Foto:XescoMas

benvinguts al blog..

..recull de vies d'escalada -(E)/Es. obertes o repetides, itineraris d'esquí de muntanya -(EM)/Esq. altres activitats (marxes - (EMA)/Mar., barrancs - (EMB)/TBar.), btt - (EMBTT) i moments al voltant de la màgia de la muntanya nua, on el silenci irromp

A l'apartat de Directori hi trobareu les piulades de les vies, itineraris i altres organitzats per escoles d'escalada, dificultat del descens, distància de la marxa i dificultat del barranc, i per ordre alfabètic. Si al clicar no s'obra l'enllaç, buscar-ho a través del google! coses de la tecnologia ...

"...a voltes a la cerca de propostes inèdites o poc repetides... a la cerca d'allò desconegut on encara s'hi amaga l'aventura i el seductor univers del risc benentès..."

31 ag. 2010

Mont Valièr, el senyor de l'Arièja, pel camí de la llibertat (Pirineus)

***

Mirades que s'endú la plana occitana horitzó enllà...

"Expliquen, a les valls de l'Arièja, que hi havia un homenot que de tan bo que era, no cabia enlloc....



...i una nit de tempesta, que ja feia dies que batzegava les teulades, els habitants de les bordes van sentir la tremolor de les passes d'un gegant. Sota una samarra d'un ocre estripat, passava primer per una borda, després per una altra, demanat refugi i un plat calent. Els veïns desconfiats i espantats d'algú tan gros li negaven l'entrada des de l'escletxa de la porta, sense gosar a obrir la boca no fos cas que els arranqués la llengua d'un salt, amb una mà forta al pany i l'altra al mànec de la destral. Va recórrer totes les cabanes i coberts, sense gosar fer fora el bestiar. Afamat i esgotat, va jeure, enmig de la boira i sense recança.

Amb el Pic de Clavera al fons a l'esquerra



Al matí totes les converses de la vall n'anaven plenes, la tempesta s'havia acabat i entre els turons havia aparegut una gran muntanya! Ningú hi trobava cap explicació. Aquella primavera fou excepcional, les pastures eren més ofenoses que mai, els ramats s'engreixaven i criaven feliços, i la llet, els formatges i fins i tot la caça eren tant abundants que ni els avis de més edat recordaven res semblant. Les penúries van acabar-se i els veïns van oblidar rivalitats i desconfiances que eclipsen la mirada.




A la bretxa del Pic de Clavera

Va ser amb el desgel, ben entrat l'estiu, que van adonar-se que aquell gran cim era el cos inert d'aquell home gros a qui havien tancat la porta, ben embolicat amb la seva samarra d'ocre estripat i un somriure dibuixat al rostre. Que s'havia fet pedra. I van decidir vetllar-lo, cuidar la muntanya de tot mal i per sempre més l'hospitalitat seria la benvinguda al qui està de pas. Així va ser que la bondat d'aquell homenot, ajagut per sempre més, es va repartir entre la gent de les valls que l'envolten. Va ser estimat per sempre més, i així li fou tornada.

Hi ha línies que hi són per ser recorregudes....

A la muntanya que va ser anomenada "el senyor de l'Arièja", la que es coneix com a Mont Valièr





Enfilem seduïts des de la primera passa pel "camí de la llibertat" (fitxa FEEC del gran coneixedor dels Pirineus, Manel Figuera), que arrenca a la vessant catalana i creua la serra, llavors per trobar una nova oportunitat a l'exili. A un racó dels Pirineus on les formes es deformen i tot pren un posat únic.

Poc a afegir d'un camí que entre marques de GR, cartells més encertats en un parc urbà però allà hi són, marques grogues amb cercle negre que han sobreviscut (algunes han estat esborrades) i fites, troba el pas per vessants d'herbosos de cap a cap que fan les delícies del bestiar, entre turons, rius, algun llac i un final de petita tartera fins a la carena. On la caiguda al buit si no era prou desborda la mirada en la seva vessant francesa. I tot es torna grandiós. Respecte la ruta que proposa en Manel, nosaltres ens vam estalviar fer el pic de Clavera i vam fer carena directament cap a la bretxa a la dreta del pic (hi ha marques grogues però és evident) deixat la fresa principal que porta al coll de l'esquerra del cim.

