**
Quan encetes el blanc des de la Pleta del Prat, a Tavascan, hi ha un reüll que et marxa i quasi que mira de treure't del moment... la Serra de les Canals, estranyament oblidada, destaca fins i tot per damunt dels padrins Certascan a l'esquerra i Pica d'Estats a la dreta. Espera el seu torn quan hi torni el blanc. De mentre ens hi passegem a l'estiu, per gaudir del racó màgic de les bordes de Noarre, els ofenosos boscos de la seva vall i el riu que la trenca, i conèixer el terreny per una propera visita quan els esquís puguin fer la seva, o la punta dels grampons mossegar el gel. Les opcions són tantes!
Petita vall de posat discret i quasi desapercebut. I en canvi, una bonica entrada al reialme del pic de Certascan, on les opcions circulars són moltes i agraïdes. Amanida per un quasi poble format per un conjunt de bordes encantadores. Ara en mans la majoria d'unes poques famílies, que només et queda l'esperança que sàpiguen valorar el privilegi de gaudir d'un patrimoni tan gran.
Ara fa un munt d'any hi vam dormir, a una de les cases d'una de les families... hivern, més estar que una altra cosa i poques esquiades. Increïble el lloc. Sentiment de desaprofitat. Cadascú a lo seu.
Ara fa un munt d'any hi vam dormir, a una de les cases d'una de les families... hivern, més estar que una altra cosa i poques esquiades. Increïble el lloc. Sentiment de desaprofitat. Cadascú a lo seu.
El petit gos de l'André surt primer a mirar d'intimidar-nos, i després juga amb nosaltres. L'amo surt de la borda, i hi xerrem. Ell amb un català-francès amb accent pallarès. Ens explica que els seus pares encara van viure a les bordes, on a l'hivern s'hi quedava només algú a cuidar el bestiar, i la resta baixaven a Tavascan. La seva mare va emigrar a França, a peu pel Port de Tavascan, a buscar feina on se'n trobava.
Ara trist mira com algunes cases es perden, perquè els fills i nets no es posen d'acord, ni en vendre, ni en comprar, ni en malvendre, ni en deixar fer.
Un racó, i n'hi ha més....
Ara trist mira com algunes cases es perden, perquè els fills i nets no es posen d'acord, ni en vendre, ni en comprar, ni en malvendre, ni en deixar fer.
Un racó, i n'hi ha més....
(Fotos:EduPlana)
2 comentaris:
Veig Noarre com aquells llocs indecisos entre tradició i progrès mal entès. I vés per on potser aquesta famosa crisi ens ha salvat aquest racó de la crida especulativa. Crec que estaria bé que s´hi pogués viure, però de forma respectuosa i no agressiva per un entorn tan bonic i "salvatge".
Veig que tampoc pares de buscar l´hivern a l'estiu, a mi em passa el mateix.
i en canvi, potser tanta rivalitat o propietat compartida és el motiu de que l'asfalt no hi arribi.. quines paràboles. No hi havia pensat gens amb el progrés mal entès en aquest racó de Pirineus. Hi ha quelcom que ho manté tot a lloc, com la mateixa estació de Tavascan, de caire municipal, petita, on ja no es fa tan incòmode conviure amb les infraestructures.... però per si de cas ja forma part del parc natural (tot i que ben mirat...)
fàcil de buscar que hi ha tant per trobar! això si, amb els pensaments ben fluixets, no fos cas semblés que no es gaudei per igual de la muntanya desvestida...
Publica un comentari a l'entrada