**
Discreta paret d'alçada modesta que més vertical que tombada tanca la senzilla vall de la rasa de Font Ferrera que per capricis d'unes valls i valletes mira a l'oest i a l'horitzó enllà, donant una bona ombra fins ben bé el migdia. I una estona més a la part esquerra de la paret on vies com la Cadència o l'Eclipse ens regalen primers llargs rapelables amb roca, aquesta si, de luxe.. Amb la pujada del sol, també ho fa l'aire que, ajagut, s'ha refrescat durant la nit al capdavall de la rasa, i ens pentina el clatell.
Repetim la bonica via del Pato on aprofitem per deixar muntat un pont de roca entre la segona i la tercera xapa.
Escalades curtes i intenses, amb graus de l'època i assegurances que mai ens semblaran prou aprop. Roca sovint molt bona, i altres no tant on cal parar compte per fer saltar algun còdol mandrós de la vertical.
Totes les vies han estat obertes per baix amb gran estil, i ha totes s'ha d'escalar. Possiblement les més compromeses són la Nena sexy (tot i la primera expansió afegida) i l'anomenada Cadència. I també la Nosferatu, del que en prou feines es coneix alguna repetició. Escalades totes de sensacions plenes on els graus moderats es dilueixen amb el compromís de les tirades.
Totes les vies han estat obertes per baix amb gran estil, i ha totes s'ha d'escalar. Possiblement les més compromeses són la Nena sexy (tot i la primera expansió afegida) i l'anomenada Cadència. I també la Nosferatu, del que en prou feines es coneix alguna repetició. Escalades totes de sensacions plenes on els graus moderats es dilueixen amb el compromís de les tirades.
4 comentaris:
"Escalades totes de sensacions plenes on els graus moderats es dilueixen amb el compromís de les tirades"
Una descripció perfecta, no se pot dir millor. Sensacions que molt justet de grau, el meu cas, són estratosfèriques.
és clar que llavors no es pot anar just, però també que no passa d'aquell grau, encara que l'assegurança allunyi.. llavors, hi ha terreny per moure's i fer més proper allò que sembla tan lluny, hi penso cada vegada que allò que havia estat un passeig es converteix en un petit repte, o a l'inrevés... potser això és el que acaba d'omplir el sarró?
No me mal interpretis, molt agraït a la paret d'aquelles sensacions tremoladisses que fa com bé dius el sarró en l'últim pas ja sigui ben ple i que en arribar a la reunió se torni en esclat de joia!!!!
i tant! i de la tremolor a la sensació plaent què poc hi va oi? tot just encintar la corda per exemple... que durin els esclats de joia!!!
Publica un comentari a l'entrada