vIaNoVa! Ball mut, 110m V+ (Busa nord, Solsonès)

**

*

Tornem a Busa, tornem a la seva tètrica vessant nord, tornem als ventres del massís, a sentir les, i des de les, profunditats. Del fosc, de l'incert, del trobar el pas on sembla que no hi serà. Sense més artifici que uns flotants que són una joia per progressar a la vertical tan netament, deixant-ho tot com ho has trobat, per qui vulgui aventurar-s'hi de nou.

Aquesta xemeneia arrenca a la base i retalla tota la paret, en realitat és una llastra gegantinament enorme, de cap a cap. Aquí quan fas caure un roc, repica cap al fons, molt més enllà de quan pensaves que ja havia tocat fons.... de fet, tota la vessant nord de Busa, quan hi camines, apareixen sortidors per tot arreu. És bestial.

Aquesta és una escalada, un viatge, que de tan endins, arribes a pujar a les palpentes, buscant el relleu on aguantar-te, perdent el sentit del buit, que no de la verticalitat.. i els rocs que cauen i cauran avall t'ho recorden en cas que per un moment et despistis d'on estàs o del que estàs fent.

On, com tota foscor, sempre hi ha una sortida, ni que sigui efímera... quin espectacle! sortir a l'exterior ja al tram superior per superar un pas plomat abans de tornar al refugi de la roca sota els peus enlloc d'aire.

Bona escalada doncs, austera, salvatge, però de grau moderat. Només el primer tram del primer llarg l'haurem d'escalar a pèl, al ramonage i en xemeneia.. Però no res que no et trobis a tantes xemeneis arreu 'on no es pot caure'. Roca discreta del lloc i trams molt bons també. Bé, en realitat, al final, apareix una roca de somni. No és un reclam.

 

un marc preciós de la gran fissura per on passa la Presoners de Busa

Bonanovaventurad'ànimainquietamoltbenfetaidesfetambenRicard, ... la remor, que ve de dins, però que no saps d'on ve. Al ventre endins, hi tremola, o fa tremolar.