Foto:XescoMas

benvinguts al blog..

..recull de vies d'escalada -(E)/Es. obertes o repetides, itineraris d'esquí de muntanya -(EM)/Esq. altres activitats (marxes - (EMA)/Mar., barrancs - (EMB)/TBar.), btt - (EMBTT) i moments al voltant de la màgia de la muntanya nua, on el silenci irromp

A l'apartat de Directori hi trobareu les piulades de les vies, itineraris i altres organitzats per escoles d'escalada, dificultat del descens, distància de la marxa i dificultat del barranc, i per ordre alfabètic. Si al clicar no s'obra l'enllaç, buscar-ho a través del google! coses de la tecnologia ...

"...a voltes a la cerca de propostes inèdites o poc repetides... a la cerca d'allò desconegut on encara s'hi amaga l'aventura i el seductor univers del risc benentès..."

27 març 2008

Del perquè escalem a l'escalada "conscient"...

Escalant a la roca del Corb (Foto:RaquelAlcaide)

L'altre dia l'amiga Glòria em demanava quatre ratlles sobre les sensacions i el sentit i sensentit de l'escalada, per un treball que està fent. Reflexions en veu alta, sense aturar-me massa en l'escrit, això és el que li vaig escriure sense separar les mans del teclat excepte per anar a buscar les cites...

Del perquè escalem a l’escalada conscient

Tots els escaladors, algun moment o altre, s’han preguntat ‘perquè escalen’. Que és el que et motiva a afrontar riscos i, objectivament parlant, a posar-se en perill. Per alguns la pregunta és esporàdica, per altres, un reclam que apareix ara si ara també, com un recordatori per mirar de comprendre el munt de sensacions que t’acompanyen cada vegada que escalem. Les resposta, lluny de ser única, és tant diversa com persones hi ha, com decisions i reptes s’està disposat a afrontar en cada via. Escalar, és un sol mot per referir-se a diferents estils, que bàsicament podem diferenciar en dos; l’escalada esportiva, tant de via llarga com de curta, que usa assegurances fixes a la paret a una distància relativament curta (cada 1.5m o 2m per exemple) on el risc i l’aventura és minimitza, i, l’escalada clàssica o tradicional, de vies llargues semiequipades o desequipades, on cal autoprotegir-se, el risc i l’aventura està garantida, i on la intuïció juga una part tant (o més?) important que la pròpia fortalesa física. El primer estil recorda més una activitat merament física. La segona és el que s’entén, i podem parlar, com a escalada en la seva essència més genuïna. En tot cas, a la que fa referència aquest escrit.

La intuïció. Part fonamental de l’escalda. La mateixa intuïció que ens hauria de guiar en el dia a dia i ajudar-nos a separar la veu interior del soroll que ens envolta. Possiblement aquesta sigui una de les claus per trobar una resposta al perquè fem el que fem. Per què l’escalada, a més de donar-te l’oportunitat de tenir un contacte ‘profund’, ‘diferent’ i més intens amb la natura i els seus elements (durant el camí d’aproximació i descens, sovint a llocs remots, el vent de la paret, el vol dels voltors, la posta de sol, les nuvolades que enuncien una tempesta – dels pitjors enemics dels escaladors -, el paisatge vertical...) suposa, sobretot, un espai de retrobament, de recolliment, de ser amb un mateix. De reconeixes nu davant el repte que has decidit afrontar. Ningú t’ha imposat el repte (ho hauria de), l’has decidit tu. Amb humilitat però convenciment l’afrontes, sense esperar res a canvi (o hauria de ser), conscient de la màgia del moment que estàs vivint i de l’exercici d’aprenentatge en el que has decidit activament, més conscientment o menys, implicar-te. Aspectes propis de la vida mateixa, del paradigma del ‘guerrer’ d’en Castaneda tal i com proposa Arno Ilgner en el seu llibre “Guerreros de la Roca” (edicions Desnivel, 2003); entrar en el terreny de lo desconegut, sense expectatives, amb la mirada tova, deixant-se portar per la intuïció per trobar l’itinerari, les preses que et permetin superar el pas, i amb el diàleg interior suficient per superar pors i dubtes. I amb autoconfiança i amor, gaudir del ‘viatge’.


