**
Enfilem a repetir l'escalada d'una evident fissura-xemeneia que retalla pel mig la paret sud de la Presó del Capolatell. Es tracta d'una via oberta pels bons escaladors cardonins, i que molt possiblement no està acabada. En tot cas, es passa bé amb un semàfor d'aliens i un joc de càmalots del 0.5 al 3 (4 opcional). I si els tenim, els tricams també ens aniran bé.
El primer llarg l'escalem per la lògica d'un diedre, és el més brut, i fins que no passem la primera sabina no trobarem la primera de les 5 expansions del llarg, fins a la R de dos bolts a la base del gran diedre xemeneia central. Son 50m d'escalada. Al segon hi trobarem 7 expansions, és molt maco i trempat, arribant a la reunió de dos bolts haurem de parar compte amb la roca. 50m més.
L'últim està possiblement inacabat, és no hi ha la roca més discreta, i només trobem un bolt a tocar de la reunió. Aquí la xemeneia es fa ben angosta a trams. 25m. La dificultat és bastant homogènia sobre el V i V+ en tots els llargs. Roca en conjunt bona i dolenta a trams.
Aquesta banda de la muralla acull també la nova via Bronx enllestida per l'Edu.G Palma i el Martí Jubany en un dia de moltes preses, martells que cauen i allà estan, i ventoleres que tot s'ho emporten. També a la dreta de la Sangrhilà i via d'en Kiko, amb en Ricard tenim arrencat un nou projecte resseguint una xemeneia de dalt a baix... ben dret com acostumen a ser totes les escalades a Busa.
La fissura escalada, i fa unes setmanes obrint el primer llarg del Bronx
Al segon llarg del Bronx i al primer del projecte de la xemeneia
Al segon llarg de la xemeneia, que de baixa a dalt retalla tot el pany
Croquis del lloc, i aquest darrer dia que arranquem el niu d'un murisec al tastar un pont de roca.. quin greu
EscaladamoltbenfetaidesfetamblaTxell, i les noves obertures que van i venen amb estil propi
2 comentaris:
Recordo haver llegit, en una ressenya dels avencs del Capolatell (-115 i -109), una proesa llegendària... Es veu que un francès, tancat a la presó quan la seva guerra, va aconseguir escapar-se per l'estratosfèric mètode d'entaforar-se a l'avenc. La topografia, si més no, no desmenteix aquesta possibilitat: Alguna galeria dels pous enllaça amb finestres penjades al cingle. Tot i així... Aquell gabatxo havia de ser una mena de Patrick Berhault!
Gràcies per aquest apunt tan enriquidor. La desesperació havia de ser majúscula, l'únic consol si cap d'aquesta presó natural era el terme "natural". Les postes de sol no els hi podien prohibir. Gens idíl·lic emperò.
Aquest dia acabada la via jugàvem amb les boques dels avencs que queden a tocar, tirant una pedra a veure si la sentíem sortir pel capdavall, .. així que la història, no exempta de valentia, sembla versemblant. De fet, et diria que si em trobés amb aquestes circumstàncies, m'atreviria a baixar per la Ball mut que vam obrir a la cara nord, però sense la variant exterior del segon llarg, juraria que s'hi veia un punt de llum recta amunt. Passaria molta por, però ho crec possible.
Publica un comentari a l'entrada