**
avui l'Angèlica i el Gabriel s'han estrenat a la Roca de Canalda, i ho han fet de la manera més natural. Seguint la lògica d'un itinerari on només cal donar una sola recomanació al peu de via; "segueix el més fàcil". Equipat on toca, a voltes amb distància pel mig, però amb tots els passos difícils ben protegits. Estrenyent allà on cal, assegurant el pas, la presa, l'equilibri, allà on tan sovint és prohibit caure. Avui, fins i tot hem passat fred a Canalda, tot i ser el més de juliol. I la parella d'aufranys també ens han vingut a saludar. La lluna, minvant, es mirava el gest de l'escalada, i somreia.
Les freses sense el pas del bestiar, i els pastors, caçadors i excursionistes, es perden. Els escaladors sempre som pocs aquí, i l'única via tan equipada on les cordades fan cua s'hi baixa rapelant així que tampoc serveix per cuidar la fresa. Ca la Rita ja està feta un merder, amb l'amo que remena la terra i tot ho fa brut. Què hi pretén?
El tast, el tacte i l'olor de la roca. La força del lloc, l'horitzó que es deixa tocar. Els colors i ombres de la paret que canvien amb el gir del sol que és temps sentit. El vent d'avui. Un any és massa temps per no enfilar a Canalda. Pacient, ja arribarà el torn per tornar-hi amb la mirada tova i el cor fort. Tanmateix i de moment, quin plaer compartir-la, donar-la a conèixer. Avui, quan dos nous escaladors han conegut l'escalada de Canalda. Que enamora.
Luxed'activitatmoltbenfetaidesfetambl'AngèlicaielGabrielel24dejuliol2011
(Fotos:AngèlicaTesas&EduPlana)
4 comentaris:
Jo també vaig veure els aufranys! I em van sobtar perquè a Canalda mai no n'havia vist.
Va ser un dia de finals de juny quan vaig anar a passar la nit en solitari a la balma per celebrar el meu 50è aniversari. Espero que l'esdevenidor no m'atenalli massa, fill del vent!
Ricard
m'explica un biòleg i estudiós de la flora i fauna de la comarca que aquesta parella ja fa uns pocs anys que hi és. Tenen pollada només cada 2-3 anys, al discret aufrany li costa. Em diu sense concretar que el niu es troba a l'esquerra de bastió adosat que hi ha entre l'Amanita i la Kalachakra. Emigren a l'Àfrica, i previsiblement són els mateixos individus els que tornen al mateix lloc. Això em maravella. Aquests vols transoecànics sense brúixola i sentit del lloc. Veritables fills del vent. A Busa també es pot veure el seu vol, fantàstic, nítid.
els números rodons només poden indicar coses bones! bo sentir-te, tenim pendent trobar-nos i en canvi ara un discret esguinz al turmell m'ha deixat un poquet més allunyat de la vertical i les caminades per uns dies... van semanes que toca sobrevolar les parets a base de reptes pendents
Mol bones fotos Edu no embia pensat maique es puges fer a quet reportaxe foto grafic tan bó
a reveure xuxe
merci xuxe, tot el mèrit el té la paret només!
parlem aviat
Publica un comentari a l'entrada