Només un apunt, els trams de carena i flanqueig fins al coll Faustin són molt aèris i amb neu poden ser delicats. Trams de grimpada de I i II.

I sense menystenir la bellesa del verd d'estiu, inevitable imaginar-se lliscar i carenar per aquestes vessants, quan el blanc ho fa tot seu, fins i tot els pensaments...

Per completar la piulada, en Lluís i les seves muntanyes fetes vida, ens regala un viatge en circular de la ruta que es coneix com el Pass'Aran... quintes troballes! ara ja menys desconegudes. Les gràcies ja hi són.


Flanqueig i passos de grimpada entre la bretxa del Pic de Clavera i el coll de Pièra Blanca, amb el Petit i gran Valièr al fons... amb la seva samarra d'ocre estripat





Deu ser així, perquè encara ara els prats i boscos són d'un verd més intens, la gent de les valls t'acull sense presa, l'ànima s'acarona amb tanta bellesa, i un somriure se't desperta per cap raó i totes alhora, al seu cim.

(Fotos:EduPlana)

6 comentaris:

Mingo ha dit...

Moltes felicitats, mira que en deu ser de guapa aquesta muntanya. Vaig viure 8 anys a la Vall d'Aran i amb un amic sempre deiem d'anar-hi; ara quan pujo algun pic més al sud i el veig allí plantat sempre me'n recordo que haig d'anar-hi, pot-ser que posi fil a l'agulla.
Salut

lluís ha dit...

Una mirada realment bella la que ens ofereixes d'aquest vell Senyor.
Què seria la muntanya sense la llegenda, el mite, la història i la gent que conviu amb ella? Què fa gran a una muntanya, només l'alçada?
La teva narració ens diu clarament que no.
Felicitats!

Anònim ha dit...

Les activitats sensibles i ben explicades bé es mereixen un retorn, en aquest cas literari. Qualsevol dels llibres d'en Pep Coll fa patxoca, però l'imprescindible per explorar en el vessant llegendari de les nostres muntanyes és Muntanyes maleïdes o el més sinòptic Viatge al Pirineu fantàstic.
Ja ho veus, un petit apunt bibliogràfic per fer més àmplia la nostra ment i més receptiu el nostre cor.
Ricard

edunz ha dit...

i on acaba un cim, al punt més alt? que fa tan gran el muntanyisme, la nostre petitesa davant de tot? quin és el veritable silenci, el quin només podem cercar en la sol.litud? què fa gaudir intensament una vivència?

gràcies pels vostres retorns i tants altres, i tantes vegades. Que també en formen part

Anònim ha dit...

Aquest primer de setembre de 2013, hem fet visita al senyor de l'Arieja, quin tro de cim! i quin desnivell.
Com tu, tb hem abandonat la idea del pic de la pala de clavera i hem anat directament a la bretxa..
Suposo que de forma excepcional degut a l'any que és, encara hem creuat dues llengües de neu (a la vessant sud).
Tot plegat, fantastic.. vistes, desnivell (impressionant), llacs,.. i prou dur per fer en una jornada des perosa.
Per fer ho esquiant? mmmm.. llastima de la bretxa.. potser pel costat frances, no?

Salut!

edunz ha dit...

un gran cim. El gran cim d'aquesta banda? l'esquiada per la vessant sud segurament pot molt ben acabar a la carena fronterera, o necessita d'alpinisme per continuar!
En Faura i en Longàs fan la bonica proposta de dos dies per esquiar-lo per França, amb nit d'alçada a la part lliure del refugi que queda a la seva base.
La sol.litud ha d'etar garantida, per nord, i pel sud.
Aquest any li volíem treure el nas, però per enganxar neu des de baix i estable, cal pescar aquelles poquets dies de gener/febrer d'anticicló que sempre hi ha, i estabilitza les neus... petita finestra. Arribarà!