Rases que s'aturen, històries que s'hi amaguen. Una petjada.

**

Amb aquest glaç que s'acaba,

.. tot és aturat. L'aigua, rígida, reté les fulles atrapades al vol. Fins i tot on aconsegueix corre ho fa per embolcallar-se de gel de mil formes, i matisos. S'eixuga, i els còdols amagats a l'estiu respiren l'aire gèlid directament. És un any tan sec. Si fos tot moll, el glaç sobresortiria del seu curs, i n'eixamplaria les parets fins a poder passar-hi tots plegats agafats de la mà. N'estic segur.

Històries que s'hi amaguen, darrer al fullam, als arbres caiguts o dempeus, als corriols que amb nas i finor s'endevinen per tot, d'una terra habitada, refugi de "Emboscats. Memòria d'una geografia secreta" Preciós reportatge fet amb molta cura per la televisió pública catalana que si us podeu donar l'estona de seguir-lo, explica moltes coses. De la comarca i de tans llocs. De tants boscos que hem de creuar per arribar a la vertical, i sobrevolar-los, i veurè més enllà. D'un sentiment conservador que també ha fet conservar la mateixa terra tal i com era per tants segles, fins al dia d'avui. Una terra intensa. A voltes tan freda. Però tan bella.

La teva petja ja no trencarà més la pinassa sota la catedral dels arbres gegants que han vist passar mil i una històries camí de Santa Isanta. I tanmateix, les vistes des de la paret de la Bruixa seran les mateixes. Per descansar-hi el pensament i sentir la presència, també d'aquells que deixen emprempta, una vegada més. Horitzó enllà.

El glaç, que, aturat, també és mou. Arreu.