***
Són les mateixes
Són les mateixes
Les mateixes muntanyes que cercant els núvols, arriben als estels. Les últimes en veure com cau el sol, i s'aixeca després. Aquelles que s'afermen amb els vents més virulents, i els llamps més poderosos. Les nevades més descabellades. Les que semblen aguantar-ho tot. Fins i tot els rampells de l'ànima
Les que grandioses fan una serralada que enlloc de dividir. Uneix
Les que et fan sentit petit, i gran alhora
Les que et fan sentit petit, i gran alhora
Les que s'emporten, per sempre més, i també porten noves, algunes per sempre més. Les que competeixen amb l'amor més gran que es pot sentir per algú, i fins i tot per un mateix
Les que sempre et parlen sense embuts. I t'aixequen el vol, si l'atròfia no t'ho impedeix
Les que sempre et parlen sense embuts. I t'aixequen el vol, si l'atròfia no t'ho impedeix
Són les mateixes muntanyes, les que s'esfondren mar endins, i potser troben el seu final. O l'inici de tot plegat
L'emprempta de la petjada. Sota l'aigua o als quatre vents, li és ben igual, sempre romandrà. Si es trepitja fort
(Foto:XaviPlana)
.......d'un dia-nit-idia de tramuntana, el vent que tot s'ho endú horitzó enllà........
(resta de fotos:Col.EduPlana)
(resta de fotos:Col.EduPlana)
4 comentaris:
I això que tots l'hem sentit, maleït i gaudit; però sense ella, la Tramuntana, aquestes muntanyes no serien les mateixes.Bones composicions com ja ens tens acostumats i entranyables sortides (Mont Valièr).
Gràcies Albert.
i ben mirat, què seria d'elles, i què seria de nosaltres!
Jo que sóc un gran amant de la pedra seca i en vaig aprendre l'ofici a la Fatarella, em plauria saber on és la bauma obrada d'aquest post per arrecerar-m'hi emocionalment quan em faci falta. I l'agulleta val la pena?
Ricard
allà on els Pirineus s'enfosen a la mar, o podem dir que neixen de la mar?
t'envio un mail Ricard i t'ho explico millor
Publica un comentari a l'entrada