*
"és una via per perseguir-la"... ja ho trobarem
Poc abans d'on muntem l'R0 aprofitant un clau i cordino al peu del díedre, amb les canals d'accés al fons (Foto:EduPlana)
"és una via per perseguir-la"... ja ho trobarem
Poc abans d'on muntem l'R0 aprofitant un clau i cordino al peu del díedre, amb les canals d'accés al fons (Foto:EduPlana)
Segon intent aquest any de la Grallera i altre cop ho haurem de deixar per un altre dia d'aquest hivern que ja dóna pas a la primavera. Vam trobar neu ventada i gens cohesionada (del fort episodi de vents del N de pocs dies abans) taponant el dídre d'entrada, i el ressalt de gel de la dreta que es pot fer servir per superar-lo el trobem massa vidriós i delicat, les calors també fan la seva feina.
Al torrent que baixa de la canal del Rimbau totalment cobert de neu i a l'intent fallit d'entrada pel ressalt de gel (Foto:EP i XescoMas)
Sobre l'estat de la neu a l'accés, la trobem ventejada a les canals, només endurida a la part del torrent de la canal del Rimbau. Al tram on al matí li toca el sol una estona, neu xiclet que ens fa uns pans de pams, i altre cop a l'ombra a prop del peu de via, poc consistent-endurida variable. Alguna placa de vent evident.
Rapelant fins al coll i detall del díedre d'entrada de la via, a on a més del clau hi veiem un pont de roca més amunt (Foto:EP)
Ara ja fa una setmana, ...activitat nogensfeta amb en XescoMas el 8/03/09
6 comentaris:
Quins records! La Grallera a l'hivern, deu fer cosa de 25 anys...
Recordo que el més difícil de tot va ser el prat inclinat de la cova, tot ell convertit en una perillosa placa i a punt de caure daltabaix...
Bon intent, però aneu alerta si hi torneu!
merci Joan per l'advertiment, ja es veu exposat si la neu no està estable, i possiblement aquell dia no ho estaria. Per baixar vam rapelar tota la canal fins al torrent que baixa de la Rimbau d'arbre a arbre per si cap placa volia tirar avall... ens hi vam estar una bona estona, però vam anar descobrint ara un cordino, ara un clau antic... no erem els primers!?
Segur que no,Edu. De fet, dos amics meus se'n van anar avall abans del primer diedre. El primer va caure i la reunió, sobre piolets, no va aguantar.
Quan baixaven, la corda es va embolicar en un arbre i no va passar res més. Llavors van rappelar i cap dels dos hi ha volgut tornar...
Carai, jo també ara la recordava fent una tasca, justament la vaig fer unes setmanes abans, el 21 de febrer de 2009.
Feia dos anys que la perseguia constantment, però com a molt acabava escalant a les cascades. Aquell any havia anat infinits cops, em van arribar a dir que em treies el forfait de temporada, l'últim cop havia sigut dos dies abans i va ser la primera vegada que vaig veure clar fer l'aproximació per a investigar. Quina sorpresa quan vaig arribar a peu i vaig veure un ressalt a la dreta format. Vaig tornar a casa, Barcelona, i fins que no vaig aconseguir un si del meu company per a tornar el finde no vaig parar.
És una via a sommiar i perseguir, però amb condicions ideals, perquè com a dit Gatsaule la pala de la cova és perillosíssima i si a l'aproximació no trobes neu en condicions enllà multiplica x 10.
Felicitats pel teu blog, l'he conegut aquest any buscant info de vies a Busa.
Montse Molano
molimmolano@hotmail.com
Hola Montse, gràcies pel comentari. De fet aquell any ja vam contactar. Jo et vaig fer consulta a través d'infohielo, i al final fins i tot crec que vam compartir mails.
li continuo tenint ganes a la paret hivernal i alpina tot i que un antic principi de congelació de quan era petit em demana que siguin escalades ràpides que sino el dolor és massa insistent! reprendrem l'aventura, i els intents, pacients.
espero que gaudissiu de Busa, que s'ho val.
salut i estem en contacte!
Edu
edunz@hotmail.com
Carai, recordo haver contestat algun mail sobre el tema, però no amb qui, vaja cap que tinc!
Conec el tema congelacions, jo he patit dues sense arribar a ser molt greus, però quedes tocat de per vida i per més botes calentes que porti i bons guants pateixo, sobre tot peus.
Ara fa un parell de temporades que no he tingut continuïtat amb aquest medi blanc que m'apassiona per una lesió que per no ser pacient em va comportar una altre de més greu.
Bussa, em vaig enamorar d'ella per tots sants de l'any passat en una caminata amb uns amics que no escalen. Ni m'havia fixat que existian aquestes parets quan he escalat per la serra dels Bastets.
És un lloc encisador, on només anar a estirar-me a l'herba de l'altiplà em satisfaria. Vam escalar les dues vies que vam creure més rocamables per a conèixer la pared, Maneras de vivir i Shangrila, i se'ns va quedar al cap la Costo de Agosto per l'impressionant sostre que voreja.
Poso la identitat d'un blog que fa no gaire vaig començar a construir, però em sembla que això serà com la construcció de la Sagrada Família.
Bones escalades, Montse.
Publica un comentari a l'entrada