inestable (A) i propera al marge de la carena. Descartem tallar la placa des de baix des del punt B, perdem cota (C), ens reagrupem, valorem plegats i prenem l'ascens per la vessant més assolellada i estable. El color de la neu marca molt bé els límits. Cap de setmana amb molta activitat allavosa, i típica situació de placa a sotavent
cim!
La vessant que baixa per les pales del Sarrahèra. Si pot accedir esquiant des del cim amb una baixada obligada i exposada entres afloraments rocosos. I una part del descens robat
A prop del fi de festa amb l'imponent cara N del Sarrahèra
Fantàstica sortida i per molt poc solitària del tot. Activitatmolbenfetaidesfeta amb la Marina, Gemma, Pili i Jordi el 6 de març de 2011, i mèrci Aniol!
(Fotos:EduPlana)
6 comentaris:
És molt difícil fer compatible l'esquí de muntanya i l'heliski en un terreny tan petit com la val d'Aran. Recordo una ascensió al Pincela on ens van atabalar tot el matí, a banda de trillar totes les pales possibles. Però suposo que una majoria d'aranesos estarà encantada amb l'heliski (una de les conseqüències que té la manca de diversitat quant a activitat econòmica). Ens haurem de començar a preocupar si la idea guanya adeptes en altres llocs...
massa petit el terreny. Majories o minories... l'estadística sempre és subjectiva tot i que provi de ser el contrari. Jo en se d'uns quants del lloc que suspiren perquè quedi prohibit. En aquest cas també van passar per tot arreu, i en la darrera baixada ens van comentar "vinga, que ara us deixem la vall per vosaltres sols". Una cosa segura és que sense ells hagués estat una sortida realment fabulosa, d'aquestes que queden ben emmarcades... impossible imaginar-s'ho tot sense cap traça, tant a la pujada, com a la baixada...
Molt bona la didàctica nivològica!!!!
Segons la meva opinió el problema és que en aquestes situacions hi ha uns que "invadeixen" la llibertat d'uns altres per gaudir plenament de la natura. I llavors et parlen del dret de tothom anar a muntanya a fer el què li plagui. Però és que no hi ha uns deures també envers aquesta natura?
Com sempre, fotos i informació genials!
lluís
... un terreny d´aventura que tinc per descobrir. Molt maques les fotografies. Abraçades.
merci gent,
i drets i deures que sense debats pausats i establerts no sembla que hi hagi manera d'objectivar... l'heliesquí inventat al Canadà permetia esquiar valls on no hi arribaven les traces, per llunyanes, remotes, poca densitat de gent, molta quantitat de valls... lluny del que tenim als nostres Pirineus. Encongeix, el soroll, i la manca de sensibilitat que desprèn. Però a banda d'això últim que és subjectiu, si que no tot hi cap, al mateix lloc...
Publica un comentari a l'entrada