*
Alguns apunts breus sobre aquesta estranya via de xapa i continua (Club Muntanyenc l'Hospitalet, 1994) de la que ja corre molta info per la xarxa, i que dóna un pretext per arribar-se al capdemunt del Lloro, una de les agulles amb més imaginació de la muntanya màgica on alguns s'hi paren a trobar ovnis sobrevolant el cel estrellat entre conxorxes del vaticà.
Sobre els llargs: nosaltres vam fer L1, L2+3+4, L5+6, L7, L8 i L9... amb una corda de 60 i una de 50! així que els números de les ressenyes mil per tot no quadren que la corda no enganya.
Sobre la roca: a la primera part si està molla, la impressió de la dificultat canvia del tot. Estava seca però amb una mica d'humitat i no mola.
Sobre el material: merder d'expansions sovint hiperjuntes, amb un aleje important al llarg 4 on ha saltat una xapa i cargol de l'espit i et jugues una bona caiguda si es troba humit, algun alien de consol hi entrava. Els friends podrien tenir joc a trams i haver quedat algun troç semiequipat interessant, però l'expansió ja ocupa el lloc. Bastants parabolts treballant amb palanca. Molts forats d'espits sense cargol ni xapa (que no calen). Sirga-ferrata per acabar-ho de completar. Entre 15 i 25 cintes si ho volem xapar tot o anar alternant.
Sobre l'itinerari: potser hagués estat més bonic restaurar l'accés al Lloro de la Iglesias Torres que a més és una línia més lògica seguint una lleugera fissura desplomada al bec, i no foradar de nou l'ocellot només per tenir una línia en propietat (?). Ep! i per tot es llegeix que és bastant apurable en lliure.. jo diria que lliure tirant a bastant inhumà, a l'abast de no gaires.
Descens: Vam fer un únic ràpel de 45m fins al terra, ens vam saltar o no veure la instal.lació a l'ala del Lloro que parla la guia del Luichi. Ull que acostuma a fer vent, i no és difícil que s'enganxin... tararí tararà. A peu i seguint les marques blaves a ponent, la llum del bosc camí del Portell estret, com sempre especial. A les R de la canal hi havia cordinos per rapelar. El Parc ha posat cartells per tot arreu, i ara no deixen passar amb bici pel camí de la cara N (una volta típica pels fanàtics de la BTT des de Can Massana).
Sobre els llargs: nosaltres vam fer L1, L2+3+4, L5+6, L7, L8 i L9... amb una corda de 60 i una de 50! així que els números de les ressenyes mil per tot no quadren que la corda no enganya.
Sobre la roca: a la primera part si està molla, la impressió de la dificultat canvia del tot. Estava seca però amb una mica d'humitat i no mola.
Sobre el material: merder d'expansions sovint hiperjuntes, amb un aleje important al llarg 4 on ha saltat una xapa i cargol de l'espit i et jugues una bona caiguda si es troba humit, algun alien de consol hi entrava. Els friends podrien tenir joc a trams i haver quedat algun troç semiequipat interessant, però l'expansió ja ocupa el lloc. Bastants parabolts treballant amb palanca. Molts forats d'espits sense cargol ni xapa (que no calen). Sirga-ferrata per acabar-ho de completar. Entre 15 i 25 cintes si ho volem xapar tot o anar alternant.
Sobre l'itinerari: potser hagués estat més bonic restaurar l'accés al Lloro de la Iglesias Torres que a més és una línia més lògica seguint una lleugera fissura desplomada al bec, i no foradar de nou l'ocellot només per tenir una línia en propietat (?). Ep! i per tot es llegeix que és bastant apurable en lliure.. jo diria que lliure tirant a bastant inhumà, a l'abast de no gaires.
Descens: Vam fer un únic ràpel de 45m fins al terra, ens vam saltar o no veure la instal.lació a l'ala del Lloro que parla la guia del Luichi. Ull que acostuma a fer vent, i no és difícil que s'enganxin... tararí tararà. A peu i seguint les marques blaves a ponent, la llum del bosc camí del Portell estret, com sempre especial. A les R de la canal hi havia cordinos per rapelar. El Parc ha posat cartells per tot arreu, i ara no deixen passar amb bici pel camí de la cara N (una volta típica pels fanàtics de la BTT des de Can Massana).
La RV en vermell i la IT amb el material de l'època en groc.
Quan el silenci irromp, la muntanya de Montserrat, si cap, encara és més màgica. Només el vent desperta els timbals de la fresa sobre les arestes bruc i els perfils multiformes de les agulles. A aquesta banda del capdemunt del massís, ... de tot allò que vulguis et protegeixen els boscos de boix grèvol, teixos i alzinars remots, i el gran pi solitari. La quietud de la llum de la posta escolant-se entre els perfils i el fullatge dispers, fa la resta.
4 comentaris:
Una via amb ambient, encara aguanta aquell Bong que mira avall i a punt de sortir disparat que esta en el llavi del sostre?
salut!
eo parella! el clau allà està, ben ferm... jo igualment portava un ganxo x si havia saltat, i tot i així... potser un C1 o .75 el podria substituir. Mentre la gent el fagi treballar amb palanca rai!
salut!
Aquesta sempre l'he deixat a la recambra per algun dia d'aquells que no vols patir massa ("xapa i segueix") i per fer una via llargueta a l'ombra. Pels comentaris, tampoc correré gaire per a repetir-la.
Records.
eo Xavi, jo tenia la mateix idea i el més bonic del dia va ser arribar al capdamunt del Lloro, tan irresistible....
a veure si ens trobem per les escadusseres ombretes de per aquí dalt!
Publica un comentari a l'entrada