**
Hi ha projectes en blanc que primer són en verd. Aquest cop treiem el nas fins a la collada de Soliguera i enfilem un troç de cresta cap al Pic de Soliguera, de la fantàstica Serra de les Canals de la vall de Noarre,... ja pensant el descens que vindrà quan la neu torni a amagar el bestiar als coberts i l'ànima de les habitants d'aquestes muntanyes que t'encongeixen. Terreny poc definit de joc infinit, d'uns Pirineus on sempre hi ha espai per a la descoberta.
El llogaret de les boniques bordes de Noarre i el carrer transhumant que protegia els sembrats del bestiar... quan el país era habitat pels crits de la canalla jugant amb l'herba fresca de l'estiu
Emmarcats per la poc transitada vessant NE del Ventolau i del gran Mont-roig al fons, Campirme, Tuc de la Cima,...
A la cresta ens trobem passos de III+ i una bona timba a banda i banda. Ja hi tornarem amb més material del que duiem aquell dia, gens suficient. L'accés és al coll és mooolt pendent, 35-45º mantinguts a la part alta. Soles noves recomanable, i prohibit passejar-hi en dies de pluja on tot sigui moll, caiguada rudolant sense aturador garantida. A la part baixa cal passar una franja de bosc que ara amb fites és més fàcil de trobar, però tot hi així. A l'hivern, caldrà esperar a que el torrent sigui ben cobert per no liar-ho massa.
....ssssss.....
amb el bon amic Andreu que també corre amunt i avall trepitjant fort
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada