L'escala de dificultat en l'esquí de muntanya

A Faura i Longàs (2004) podem llegir: "En el mundo del esquí de montaña no existe una escala indicativa de las dificultades suficientemente clara y generalizada. Ello es debido a que las condiciones pueden hacer varirar enormemente la dificultad de una ascensión de un momento a otro, lo que en muchos casos convierte en inútiles todas las indicaciones. Lo fundamental para evaluar la dificultad de una ascensión es el desnivel, dureza, longitud del recorrido, inclinación de las palas y exposición a peligros objetivos. Pero en realidad lo más importante es una correcta evaluación sobre el terreno de las conidciones de la nieve y la montaña, y para ello lo más útil es la experiencia."

Les dues escales de dificultat més utilitzades són les que ofereixen l'escala Blachère i l'escala Traynard. Ambdues però faran referència principalment a la inclinació del pendent i l'exposició, havent de complementar-se, a criteri i condició física de cadascú, amb el desnivell total acumulat i la longitud de l'itinerari. La primera però inclou la capacitat de l'esquiador a afrontar neus amb condicions canviants.

És habitual emprar la graduació de les dues a l'hora de ressenyar la dificultat d'un itinerari. Tot i que el nivell d'innivació i la qualitat de la neu pot fer variar força la dificultat final del recorregut, en general la convinació dels dos valors dóna una idea força precisa del que trobarem. Val a dir que, per exemple, dificultats superiors a S4 ja es té en compte que només podran afrontar-se amb les condicions de neu adient (nivell de transformació i estabilitat del mantell). A fi de comptes, neus dures amb pendents superiors al 45º i trams exposats suposen un compromís que caldria evitar, per sentit comú.

La classificació de l'escala Blachère es basa en el nivell tècnic de l'esquiador i "ofrece ciertos peligros por la apreciación subjetiva o la sobrevaloración de las capacidades personales":

ME - Esquiador mitjà (pendent moderada i terreny ampli. Esquiador amb poca experiència)
BE - Bon esquiador (per a esquiadors capaços d'operar en terrenys reduïts, amb pendents de fins a 30º i neus no del tot bones)
MBE - Molt bon esquiador (itinerari d'alta dificultat, amb pendents de fins 40º, amb pasatges exposats i obligats i neus de tots els tipus)

Posteriorment a aquesta classificació se li ha afegit la A d'alpinista, que pretén reflectir les qualitats afegides d'alpinista que es requereixen per a superar determinats trams sense esquís, on pot ser necessari utilitzar el piolet, grampons, corda o altres tècniques d'assegurament o progressió.

MEA - Esquiador mitjà-alpinista
BEA - Bon esquiador-alpinista
MBEA - Molt bon esquiador-alpinista

L'escala Traynard acota la inclinació i configuració del terreny. És especialment útil per a valorar el pendent en els descensos:

S1 - Terrenys plans o mínimament inclinats. Carreteres o camins, o platons de fons de vall.

Camí del Canigó (Foto:EduPlana), tram d'S1ME

S2 - Terrenys poc inclinats, amb fàcil maniobrilitat

Tram d'S2/S3 enfilant la inèdita pala SE del Fontfreda, tram d'S2 fins a S3 i BE (Foto:EP)

S3 - Pendent moderada, inferior als 35º, amb amplitut de girar.

Descens de la Pica d'Estats per la vessant francesa, S3BE (Foto:EP)

S4 - Pendents superior a 35-40º, terreny estret i obligat en els girs amb dificultats naturals (corredors, esquerdes, cornises)

Descens de la canal del Cristall, al Cadí, itinerari d'S4MBEA (Foto:EP)

S5 - Pendents molt fortes, superiors als 45º, molt obligades i amb gran exposició. "Es la frontera del esquiador de alto nivel"

Tram final i estudiant la sortia del pic d'Alba, S5MBEA (Foto:EP i AniolVilalta)

S6 - Inclinació superior als 50º, amb pendents molt difícils que exigeixen una tècnica específica. Es considera esquí extrem

Aresta cimera del cim de Cambre d'Ase i la canal de la rimaya pujant a la Maladeta, propostes d'S6 (Foto:AnaVicente i EP)

Informació treta de: Faura, E., Longàs, J. 2004. Pirineos en esquís, 150 itinerarios para esquí de montaña. Desnivel ediciones.

Alguns exemples de graduació són:

• Cim del Puigmal (per Núria) o Taga: ME-S2
• Cim del Puigmal (per França): ME-S3
• Cim del Pedraforca (tartera): BEA-S3
• Cim de la Pica d'Estats (per França): MBEA-S3
• Cim del Fontblanca (Andorra): MBES3-S4
• Cim de l'Aneto: BEAS2-S3
• Canal del Cristall (Cadí): MBEA-S4
• Canal de l'Ordiguer (Cadí): MBEA-S5

Des del meu punt de vista a partir d'S5 és una classificació massa acotada, ja que per damunt de les dificultats que podem trobar per exemple del descens de la canal de l'Ordiguer hi ha un ventall molt ampli de nivells que caldria encabir tots com a S6.

Per altra banda, aquestes graduacions fan referència a l'itinerari de la ruta 'normal'. En canvi, sovint podem trobar alternatives de descens buscant majors dificultats, el que cal diferenciar la dificultat obligada i la dificultat de l'itinerari que nosaltres hem escollit.

Finalment, caldrà diferenciar de si per exemple trobem un tram relativament curt de pendents superiors a 45º, o si aquestes es mantenen durant centenars de metres, inclús amb ressalts rocosos intermitjos, on l'exposició de l'itinerari augmenta sensiblement.

Bé, tal i com es diu en el món de l'escalda, els graus són orientatius... destacar altre cop però la manca de graduacions intermitges en el rang d'esquí d'alta dificultat o extrem.

salut i bona traça!