Escalant la via Bikini (Foto:Roger)

La respiració conscient i el silenci interior són dos elements que ajuden significativament a millorar el ‘rendiment’ en l’escalada. Habitualment però, els pensaments ens dominen, i les pors (a caure, a no saber si tindré prou força per arribar a la següent presa, a la següent assegurança, o si la que he posat m’aguantarà una caiguda, etc..) limiten la nostra creativitat com a escaladors. Tot plegat, un interessant exercici personal part d’un procés més ampli que inclou la nostra relació com a persones amb la vida i els seus reptes.

Possiblement, la força d’aquestes sensacions que, de forma més conscient o menys, ens acompanyen als escaladors, és el que fa que l’afició per aquest ‘esport’ sigui tan absorbent, exigent, i inclús, dependent. Dependència la que sovint mantenim amb l’escalada, ja que suposa un espai de silenci i retrobament que no ens ofereix fàcilment la vida quotidiana. Tal i com cita Eckhart Tolle en el seu llibre ‘El Poder del Ahora’ (Gaia edicions 2001): “La razón por la que a algunas personas les gusta practicar deportes de riesgo, como la escalada, las carreras de coches y otros parecidos es que, aunque no sean conscientes de ello, esa actividad les obliga a estar en el ahora: en ese intenso estado de gran vivacidad en el que se está libre del tiempo, libre de problemas, libre de pensamientos, libre de las cargas de la personalidad. Alejarse del momento presente, aunque sólo sea por un segundo, puede significar la muerte. Por desgracia, esas personas llegan a depender de la actividad elegida para alcanzar el estado de presencia.” (pàg. 68).



Escalant a la vall de Restonika i al pic de Quenca (Foto:JavierdelPalacio i EduPlana)

És probable que el fet de viure aquestes sensacions sigui la resposta més sincera, global i integradora del ‘perquè escalem’. Per això sovint, després d’un ‘bon’ dia d’escalada, t’acompanya una sensació balsàmica i, tot i el cansament, sents l’esperit reconfortat, quan no eufòric. No massa diferent del que pots sentir després d’una bona sessió de meditació.

Escalant la cova de'n Solà (Foto:EP)

3 comentaris:

Jortx ha dit...

De les millor reflexions que he llegit últimament!

Independentment del nostre àmbit a l'escalada (friki o tapiero: superació física o aventura) les sensacions, al final, són paral·leles:

"Per això sovint, després d’un ‘bon’ dia d’escalada, t’acompanya una sensació balsàmica i, tot i el cansament, sents l’esperit reconfortat, quan no eufòric".

No hi podria estar més d'acord!

xavier plana bach ha dit...

... fondes paraules que només poden provenir de qui viu de manera fonda i honesta aquesta activitat. Molts ens preguntem des de fora què t'empeny amb tanta dèria i insitència a viure aquest idil.li amb la mare roca que tan i tan t'omple... i aquestes ratlles descriuen de manera ben entenedora la motivació que et mou. A mi em provoquen sincera admiració... com admiro a tothom/don qui fa del seu viure en pau i harmonia un transmetre i compartir les sanes il.lusions que l'empenyen.

una abraçada ben forta!

edunz ha dit...

merci Jortx! faci el temps que faci que escalem, a mi sempre em corre la pregunta per dins, això mateix ja ho fa apasionant.. sempre aprenent...

Xavi! ja saps allò que feia servir la Glòria, 'yonki de l'escalada'... encara més planer.. va ser ella qui em va invitar a trobar respostes.. tantes preguntes obertes... ptns!