**
Divendres passat vau gaudir d'una esquiada sobre mig pam de neu pols de luxe a aquesta banda de l'Aran caiguda del dia abans. En aquell moment el dia semblava tret del forat dels records, això de tornar a sentir lliscar sobre neus pols, aixecant estelada i obrint traça tant de pujada com de baixada quan surts del 'per on passa tothom'. Un dia fantàstic, d'ascens i descens a aquest senzill cim, amb bones vistes, i l'únic peatge de trepitjar l'asfalt i els sorolls de les pistes del monstre Baqueira Beret una estona.
(Foto:MariaD)
(Foto:MD)
(Foto:MD)
La idea era anar cap al Rosari i ja veurem però aquest ens el vam trobar ventat tant l'accés al coll com la carena cimera. Uns francesos venien de fer la circular i ens explicaven que els fons de vall estaven tot molt bé. Era un dia per començar aviadíssim i acabar amb les últimes llums.. era un dia, de fet, que podia no haver-se acabat mai. Quina neu! i tot molt estable, et podies tirar per tot arreu. Al croquis marco en vermell blau l'ascens descens 'normal', i les variants picants a tenir en compte.. nosaltres de baixada vam tornar a buscar el fons de vall per pendents pronunciades pel bosc. Però seguir fins la punta que mena directa a les pistes (canal embut visible des de l'aparcament) també pintava mooolt interessant, sempre que estigui tot ben estable. També vam tornar a posar pells i esquiar la pala de la punta E del cim, de 2.604m, ben neta de traces.
Tot això ha canviat del tot. Avui els Pirineus descansen colgats de neus, que no han acabat. I en tenen per dies... ben bé fins a finals de mes! o això apunten els models.. al final, serà una nevada històrica?
què aprop queden els extrems, com s'arriben a tocar, sovint. Hi ha dies que voldries que tot fos més previsible, però altres on la disparitat, és benvinguda. L'equilibri, ben mirat, no sembla dependre d'una cosa, ni de l'altra.
fantàsticaesquiadamoltbenfetaidesfetamblamaria i un somriure enorme que no s'escapa del rostre entoteldia
3 comentaris:
Ostres el Baciver me'l conec com casa meva l'he pujat 6 cops per temporada durant els 8 anys que vaig viure a la vall d'Aran i sempre sol i amb esquis.
Felicitats és una ascensió agradable i no massa cansada, be llavors tenia menys de 30 anys, no sé si ara diria el mateix.
Coneixes la zona de Bagergue? (Arenyo, Pincela,..) hi ha ascensions que estan força bé. Be a la Vall d'Aran la majoria de cims són interessants, en vaig fer un munt i quasi tots sol, doncs fa 25 anys això de pujar amb esquis no era massa normal, la gent de la Vall et miraven una mica raro. Per sort arà ja està normalitzat.
Perdona quines batalletes que explico pufff
Ja ho dius tu; com deu estar això ara mateix...
I el que trigarà a assentar-se amb el vent que fa.
Vàreu ensopegar el dia de ple!
Felicitats
Mingo! batalletes testimoni d'un temps amb molt menys ferro per tot, i traces... jo en tinc un bon record de la muntanya solitària des dels ulls d'un nen petit, i la recordo amb nostàlgia gens reprimida, d'allò que ja s'ha perdut, amb l'absurd, d'allò que no tornarà. En tot cas, les muntanyes sempre estan per damunt la civilització, malgrat algunes queden embrutades per telefèrics, i a altres els hi pugin la gent amb helicòpter. La novetat d'aquest any a l'Aran: heliraquetes! .. això no té aturador.
i si, aquest dia tot era rodó, ... només faltava un termo i que s'aturés el vent una estona per seure a qualsevol punta i veure caure el sol. Per fer l'última esquiada amb les llums del capvespre, quan la muntanya, ara a l'hivern, ja dorm.
episodis amb risc 5 no n'hi ha gaires, l'important és que ningú prengui mal.. en venen més, de borrasques
Publica un comentari a l'entrada