***
Hi ha essències... que hi són per ser trobades. Assaborir-les. Hi ha referents, potser innecessaris, però hi són. La història pesa més que la gravetat a l'Estasen. Un regal pels sentits, més enllà de l'estètica de l'escalada, que lluny passa a valdre res. No serà el romanticisme la manera més moderna d'enfrontar-se a allò que sembla voler-nos trepitjar?
I quin regal tan gran....
Enfilem a repetir la que representa l'origen de l'escalada a Catalunya, una via oberta a diversos intents i filigranes per Lluís Estasen, Josep Punts, Jofre Vila i Josep Rovira l'estiu de 1928! Adjunto la topo de l'artista Armand amb el material de més que vam trobar. De material, nosaltres vam passar amb el camalot del '50, '75 i 1, semàfor d'aliens, joc simple de tascons i 10 cintes que només vam gastar al enllaçar l'L2 i l'L3. El C del 2 també l'haguéssim fet servir.
Per l'accés, un cop al camí des del refu que puja a les parets és millor enfilar per la primera canal (Homedes, Gran Diedre...) i d'allà seguir una bona fresa que passa per la base de la piràmide. Nosaltres vam seguir el camí fins la tercera canal i ens vam liar.. fa una Y molt marcada, i cal prendre sempre el ramal de l'esquerra fins una canal amb cordes fixes que et porten a la vertical de llarg de IV a l'esquerra de la piràmide.
El descens el vam fer resseguint el camí ferrat que port al coll entre el Calderer i el Pedraforca. Hi ha un altre descens més directa (fitat) però només recordo algun que altre destrepe "emocionant" de quan vam fer la directa Anglada-Guillemón fa la pila d'anys... no se si ara està més fàcil.
I unes quantes imatges d'un dia radiant on tot bufava a favor...
El descens el vam fer resseguint el camí ferrat que port al coll entre el Calderer i el Pedraforca. Hi ha un altre descens més directa (fitat) però només recordo algun que altre destrepe "emocionant" de quan vam fer la directa Anglada-Guillemón fa la pila d'anys... no se si ara està més fàcil.
I unes quantes imatges d'un dia radiant on tot bufava a favor...
11 comentaris:
Guapa l'ultima foto...salut
Sí senyor, la darrera foto és molt bona. Felicitats per l'activitat.
M´ha agradat molt i estic d'acord amb això que dius: "No serà el romanticisme la manera més moderna d'enfrontar-se a allò que sembla voler-nos trepitjar?"
I afegiria que per a mi no s´hauria de perdre mai aquest caràcter romàntic, aquest esperit de muntanya inalterat dels precursors, aquesta "manera de viure" la muntanya. Despreciar aquesta escalada perquè és fàcil em semblaria un gran acte de supèrbia. No solament han canviat els materials i les tècniques, qui pot aconseguir traslladar-se psicològicament en aquella epòca?
Què ingrat seria fer comparacions amb aquella gent!
Felicitats doncs per gaudir-la plenament!
Bones!!! nosaltres també l'hem tingut el la llista un parell de caps de setmana per aquest estiu però encara no ens hi hem apropat!
Teniu raó, una gran classica que cal respectar i valorar com a tal!
tinc moltes ganes de fer-la però sempre hi han altres petites cosetes amb petits errors que fan que els nostres amics acabin fent el porc senglar pel Solsonés!!! je je je!!! ho sento!
M'han dit que està feta una porqueria de pintura i ferros, i se'm van passat les ganes de tornar-hi! No ho comentes, potser no és ben bé cert...
Gràcies.
Penso que és una via que val la pena fer-la abans o després, no et deixa indiferent. Si ja l'heu feta, sabeu del flanqueig, increïble, i l'escenari que acompanya al segon de cordada quan l'assegures amb la cara nord del pedra darrera com un gran anfiteatre dantesc. Avui llegia que el darrer llarg de quart que surt a un esperonet és una variant de sortida, que l'original segueix per terreny més fàcil. Just en aquell punt vam fer un mos, i vam veure el que deiva ser l'original, i el diedre, la variant.. i jo anar pensat, quins nassos anar a buscar el pas en aquet diedre no fàcil.. materials moderns, variants, i pintades a voltes exagerades,... però l'essència hi és, tanmateix. I, i tant! no s'hauria de perdre mai!
Merci pel recordatori Joan. Hi ha marques que marquen ititnerari que alguna i puntual ja estaria bé... però el nom amb grans lletres i grans fletxes hi sobren.. ferros no els recordo, tot són claus i en general en bon estat
Llorenç! ja ho dius bé, quina suada! hi hem de tornar amb més temps i mirem d'encadenar...
Osti quina gràcia Edu, tant a l'hivern com l´estiu ens movem per llocs similars, segur que ens em saludat en algun indret, jajaja... nosaltres vàrem estar diumenge fent la Cerdà-pokorski, que grans aquestes clàssiques!!. salut, baranetes.
noi..només per les fotos i el paissatge.. uf,uf..ja s'ho val..el grau d'escalada seria lo menys en aquest indret..
La última foto, molt xula..
Que en saps del rocòdrom? Ja l'has provat?
ignasi
eo merci
baranetes, doncs a veure si la propera! ..en verd o en blanc, tan si val. La cerda porkoski també és un luxe de via...
Ignasi!, i això que la càmara va fer el ronso el darrer tram de la via..la gaudiràs, hi pots passar de dalt a baix... el roco encara no l'he anat a mirar que he estat fora.. la set vinent.... nirà molt bé a l'hivern però de moment...
salut!
Enhorabona Edu. Mira que fa temps que la vui fer aquesta via, més que res pel que va representar en el seu moment.
Salut
merci Mingo, t'agradarà molt
Publica un comentari a l'entrada