***
Aquesta és una allargada obertura en el temps que amb un cop de gas i empenta enllestim amb una darrera visita, aprofitant que la part mes plomada ja estava oberta a base d'espits i ronyonades vàries. És una línia imaginada des d'aquell primer dia que ha estat possible, un traçat sorprenent que, a més, s'escala tot en lliure. L'escalada a voltes té aquesta capacitat de fer possible el que sembla impossible. Terreny d'emboscats, caçadors, pastors, gent d'un territori el rural aspre com la petjada de la roca sobre el paisatge... aquests bastions verticals be que devien mirar-se'ls com un troç de terra malaguanyat del que no se'n podia treure cap profit. I així ho sembla. Només aixoplug per les cabres o pels ruscs de les abelles, o a on trobar forats d'on amagar-se dels dolents de banda i banda. Com imaginar-se a més que algun dia per allà s'hi podria pujar amb l'única ajuda de les mans els peus i bon reguitzell d'andròmines!
És una escalada que hi era, que esperava el seu torn. Que s'endevinava del tot des del peu de paret, d'aquell primer dia de mirada tova. Una línia que serpenteja trobant un pas increïble fins a guanyar la "verticualitat". La primera part navega l'amfiteatre plomat de la paret encofrat per esperons perfilats a banda i banda fins fer-ne quasi un tòtem. . Això fa un primer llarg que es pot fer en dos, pràcticament equipat, i assegurat al gaudi dels forts de debò que puguin passar en lliure. La roca, també per sorpresa i com si fos fet a mida, es manté ben bona per allà on passa l'escalada.
La segona part canvia el plom, i el color de la roca, fins a trobar el diedre perfectament definit com un llibre obert ple de paraules i històries del lloc. Aquí l'autoprotecció és més agraïda, els flotants guanyen terreny i l'obertura és fa d'un sol cop.
A la via li falten uns escassos retocs sense importància que la fan del tot escalable. Els graus allà estan, plus amunt plus avall. A mi del 6b en amunt em semblen prou collats. Aquesta que va ser la pionera del lloc ja s'acompanya amb dues vies a banda i banda seguint els esperons, del Miquel i del Miquel i el Latox, i alguna més que caurà aviat. Això permet a més apurar si ve de gust la visita, aprofitant la llarga aproximació al lloc amb vehicle d'aquest remot racó dels Prepirineus de llum blanca i aire transparent. La pista que mena al coll Massana des del petit poble de l'Alzina és transitable amb turisme i cura.
Aquesta és una via vista amb ulls del petit indi, que no te por de l'aventura i s'estima les muntanyes i la natura que són un mateix. El qui parla amb els arbres i la roca. El qui llegeix dels núvols i del vol del trencalòs. És una escalada que va començar un dia i va acabar un altre, amb el pes dels temps de mestreaprenents pel mig. Una via on allò que no et cal, cau a plom. I arriba al capdamunt, allò que et fa gran.
Més sobre el lloc i les visites prèvies aquí, aquí, aquí i aquí i aquí, buf, s'ha trigat!
petitaventuramoltbenviscudaidesviscudambelXescoMasielMiquelBlanco.. i el blanc del lloc, silenci, que irromp. Un altre tòtem d'ànima desperta.
9 comentaris:
ostiiii, per fi!
hahaha
Felicitats per l'evidècia.
Espero algún dia deixar-me caure per allà,
una abraçada,
Adrià
i tant!! u bon cop de gas i amunt! .. la línia és claríssima. El lloc val més que la pena, la via penso modestament que també, i la visita queda rodona amb les bones del Miquel i cia que l'estan acompanyant
ens hi enfilem a la teva tornada!
Fa cosa, tot aquest temps amb el projecte engegat. Potser millor així, assaborint-lo, que no d'un dia per l'altre. La roca ja ho té això de saber esperar.
I ja us imagino, a les reunions, avaluant si pot pagar la pena fer una ullada a les parets de La Roca de Pena, a l'altre costat de la vall.
o sempre l'havia anomenat el Roc de la Pena, i em feia pensar sobre el seu significat.. Roca de Pena ja sona diferent. No se t'ha escapat aquest detall, com a nosaltres ens ha marxat la mirada cada vegada cap aquells esperons escalonats i tan ben ordenats seguint l'arc.. formes que es deformen.. quins racons.
Si, la roca sap esperar, molt més que nosaltres i la nostra ansietat per deixar-hi petjada. ... hi ha certa contradicció amb cada obertura, l'únic consol és mirar de fer-ho tan bé com puguem, que l'aventura i la descoberta no és perdin del tot.
Ara que ho veig: no atorguis mèrit a un error; al meu error de menjar-me un article. Pel què sé pels documents és La Roca de la Pena... ¿Qui gosaria acostar-se a una "roca de pena"? Això sona als conglomerats de la Móra Comdal o de les Picorres de Serradell; que ja veuríem si no fossin "de pena". ;-)
doncs ara és a mi que em faltava una "a" ... tens tota la raó que els calcaris del massís del Port no són els mateixos de les valls del Segre, i això que és tot a tocar!
La roca de pena existeix, i tant. És un preciós monolit a prop de la població d'Alpens I en Ricard fa anys que se la mira de reüll... mira que la tinc aprop però en desconec cap via d'ascens. Tant poca cosa, com terriblement atractiva;)
pren forma, i sentit, allò de que no hi ha mala roca, hi ha... especialment per alguns front la temptació d'un monòlit
la via ja té repe!
http://pastesdepedra-pastes.blogspot.com.es/2015/12/roc-galliner-sector-coll-de-massana.html?showComment=1450355120286
Publica un comentari a l'entrada