***
Enfilem a escalar aquesta bonica clàssica dels Pirineus amb unes condicions molt bones. Amb tots els aromes d'un pirineisme de descoberta que fou.
Sobre l'itinerari, des de l'aparcament de Pineta seguim
la pista primer fins un cop passada la passarel.la que creua el riu
trobar a mà esquerra el camí molt fresat a una corba de la pista
(cartells, a 100m des de la passarel.la, surt un camí abans però és
millor el segon).
Ruta d'ascens i descens, i el camí penjat d'ascens al balcó de Pineta.. fàcil pensar-lo amb esquís...
Fem nit al refu del Tucarroya (+1.400m, triguem 4h) on hi ha
matalassos (unes 12 places) i mantes, a més d'estufa amb llenya i radio
d'emergència. L'alternativa de pujar una tenda i dormir al balcó ens
estalviarà 40' i una mica de desnivell fins al refu. A tenir en compte
que les nits de dissabte és fàcil trobar-lo ple. El dia següent surten
+1.050m i -2.250m per tornar a l'aparcament. En el descens de la normal
fem un ràpel de 25m (dos claus) en la part final, per superar la franja
de roca última. Hi ha una instal·lació intermitja (un clau).
Sobre l'estat de la neu la iso zero aquest dia es manté baixa, als 3.000m, i la nit ben estrellada fa que trobem una neu endurida on els grampons mosseguen de luxe. Tot l'ascens fins al segon corredor està molt ben cobert de neu, rimaya inclosa. En la part superior toca escalar sobre la roca (III) on fem 2 llargs muntant reunions i dos mes amb ensamble. Fins allà pugem sense encordar-nos i guanyem força temps. Ull si hi a cordades a sobre, és fàcil que facin caure rocs quan hi ha poca neu com ara. Aquest dia amb la neu que hi ha no trobem cap tram que passi dels 45º. Tanmateix, la ruta i les condicions són molt canviants en aquesta vessants segons la quantitat de neu i de roca que hi trobem.
De material anem amb dos cordinos de 30m, 4 tascons, semàfor d'aliens, el càmalot de l'1 i del 0.75 i 4 cintes. Ho fem servir tot al tram d'escalada però no ens fa falta més. Grampons i piolets de ferro. Molt recomanable pujar bastons, tant per la pujada dreta des de Pineta fins al balcó, com per la baixada!
Fantàsticactivitatmoltbenfetaidesfetambl'Aniolel8i9dejunydel12, en un dia fred on no s'escalfen ni les pedres... preciosa jornada, grans Pirineus
...amunt, ben amunt, on les nimietats se les emporta el vent
12 comentaris:
Ostres quina il·lusió m'ha fet, llegir aquesta ascensió, en tinc un record molt bo. Nosaltres la vam fer al 82, no em pensava que hi hagués tanta neu. Moltes felicitats Edu i companyia
Nois, felicitats per l'ascensió. Unes fotos precioses. Salut!!!!!!!
Eiiii!! Fantàstica! La pròxima amb esquís. Salut!
Aquest itinerari si que n'és de bell, i més aflorant'hi aquest glaç, també vell.
I per bella la catorzena foto; evoca plenament aquella imatge barreja de paradís i infern que és el desert de roca i glaç de les alçades pirinenques.
Fa quatre anys, per aquestes dates, no vam treure la corda de la motxil·la en tot el recorregut. Vam anar tan de pressa que fins i tot vam escalar el Dedo, agulla descomposta de puc caprici.
Bon reportatge Edu! jo aquesta ascensió la tinc pendent de fa anys, després d'un intent fallit per mal temps amb en Joan Armengol, amb vivac inclòs al balcó de Pineta. Salut!
moltes gràcies,
manca amanir el post amb unes paraules robades a la gran selecció de Patrice de Bellefon, on aquesta sortida no hi falta. Marc incomparable, valls que es precipiten, i on se n'aboquen, i evoquen, els pensaments.
L'infern que es pot convertir en shangrilà, els extrems a l'alta muntanya és potser on es troben més a tocar...
i si, la idea és esquiar-la, pacient, quan les condicions ho permetin... ja està decidit, si és que mai va haver-hi cap dubte :)
Ei Edu! Molt xules les fotos... Merci per arrossegar al papi rovellat. Realment és una clàssica imprescindible, de les que s'han de fer al menys un cop, a més de tenir una dificultat molt assequible
Quins records i quin relat tan viscut. Vam estar tres anys consecutius pujant cada Sant Joan al balcó de Pineta fins aconseguir fer la nord del Perdut, eren els nostres inicis com alpinistes i va ser una ascensió amb sabor de gran clàssica. La seva dificultat amable, no desmereix el seu compromís ni la fràgil bellesa d'aquesta paret. Aquest any esperem reprendre la tradició i fer un nou pelegrinatge a aquest privilegiat racó de món!
Salut, tapia i alegria!
"La vertiente N del Monte Perdido posee la grandeza heriática del estilo bizantino: una luminosa cúpula de nieve corona con elegancia la caída masiva de ábsides en semibóveda, formaciones rocasas y abombamientos del glaciar adheridos al plano vertical del a fachada. El itinerario - poco practicado - de la cara N escapa de lo vulgar: sólo es seguido por los que han trabajado pacientemente para llegar a ser montañeros completos"
Patrice de Bellefon, Los Pirineos. Las 100 mejores ascensiones y excuriones
... la via fou oberta per en R. de Montes, C. Passet i F. Salles al 1888.
quan la glacera arribava fins al peu del balcó del Pineta
quina gran pena sentir la desaparició de les glaceres arreu. En aquest enllaç hi ha imatges del retrocés al Mont Perdut.
http://www.greenpeace.org/espana/es/reports/desaparicion-de-glaciares-pire/
I avui en dia la N és una clàssica prou freqüentada i m'apunto al terme imprescindible - tot i que les obligacions no hi toquen tan amunt -
Com no sentir la descoberta que fou. Ahir al bonic reportatge d'Encordades en JM Anglada ens "recordava" que abans, a partir de Lleida, les carreteres eren de terra
L'edició del Bellefon que tinc a les mans és del 77. A la pàgina 82 hi ha la foto d'uns veïns de les bordes de Viadós ajudant a carregar les motxilles i els esquís sobre un matxo. ...
les carreteres podrien acabar molt més avall, si.
que xula aquesta sortida.. i dormir a tucarroya, amb aquell caseto que sembla que l'hagin tirat des d'un helicòpter..quin balcó!!
Amb ganes de pirienus veient això, felicitats!
ignasi
merci! i ben bé com si l'haguessin despenjat, ja ho dius bé. Jo m'imagino que si és allà i no al pla amb l'aigua a tocar deu ser perquè no gossaven creuar la frontera, que és propietat del CAF. Fins i tot aquí dalt l'administració del territori passa per davant del sentit comú!?
també a la muntanya hi ha hagut massa curces, de a veure qui era el primer. Potser va ser el cas, i la lògica de la vessant aragonesa no va prevaldre
època de Pirineus sense complexes!
oh! gosar, per gossar, curses per curces.. doncs això, massa ràpid
Publica un comentari a l'entrada